Com els darrers cinc anys, el país va viure sacsejat per la violència lligada a les bandes del narcotràfic i a la política repressiva practicada per l’Administració del president Felipe Calderón, amb acusacions cada cop més greus envers l’actuació de les forces armades. També, les morts es van comptar per milers, i fins i tot es van donar episodis mai vistos fins ara, com va ser la massacre de Tamaulipas, el 6 d’abril, en la qual van morir, oficialment, 193 persones, la majoria, immigrants centreamericans que creuaven el país, amb l’objectiu d’arribar als Estats Units. Tanmateix, fonts no oficials van considerar que el nombre de morts reals va ser de 500, si bé les autoritats no van gosar reconèixer-ho.
Davant d’aquest panorama depriment, Felipe Calderón i els responsables de la lluita contra els càrtels van assenyalar els diversos èxits que es van assolir amb la detenció d’alguns dels seus caps més destacats i l’afebliment d’altres, com per exemple el dels Zetas, amb la detenció o mort d’alguns dels seus principals líders. També es va remarcar que la violència “narco” es limita en gran mesura a l’anomenada “ruta de la cocaïna”, que abasta només el 3% de les municipalitats del país, que és on s’han produït les dues terceres parts de les 40.000 morts dels darrers cinc o sis anys.
Malgrat aquest triomfalisme oficial, la veritat és que la societat civil va començar a mobilitzar-se i a dir prou a tanta violència. Per una banda, des del món digital es van denunciar els càrtels, fet que va comportar fins i tot la mort d’alguns activistes d’internet, l’assassinat dels quals va ser presentat com una advertència a la resta de la comunitat internauta per tal que aturin la seva campanya de denunciar-los.
Però, probablement, la iniciativa de denúncia amb més impacte d’aquest any va ser la formació del Moviment per la Pau, la Justícia i la Dignitat, impulsat per l’intel·lectual Javier Sicilia, després que el seu fill fos assassinat juntament amb la seva colla d’amics. La seva principal activitat va ser portar a terme una marxa de Cuernavaca a Mèxic DF entre els dies 5 i 8 de maig. Caldrà veure com evoluciona aquesta iniciativa de la societat civil, que va posar molt èmfasi en la seva independència de qualsevol opció política concreta.
A banda de la problemàtica associada amb el narcotràfic, cal assenyalar que aquest any els diferents partits van prendre posicions de cara a les eleccions presidencials del juliol del 2012. L’escenari que es preveu és un possible retorn al poder del Partit Revolucionari Institucional (PRI), després de dos mandats del Partit d’Acció Nacional (PAN). Així es va demostrar en les eleccions a governador celebrades el 3 de juliol a tres estats, entre d’altres a l’estat de Mèxic, on el PRI es va imposar als seus competidors.
El candidat que va encapçalar les intencions de vot de les presidencials és l’antic governador de l’Estat de Mèxic, Enrique Pena Nieto, del PRI, un polític relativament jove. Tot el contrari va passar en els dos partits competidors. En el cas del PAN, el candidat sembla que serà definitivament Ernesto Cordero, ministre de finances en el Govern de Calderón. Tanmateix, les seves possibilitats són escasses atès que no ha aconseguit exhibir una imatge pròpia, distinta de la de l’actual president. Per la seva banda, la formació esquerrana, el Partit de la Revolució Democràtica (PRD), arribarà a la cita electoral amb una certa divisió entre Marcelo Ebrard, l’actual batlle (cap de Govern) de Mèxic DF, i figura ascendent també, i el veterà Andrés Manuel López Obrador, candidat ja derrotat en les anteriors eleccions presidencials, el resultat de les quals mai no ha reconegut com a legítimes. Tot apunta, si res no canvia, que el pols en les pròximes eleccions serà entre Pena Nieto i Ebrard.
Des de la perspectiva econòmica, Mèxic, membre de ple dret del G20, va veure com la seva rellevància global no parava de créixer, sobretot mercès a la seva relació privilegiada amb els Estats Units, en el marc de l’Acord de Lliure Canvi de l’Amèrica del Nord. Aquest acord ha sacsejat l’economia dels estats més propers a la frontera dels Estats Units, fet que ha incrementat les diferències internes entre el nord i el sud. Actualment Mèxic representa el 12% de les importacions que entren als Estats Units, en clara competència amb la Xina.
Les relacions bilaterals amb el veí del nord, però, van tornar a grinyolar sobretot per les lleis antiimmigració aprovades per algunes legislacions estatals, com la d’Alabama, que imposen condicions duríssimes i que van comportar una caiguda en l’ús dels serveis socials bàsics (sanitat, educació) de les famílies de procedència mexicana, per por a ser denunciades i deportades. Alternativament, moltes d’aquestes famílies es van traslladar a estats veïns, amb legislacions més tolerants, la qual cosa pot acabar generant un efecte dominó de conseqüències imprevisibles a hores d’ara.