El país va viure un any convuls tant en l’àmbit polític com pel que fa a la seguretat i l’ordre públic.
Des de la perspectiva política, aquest va ser el segon any de mandat del president Enrique Peña Nieto, l’home que va aconseguir que el seu partit, el Partido Revolucionario Institucional (PRI), recuperés el poder després de dotze anys de govern de la formació dretana, el Partido de Acción Nacional. Des del primer moment el president va apostar per una transformació a fons del país, la qual ha generat un debat intens sobre les mesures aprovades, que han fet que paradoxalment Peña Nieto sigui molt més ben valorat fora de Mèxic que pels mexicans. Les reformes en sectors estratègics, com l’electricitat, el petroli i les telecomunicacions –per a molts mexicans considerats autèntics referents nacionals, particularment el cas de la companyia pública Pemex (Petrolis Mexicans)–, que han tingut per objectiu obrir aquests sectors a una presència estrangera més elevada o a un augment de la competència, van ser molt mal rebudes per una part important de la societat mexicana, que creu que posen en risc la seguretat en l’ocupació, en la provisió del servei, etc. Per contra, aquesta obertura del mercat nacional als capitals globals va ser ben vista no només pels organismes internacionals, sinó també per molts governs estrangers, que hi veuen una excel·lent oportunitat per a introduir-se en el mercat mexicà, amb unes enormes possibilitats. A més, Mèxic forma part de l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç i, per tant, és com una porta d’entrada al mercat nord-americà. Per això, quan al febrer la revista Time li va dedicar la portada de la seva edició internacional, presentant-lo com el salvador del país, la polèmica va esclatar i va motivar un seguit de crítiques i que el suport popular caigués de forma molt preocupant. Aquesta aposta del president per una economia mexicana més oberta té com a objectiu que el país esdevingui una de les primeres economies mundials i faci la competència al seu rival regional, el Brasil, que a hores d’ara gaudeix d’un important i reconegut protagonisme en l’escena global, no només en l’àmbit econòmic, sinó també en el polític.
Això no obstant, el projecte transformador –no pas revolucionari, com li agrada matisar al mateix president– es va veure seriosament entorpit per les terribles seqüeles que provoca la violència generada pels càrtels de les drogues. La imatge internacional de Mèxic es ressent per la violència generada per aquests grups, i també per les denúncies de violació dels drets humans comesos per les forces de l’ordre, i també pels militars, encarregats de la seva repressió. Tanmateix, tot i que el nombre de morts va disminuir respecte al d’anys anteriors, i que també els grans càrtels van ser durament reprimits i afeblits, paral·lelament van sorgir bandes o grups violents més petits, però que exerceixen una violència cada cop més salvatge i desacomplexada, sovint molt relacionada amb els poders locals, i que ja no es dedica exclusivament al negoci de les drogues, sinó que abasta altres activitats delictives com són el segrest, l’extorsió i el cobrament de quotes, com a principals fonts de finançament. Així, al febrer, es va detenir el narcotraficant més buscat, líder del càrtel de Sinaloa, Joaquín El Chapo Guzmán, fet que va ser considerat una autèntica victòria, no només a Mèxic, sinó també als Estats Units. Al mes següent, una altra operació va posar fi a la vida d’un altre destacat dirigent narco, Nazario Moreno El Chayo , del càrtel de Michoacán, que es caracteritzava per funcionar com una secta religiosa. Per contra, al setembre, van ser assassinats 43 estudiants pel càrtel de nova generació els Guerreros Unidos, a la ciutat d’Iguala (Guerrero). Una massacre que es va fer amb la connivència de l’alcalde de la ciutat i de la seva dona, i que va aixecar una onada mundial de rebuig i d’indignació, fins al punt que una part important dels ciutadans mexicans van decidir mobilitzar-se i denunciar la corrupció i la complicitat de les autoritats locals, i els abusos de poder de les agències federals de seguretat i del mateix exèrcit.
Pel que fa a les relacions amb els Estats Units, l’assignatura pendent és el reconeixement dels milions de ciutadans mexicans que hi viuen. La voluntat del president Obama d’aprovar una legislació en aquest sentit no es va arribar a materialitzar per la forta oposició d’una part molt important de la societat nord-americana. A més, iniciatives portades a terme per les autoritats estatals, i especialment a Texas, van tensar les relacions bilaterals, sense, però, portar-les a un extrem pels lligams econòmics que uneixen els dos països des de la signatura de l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç, que va entrar en vigor fa vint anys.
En coherència amb la seva voluntat d’esdevenir una potència global, Mèxic també va impulsar les relacions amb diversos estats europeus, com per exemple França i Espanya. També cal esmentar el progressiu interès pel mercat asiàtic i l’àrea del Pacífic en general, en particular per les relacions amb la Xina.