Al setembre, la destitució del primer ministre Jargaltulguin Erdenebat, del Partit del Poble Mongol (PPM), va tornar a introduir inestabilitat a l’escena política just quan el país semblava sortir de l’estancament econòmic i el PPM gaudia d’una majoria al Gran Hural –el Parlament mongol–, en haver obtingut el 85% dels escons a les eleccions legislatives del 2016. Fins a trenta-tres diputats del PPM van unir-se al vot del Partit Democràtic de Mongòlia (PDM) per expulsar Erdenebat, acusat d’haver signat acords amb empreses mineres en benefici de membres del seu gabinet. A l’octubre, però, el Gran Hural va donar suport en bloc al candidat del PPM, Ukhnaaguin Khurelsukh, com a primer ministre, en nom de l’estabilitat. Setmanes abans, al juliol, el conservador Khaltmaguin Battulga, del PDM, va guanyar les eleccions presidencials en segona volta amb un estret marge del 50,61% dels vots. Tot i mantenir una aclaparadora majoria, el PPM va iniciar un període de cohabitació amb el PDM, en un país que ha tingut 15 governs des de les eleccions del 1992.
El nou president, un dels homes més rics del país, va establir com a principal objectiu mantenir la confiança dels inversors estrangers, especialment en el sector de la mineria. Al maig, l’FMI va aprovar un paquet de rescat de 5.500 milions de dòlars i el Govern no va fer canvis en el calendari d’ampliació de la principal mina de coure i or del país, Oyu Tolgoi, l’obertura de la qual es preveia per al 2019. L’ajuda externa va contribuir a una estabilització de la balança de pagaments, però el Govern del PPM va mostrar dificultats per a reduir el dèficit fiscal del país. En aquest context, Mongòlia va patir una forta caiguda dels preus de les matèries primeres i una fugida de la inversió xinesa, la principal injecció de divises al país. L’economia, amb tot, va créixer el 4%.