Els tres principals partits mexicans van subscriure el Pacto por México per a modernitzar el país i atreure inversions estrangeres
© Govern de Mèxic
El retorn del Partido Revolucionario Institucional (PRI) al poder federal, absent des de l’any 2000, s’ha caracteritzat per la forta personalitat del nou president de la República, Enrique Peña Nieto, que va accedir al càrrec al mes de desembre del 2012. Peña Nieto ha apostat per impulsar iniciatives ambicioses de transformació del país, de manera que tingui un paper més rellevant en el context de la globalització, i, com a país emergent, en dura competència amb el Brasil.
Una prova d’aquest caràcter ambiciós va ser la signatura, per part dels tres principals partits del país, el PRI, el Partido de Acción Nacional (PAN), i l’esquerrà Partido de la Revolución Democrática (PRD), de l’anomenat Pacto por México , que inclou un total de 95 propostes o iniciatives per a modernitzar el país i fer-lo més obert econòmicament a les inversions estrangeres. Als observadors mexicans i també als internacionals, els va sobtar la rapidesa a l’hora de posar-se d’acord entre aquestes tres forces polítiques, fet que no és habitual, si bé és cert que determinats sectors del PRD i fins alguns, més minoritaris, del mateix PRI, no el van acabar de veure amb bons ulls. Les propostes estan agrupades en cinc àmbits que coresponen a la societat de drets i llibertats; el creixement econòmic, l’ocupació i la competitivitat; la seguretat i la justícia; la transparència, la rendició de comptes i el combat contra la corrupció, i la governabilitat democràtica. Posteriorment s’hi va afegir una addenda que inclou uns acords per a garantir que les eleccions que s’han de celebrar el 2013 siguin al màxim de netes possible.
De les iniciatives previstes, al llarg del 2013 es van començar a implantar les referides a les reformes educativa i de les telecomunicacions. Dues de les propostes de la reforma educativa –l’avaluació del professorat i una autogestió dels centres educatius– van aixecar les ires sindicals, principalment de la Coordinadora Nacional de Trabajadores de la Educación (CNTE), la qual va impulsar un seguit de mobilitzacions i protestes al carrer dels mestres que s’hi oposen frontalment. Al mes de juny es va anunciar la reforma de les telecomunicacions (una àrea molt delicada, atès el pes d’alguns conglomerats mediàtics mexicans) per a garantir el dret a la informació, protegir les dades personals, donar més competències i reforçar l’Instituto Federal de Telecomunicaciones, entre d’altres.
La nova administració presidencial també va plantejar la reforma de l’electricitat i, fins i tot, de la Constitució per tal de permetre la inversió privada en el sector del petroli, controlat des de fa temps per l’empresa pública Pemex, que ha esdevingut un referent del nacionalisme mexicà les darreres dècades. L’argument principal per a la reforma es basa en la necessitat d’entrada de capital privat per a modernitzar i tecnificar Pemex, per tal de poder explotar amb més eficiència les –segons diuen– enormes reserves petrolieres situades al golf de Mèxic. Aquest argument, però, no va acabar de convèncer una part important de la ciutadania, sobretot dels sectors més d’esquerra.
Pel que fa a la lluita contra el narcotràfic i els càrtels, el nou president va canviar d’estratègia respecte del seu predecessor. Si Calderón havia optat per una resposta contundent, amb una gran visibilitat pública i amb un protagonisme destacat de l’exèrcit, Peña Nieto va seguir una estratègia de perfil baix, coincidint amb una disminució substancial de les morts provocades per aquest fenomen. També va unificar els aparells de seguretat sota la direcció del Ministeri de l’Interior i amb una cadena de comandament més clara, tot pensat per a evitar els abusos que s’havien denunciat els darrers temps, suposadament comesos per militars i membres d’altres cossos policials que actuaven de manera autònoma i sense passar comptes amb els seus superiors.
Pel que fa als resultats en aquest àmbit, el més destacat va tenir lloc el 15 de juliol, quan va ser detingut el cap del grup més sanguinari dels darrers anys, els Zetas. Miguel Ángel Treviño Morales va arribar al capdamunt de l’esmentat càrtel, després de la mort, al mes d’octubre del 2012, del seu antecessor, Heriberto Lazcano, a mans de les forces de seguretat. La caiguda d’aquests dos caps dels Zetas sembla que certifica la pèrdua d’hegemonia d’aquest càrtel, que els darrers anys havia assassinat cruelment membres dels càrtels rivals per captar l’atenció mediàtica. Amb la crisi dels Zetas, els càrtels del Golf i de Sinaloa van sortir reforçats, i precisament la captura del líder d’aquest darrer càrtel, Joaquín ElChapo Guzmán, es va convertir en una obsessió no només a Mèxic, sinó també als Estats Units. Seguint dins l’àmbit del narcotràfic, el 8 d’agost va tenir lloc l’alliberament, per part de les autoritats mexicanes, del cap mafiós Caro Quintero, exlíder del clan de Guadalajara, el qual, després de passar vint-i-vuit anys a la presó per l’assassinat d’un agent nord-americà antidroga (DEA), va trigar exactament trenta-cinc minuts a desaparèixer amagat pels seus familiars i col·laboradors. Aquest fet va indignar els Estats Units, que en volien l’extradició, i va incrementar la tensió entre els dos països veïns.
En el pla econòmic internacional, la visita del líder xinès Xi Jinping a Mèxic durant el mes de juny va causar un fort impacte en tots els àmbits. Tot i que tradicionalment tots dos països són aferrissats competidors en l’exportació dels seus productes al mercat nord-americà, la visita va obrir una via de col·laboració entre ambdós països, que es concretarà els propers anys en fortes inversions xineses a Mèxic. Aquest fet, que sense cap mena de dubte ajudarà a consolidar la presència del gegant asiàtic al continent americà, alguns analistes l’interpreten com una resposta a la creixent presència dels Estats Units, sobretot des de la presidència d’Obama, en els països asiàtics veïns de la Xina.