Enrique Peña Nieto, candidat del PRI, durant la presa de possessió del càrrec de president de Mèxic, amb l’anterior president, Felipe Calderón, a la dreta de la imatge
© Presidencia de la República Mexicana
Els temes que van centrar l'atenció mundial a Mèxic, encara que amb menys repercussió entre els seus habitants, van ser dos: les eleccions presidencials i l'endèmic problema de l'anomenat narcoterrorisme, és a dir, la guerra des-envolupada al voltant del control del tràfic de drogues i altres activitats criminals, entre els diferents càrtels i l'Estat mexicà. Un tercer element també rellevant, i que ja ha esdevingut un referent, va ser l'estat de les relacions amb el veí del nord, els Estats Units. Finalment, no podem deixar de banda el creixent protagonisme de Mèxic com a país emergent en el context de l'economia global.
Les eleccions generals de l'1 de juliol, en què es va escollir el nou president de la República, així com un gran nombre de diputats, senadors, governadors i càrrecs locals, va significar el retorn del Partido Revolucionario Institucional (PRI) al poder federal després de dotze anys d'absència. El candidat priista, Enrique Peña Nieto, es va imposar als altres candidats amb el 38,21% dels vots. L'adversari més directe, el veterà Andrés Manuel López Obrador, candidat per l'esquerrà Movimiento Progresista, coalició el principal partit de la qual era el Partido de la Revolución Democrática (PRD), va aconseguir-ne el 31,59%. Més enrere va quedar la candidata del Partido de Acción Democrática (PAN), Josefina Vázquez Mota, amb el 25,41%. Precisament, el PAN era el partit del president sortint, Felipe Calderón i del seu antecessor, Vicente Fox.
De la mateixa manera que ja va passar en les eleccions del 2006, amb el triomf de Calderón, els resultats d'aquestes eleccions van ser qüestionats per una part important dels ciutadans i sobretot pels partidaris del PRD, així com per un sector del moviment de joves i d'estudiants, que van al·legar que s'havia comès frau i múltiples irregularitats en moltes de les meses i col·legis electorals. Això no obstant, finalment, el 30 d'agost, es va declarar oficialment Peña Nieto president electe, el qual va assumir el càrrec des de l'1 de desembre fins al 30 de novembre de 2018.
Enrique Peña Nieto va néixer a Atlacomulco el 1966, a l'estat de Mèxic, del qual va ser governador entre el 2005 i el 2011. Durant aquest període la seva gestió va ser durament criticada pels abusos comesos per les forces policials sota les seves ordres en els avalots a la ciutat d'Atenco (2006). Durant la campanya presidencial, diversos dels seus opositors el van titllar de ser un polític de disseny, amb poca capacitat de lideratge i sotmès a les estructures del seu partit.
L'altre tema que va centrar l'atenció al llarg d'aquest any va ser l'evolució de la guerra contra el narcotràfic. Sense cap mena de dubte, si per alguna cosa serà recordat el president sortint, el panista Felipe Calderón, és per l'ofensiva en tota regla que va llançar contra els càrtels de la droga, sobretot a partir del 2008. Tanmateix, els resultats de la campanya no han estat del tot concloents. Més de 78.000 persones han estat assassinades des de llavors, i, si bé és cert que molts dels càrtels han quedat afeblits i la gran majoria dels seus líders o màxims dirigents han estat neutralitzats, la violència, al llarg del 2012, no va disminuir, i a més es van denunciar els continuats abusos de les forces militars i la policia federal, emparats en la lluita contra el narcotràfic.
El 6 d'octubre va morir el líder dels Zetas, el grup probablement més perillós i cruel, format per antics militars. Humberto Lezcano, àlies El Lezca, va caure en una emboscada. Tanmateix, al dia següent, els seus propis homes en van robar el cadàver de la funerària. Amb la mort del Lazca, els Zetas van patir una sensible pèrdua i van haver de fer front als seus enemics més directes, el clan de Sinaloa, encapçalat per Joaquín El Chapo Guzmán, un dels pocs líders encara en llibertat, que ha aconseguit el suport d'altres clans més petits o febles per acabar amb els Zetas, ara encapçalats per Miguel Ángel Trevino, àlies Z-40. Una polarització que apunta a una continuïtat en la pugna pel control del tràfic de drogues i altres activitats delictives els propers anys.
Pel que fa a les relacions amb els Estats Units, aquestes van continuar fortament condicionades tant per l'impacte de la guerra contra el narcotràfic, com pels drets dels mexicans que viuen al nord de la frontera. Però també per una progressiva integració econòmica entre els dos països, sobretot com a resultat de l'Acord de Lliure Canvi de l'Amèrica del Nord que ha comportat que Mèxic esdevingui un dels principals exportadors, amb un avantatge competitiu clar respecte d'altres potències emergents com són la Xina o el Brasil. Això ha portat moltes empreses internacionals a establir-se al sud de la frontera, si bé la seva producció va adreçada principalment al mercat dels Estats Units. Aquest auge econòmic de les relacions entre els dos estats, però, també va comportar una progressiva separació entre uns estats del nord fronterers amb el veí del nord, cada vegada més rics i desenvolupats, i la resta del país, particularment els estats del sud, més pobres i amb problemes de desenvolupament encara molt importants.
Actualment, als Estats Units viuen 12 milions de ciutadans mexicans, i més de 30 milions en són descendents. Això fa que sigui la principal de les comunitats hispanes del país, que al seu torn és la que més creix, i que cada vegada guanya més protagonisme, no tan sols econòmic, sinó també polític. En aquest sentit, les autoritats mexicanes vetllen pels drets dels seus compatriotes al nord de la frontera, no debades són també una de les fonts d'ingressos més importants gràcies a les transferències monetàries que els que treballen al nord fan a llurs famílies al sud.
En definitiva, aquest any es va confirmar un creixent protagonisme de Mèxic en l'economia global, tot i les importants mancances i els reptes als quals ha de fer front en l'àmbit intern.