Les eleccions als Estats Units, tant en les primàries com en les presidencials pròpiament dites, van situar Mèxic sota el focus de l’atenció mundial, un fet que, pel que sembla, es mantindrà els propers quatre anys. El motiu és que, ja des de la primera setmana del mes de gener, Mèxic es va convertir en un referent de la campanya del nord-americà Donald J. Trump, que, entre d’altres, va anunciar la intenció, si sortia elegit, de construir un mur a la frontera que impedís la immigració il·legal als Estats Units que les autoritats mexicanes haurien de pagar. A més, va posar al mateix nivell de risc Mèxic amb el terrorisme islamista i l’Estat Islàmic, i va acusar Mèxic i la Xina de ser els dos estats que, gràcies a la globalització i al lliurecanvisme –i més concretament a l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA)– havien contribuït més a la deslocalització d’empreses nord-americanes, la qual cosa havia provocat la consegüent pèrdua de centenars de milers de llocs de treball, sobretot en el sector industrial, i particularment en el de l’automòbil. Naturalment, a causa de totes les afirmacions la indignació va ser màxima per part de l’opinió pública i dels mateixos governants mexicans. A més, va alertar sobre el perill que significava la immigració il·legal i les bandes de delinqüents per a les ciutats nord-americanes.
Per tal de desfer malentesos i iniciar una nova etapa, el president mexicà, Enrique Peña Nieto, va fer un oferiment a Trump de viatjar a Mèxic. La trobada, però, celebrada el 31 d’agost, si bé va servir perquè es coneguessin, no va fer que Trump rectifiqués les seves paraules. Això va tenir un resultat desastrós per al suport popular de Peña Nieto, i les acusacions d’humiliació es van multiplicar durant els dies i les setmanes següents. Paradoxalment, un cop Trump va sortir guanyador de les eleccions, algun analista va remarcar la "perspicàcia" de Peña Nieto en convidar-lo, sobretot quan en el moment de fer-ho pràcticament ningú donava per feta la seva victòria.
Una altra de les promeses electorals de Trump que més atenció va centrar va ser la de la deportació de milions d’il·legals, la major part dels quals serien de nacionalitat mexicana. La perspectiva d’aquesta deportació massiva, a ningú se li escapa que pot tenir, com a mínim, dues conseqüències prou delicades: la pèrdua de milions de dòlars en concepte de transferències familiars que van dels Estats Units a Mèxic i la problemàtica que es genera amb els fills de pares immigrants il·legals, nascuts als Estats Units, i que tenen, doncs, reconeguda la ciutadania nord-americana.
La hipotètica desaparició de les remeses o, si més no, la disminució substancial que es produiria, afectaria durament l’economia domèstica de milers de famílies mexicanes i, lògicament, l’economia mexicana en el seu conjunt. Pel que fa als fills d’immigrants il·legals –es calcula que en són uns 4 milions–, no se sap ben bé què passaria amb ells en cas que es decretés la deportació dels seus pares, però si els acompanyessin en el retorn, es trobarien, lògicament, en un entorn totalment des conegut, i amb unes condicions socioeconòmiques i culturals molt diferents de les del nord de la frontera on han viscut sempre.
En guanyar les eleccions Trump, va ser significativa la pèrdua immediata d’un 3% de l’economia mexicana, senyal que la nova presidència nord-americana i la seva voluntat d’impulsar el proteccionisme pot afectar-la de manera enormement negativa, fet que, sense cap mena de dubte, pot contribuir a la pèrdua de suport a Peña Nieto.
Tanmateix, per contrarestar aquesta perspectiva, resulten altament significatius dos acords als quals el Govern mexicà va arribar: el primer amb el Canadà, l’altre membre del NAFTA, en virtut del qual s’aixecava la necessitat de demanar un visat per als mexicans que volien entrar-hi, a canvi que es potenciés el consum de carn de bou canadenc a Mèxic, i l’altre amb la Xina. Al mes de setembre Peña Nieto va viatjar al gegant asiàtic i va signar amb el seu homòleg xinès, Xi Jinping, la creació d’un fons Xina-Mèxic per impulsar encara més les relacions econòmiques entre ambdós països, unes relacions que es van incrementar en àmbits com les infraestructures, la mineria i l’energia, i fonamentalment, el petroli, així com el transport aeri transoceànic.
Una altra notícia que va commocionar l’opinió pública mexicana, aquest cop positivament, al principi de l’any, va ser la detenció del màxim líder del narcotràfic, narcoterrorisme segons alguns analistes, Joaquín Guzmán Loera, àlies El Chapo, després de la seva fugida de la presó d’alta seguretat al mes de juliol de l’any anterior. Màxim cap del temible càrtel de Sinaloa, El Chapo va caure de nou el 8 de gener, després d’haver mantingut contactes amb destacades personalitats del món del cinema dels Estats Units, fet que va deixar entreveure que possiblement en la seva captura havien participat agències d’intel·ligència del nord de la frontera. De fet, de seguida que se’l va capturar, els Estats Units van activar el procés de sol·licitud d’extradició, al qual l’Estat mexicà no es va oposar, però va demanar garanties perquè no se li apliqués la pena de mort. Es va anunciar que l’extradició tindria lloc al mes de febrer del 2017, però el 17 d’octubre un dels jutges mexicans que havia participat en el procés d’extradició va ser assassinat per membres del càrtel.
Al marge de la captura del Chapo, la violència narcoterrorista a Mèxic no va deixar d’incrementar-se amb l’assassinat de milers d’individus, entre els quals hi ha destacats cantants, actors, així com periodistes i, fins i tot, capellans, a la vegada que tècniques com el xantatge i el segrest exprés es van generalitzar cada vegada més. Paral·lelament, l’actuació de l’exèrcit i de la policia federals, així com de les policies estatals i locals, va continuar aixecant moltes crítiques, relatives sobretot als abusos d’autoritat i, fins i tot, a casos de tortures, corrupció i execucions extrajudicials. Segons no pocs analistes, l’exèrcit mexicà es troba fora del control de les autoritats civils, fet que permet un ús de la violència que, al seu torn, genera nova violència. En aquest sentit, enguany va destacar la mort de 49 interns de la presó de Topo Chico (Monterrey) durant un motí ocorregut l’11 de febrer.
El 5 de juny, van tenir lloc eleccions per a governadors a dotze estats del país. El resultat va ser una derrota contundent del Partit Revolucionari Institucional (PRI), del president Peña Nieto. En set, va guanyar l’opositor Partit d’Acció Nacional (PAN), incloent-hi alguns on el PRI feia vuitanta anys que hi governava de manera ininterrompuda. Naturalment, això va ser un càstig important al president, el qual, a més de l’afer Trump, va haver de fer front a diversos escàndols i crítiques a la seva gestió (entre d’altres, al plagi d’una part de la seva tesi doctoral o la seva actitud distant en la visita a Iguala i a l’obstaculització de l’administració federal, en el marc de la investigació per l’assassinat de 43 estudiants, el 2014).
Un altre episodi que li va comportar moltes crítiques van ser els sis morts que es van produir arran de les protestes organitzades per la Coordinadora Nacional de Treballadors de l’Educació (CNTE), a Oaxaca. Per a fer front a aquestes crítiques, Peña Nieto va proposar algunes iniciatives cridaneres com la possible legalització de la marihuana per a tractaments medicinals o la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, que encara no s’han implementat.
Al mes d’agost, Mèxic va ser colpejat per l’huracà Earl, que va causar 54 morts i 10 desapareguts i uns danys valorats en 132 milions de dòlars.
El país també va plorar per la mort del cantant i compositor Juan Gabriel, conegut com l’Elvis Latino, un símbol de la cultura popular i sentimental mexicana que havia venut més de 150 milions de discos.