Música 2010

Música clàssica

Claudio Abbado va presentar la Novena Simfonia amb l’Orquestra del Festival de Lucerna per commemorar l’Any Mahler

© Lucerne Festival / Peter Fischli

La commemoració del 150è aniversari del naixement de Gustav Mahler ha coqocat el genial compositor bohemi —gairebé desconegut pel gran públic fa tan sols 3 dècades— en el tron de la vida concertística internacional, honor que es disputa amb el mateix Ludwig van Beethoven. Incomprès a la seva època, el temps de Mahler ja ha arribat: la seva presència en les agendes de totes les orquestres del món i un autèntic allau de reedicions discogràfiques i de noves gravacions a càrrec dels millors directors i orquestres del moment certifiquen el protagonisme mahlerià tant en l’àmbit de la música en viu com en el del malparat món discogràfic. En la primera entrega del singular doble Any Mahler —el 150è aniversari del seu naixement el 2010, és seguit, el 2011 per la commemoració del centenari de la seva mort— destaquen dos noms de pes: el director d’orquestra italià Claudio Abbado —la seva gira al capdavant de l’Orquestra del Festival de Lucerna amb la Novena Simfonia als faristols és un dels esdeveniments de la temporada europea—, i el compositor i també director francès Pierre Boulez, que ha tancat el seu cicle de gravacions mahlerianes amb una extraordinària versió de Das Knaben Wunderhorn (‘El corn de l’abundància’) i ha desenvolupat una extraordinària activitat concertística per festejar en actiu el seu 85è aniversari. Probablement l’escenari on Mahler ha regnat amb més brillantor ha estat el del Festival de Lucerna. Mentre el Festival de Salzburg basa la seva oferta en el poder d’atracció de l’òpera i els seus grans divos, i el de Bayreuth alimenta any rere any la seva condició de santuari wagnerià, el de Lucerna, el més famós dels festivals d’estiu que se celebren a Suïssa (aquí s’inclouen també els de Verbier, Zurich i Gstaad), s’ha convertit en un paradís on regnen les millors orquestres del món. Es tracta d’un festival bàsicament simfònic i aquí radica la seva força, la seva identitat, la seva influència, cada vegada més decisiva, en l’escena musical internacional. També l’òpera ha brillat a Lucerna, amb una representació semiescenificada de Tristany i Isolda, de Richard Wagner sota la batuta d’EsaPekka Salonen i amb el segell escènic de Peter Sellars, en un muntatge amb imatges de vídeo de l’artista plàstic Bill Viola. Mahler és el compositor fetitxe del gran festival suís. No endebades, la seva aposta més ferma i fructífera, l’Orquestra del Festival de Lucerna, creada per Abbado el 2003 —en la seva plantilla hi ha joves instrumentistes i grans solistes, músics d’elit procedents de les millors formacions simfòniques del món— ha fet història en la moderna interpretació del llegat mahlerià.

A la celebració mahleriana, s’hi va sumar la commemoració del doble bicentenari del naixement de dos dels més famosos compositors romàntics, l’alemany Robert Schumann (Zwickau, Saxònia, 8 de juny de 1810 – Endenich, Renània, 29 de juliol de 1856) i el polonès Fryderyk Franciszek Chopin (Z•elanowa Eola, Varsòvia, 1 de març de 1810 – París, 17 d’octubre de 1849), l’obra del qual també ha centrat la programació de l’any, encara que sense aconseguir el relleu mediàtic de l’Any Mahler. Les edicions commemoratives de Mahler, Schumann i Chopin han copat de forma especial l’apartat de les edicions discogràfiques.

L’òpera Elektra va ser un dels grans èxits del Festival de Salzburg

© Salzburger Festspiele / Hermann und Clärchen Baus

Dos títols del segle XX han compartit protagonisme en el Festival de Salzburg: Elektra, de Richard Strauss, amb direcció musical de Daniele Gatti i direcció escènica de Nikolaus Lennhoff, i Lulu, d’Alban Berg, a càrrec de Marc Albrecht i la directora d’escena Vera Nemirova, i amb la soprano Patricia Petibon en el paper titular, que també ha cantat aquest any al Gran Teatre del Liceu. En el Festival de Bayreuth corren nous aires sota la direcció de les besnétes de Richard Wagner, Eva i Katharina, que han heretat del seu pare, el desaparegut Wolfgang Wagner, la direcció artística del santuari wagnerià. El gran triomfador, de nou, en l’apartat musical ha estat el director d’orquestra alemany Christian Thielemann, responsable del muntatge de l’Anell del Nibelung, amb la firma escènica de Tankred Dorst. La polèmica va arribar amb la proposta escènica del sempre controvertit Hans Neuenfels, capaç d’ambientar Lohengrin en un laboratori on s’experimenta amb rates de caps trepants. Pel que fa a l’aspecte musical, l’aposta s’ha salvat gràcies al tenor Jonas Kaufmann, l’ascens imparable del qual en l’escena operística mundial és una de les grates notícies de l’any, i a la bona feina de l’orquestra de l’ascendent Andris Nelsons. El veterà director italià Riccardo Muti va triomfar amb Orfeo ed Euridice (‘Orfeu i Eurídice’), de Christoph Willibald Gluck. També el bel canto italià va tornar a regnar en el certamen austríac amb una Norma, de Vincenzo Bellini, protagonitzada per Edita Gruberova i Joyce Di Donato. En el capítol dels grans divos, mentre la soprano Anna Netrebko va consolidar els seus èxits en el circuit internacional i la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli va fer el mateix amb les seves espectaculars gires, el tenor mexicà Rolando Villazón es va veure obligat a cancel·lar unes quantes actuacions a causa dels seus problemes vocals.

A França, la nova etapa artística del Festival d’Ais de Provença sota la direcció artística de Bernard Foccroulle es va iniciar amb una inquietant producció de Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart, dirigida pel director d’escena rus Dmitri Txerniakov, a la qual s’han adherit el Teatro Real de Madrid, l’Òpera Nacional de Toronto i el Teatre Bolxoi de Moscou. La direcció musical va anar a càrrec de Louis Langrée, al capdavant de l’Orquestra Barroca de Friburg.

El veneçolà Gustavo Dudamel ha aconseguit èxits devastadors des del seu feu com a director titular de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles i en les seves gires al capdavant de l’Orquesta Sinfónica de la Juventud Venezolana Simón Bolívar, vaixell insígnia del fantàstic Sistema Nacional de Orquestas Juveniles e Infantiles de Veneçuela impulsat per José Antonio Abreu, que acull actualment 300.000 nois del país en un projecte d’integració social per mitjà de la música veritablement exemplar.

L’escenificació i la música de Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, va decepcionar el públic de l’Opéra-Comique de París

© Elisabeth Carecchio

Pelléas et Mélisande, la genial òpera de Claude Debussy, va tornar a l’escenari on es va estrenar, l’Opéra-Comique de París, però es va rebre amb certa decepció tant en el vessant musical com en l’escènic, confiats respectivament a John Eliot Gardiner i Stéphane Braunschweig. Curiosament, el debut del veterà tenor Plácido Domingo com a baríton, assumint el paper titular de Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi, va despertar una gran expectació, tant en la seva presentació en la llegendària Scala de Milà com en el Teatro Real de Madrid. Al cap d’uns quants dies, es va apuntar un altre èxit personal amb l’estrena mundial a l’Òpera de Los Angeles de la posada en escena d’Il postino, del compositor mexicà Daniel Catán, inspirada en la pel·lícula El carter i Pablo Neruda, de Michael Radford.

No obstant això, la gran notícia de l’any, també en el món musical, va ser la crisi econòmica i la consegüent reducció de l’oferta artística en tots els teatres, auditoris i festivals del món. Entre les coses positives, la crisi ha aconseguit rebaixar els desorbitats honoraris de les grans estrelles de la música, però, en contrapartida, la disminució del risc, la falta d’innovació i la cada vegada més minvada aposta per les noves músiques s’ha de situar al costat negatiu de la balança. Si les reobertures del Teatre Colón de Buenos Aires i el teatre barroc de Versalles van omplir d’alegria el món líric, la desaparició de quatre veus mítiques certifica la fi de tota una època del cant: la gran soprano australiana Joan Sutherland (Sidney, Austràlia, 7 de novembre de 1926 – Les Avents, Suïssa, 10 d’octubre de 2010), la més perfecta intèrpret del repertori belcantista per la seva portentosa tècnica i extensió vocal, coneguda en el món líric com La Stupenda ; la mezzosoprano italiana Giulietta Simionatto (Forlí, Emília-Romanya, 12 de maig de 1910 – Roma, 5 de maig de 2010), morta pocs dies abans de complir 100 anys i que va deixar una profunda petja tant en el repertori verdià como en el verista; la nord-americana Shirley Verrett (Nova Orleans, 31 de maig de 1931 – Ann Arbor, Michigan, 5 de novembre de 2010), la força dramàtica de la qual li va permetre abordar papers de soprano dramàtica i que es va guanyar el sobrenom de La Callas negra per la seva referencial interpretació de la lady Macbeth verdiana, i el baríton italià Giuseppe Taddei (Gènova, 26 de juny de 1916 – Roma, 2 de juny de 2010), famós per la seva generositat vocal, elegància i exquisida dicció, que brillava especialment en el gran repertori verdià i, de forma particular, en la seva cèlebre interpretació de Falstaff. Una altra gran pèrdua ha estat la desaparició del compositor polonès Henryk Górecki (Czernica, Polònia, 6 de desembre de 1933 – Katowice, Polònia, 12 de novembre de 2010), que després de militar en les avantguardes es va fer mundialment famós amb Tercera Simfonia.

Música popular

La parcel·la musical que correspon als gèneres populars va viure el 2010 en un ambient d’emocions barrejades: d’una banda, patia dues crisis alhora, la global i la sectorial, embrions de nous models de negoci prometedors, i de l’altra, una activitat de música en directe potent malgrat algunes retallades. paral·lelament, i aquesta és la millor notícia, hi ha una creativitat en alça que s’expressa particularment en l’escena catalana, revifada i reinventada amb nous artistes i tendències.

La plataforma Spotify ha estat una revolució dins del sistema streaming, amb el qual es pot escoltar música il·limitada sense descàrrega, finançat per la publicitat

© Spotify

La crisi estructural que viuen els suports discogràfics des del principi de la dècada es va expressar en una nova onada de xifres a la baixa, amb més comiats i més precarietat en aquest sector. La facturació de la indústria discogràfica catalana havia caigut un 31% el 2009, i no s’esperava que aquesta tendència s’invertís l’any següent. El 2010, però, es van registrar indicis de noves línies de treball que podrien alterar el paradigma segons el qual internet suposa la destrucció de la professió musical amb el seu model de gratis total. Es tracta, sobretot, del sistema streaming per a escoltar música a la xarxa sense haver-ne de descarregar cap arxiu, una tecnologia que es va manifestar amb la plataforma Spotify. Es tracta d’un portal alimentat per les companyies discogràfiques que ofereix a l’usuari l’accés il·limitat a música de manera gratuïta i finançat per la publicitat. Encara que alguns artistes internacionals, com ara Bob Dylan, Pink Floyd, els Beatles i AC/DC s’han negat a penjar-hi la seva obra, la indústria observa amb interès l’evolució d’aquesta iniciativa.

El sector va assumir que el disc deixava de ser una font preferent d’ingressos per als creadors, sobretot els minoritaris i pesos mitjans, per a assumir un paper de targeta de presentació d’una obra i punt de partida per a muntar una gira. Els contractes anomenats de 360 graus, que inclouen drets discogràfics i editorials, management i merchadising, van esdevenir comuns, alhora que el concert consolidava el seu paper central. Val a dir, però, que a Catalunya la part més grossa del pastís se la va endur el circuit de l’star system, és a dir, els artistes de moda i que omplen grans recintes, així com els macrofestivals alimentats de noms amb ganxo popular.

El 2010 no hi va haver concerts ni al Camp Nou ni a l’Estadi Olímpic, però el Palau Sant Jordi i el Palau Olímpic de Badalona van acollir una bona mostra d’ídols del pop-rock, molts d’ells veterans amb una clientela fidel. N’hi ha que feia més d’una dècada que no actuaven a Catalunya, com Aerosmith, Kiss i Guns N’Roses. Su­pertramp va celebrar el seu 40è aniversari sense un dels seus integrants històrics, el cantant i compositor Ro­ger Hodgson; Mark Knopfler va fondre la seva obra individual amb els clàssics del seu antic grup, Dire Straits, i hi va haver dues aventures que van tenir suport orquestral, les de Peter Gabriel (No blood ) i Sting (Sym­phonicities ). Els grans espais també es van obrir a estrelles més modernes, com el cantant anglolibanès Mika, autor de l’èxit Grace Kelly, la cantant i pianista Alicia Keys, el crooner jazzístic Michael Bublé i el grup alemany adolescent Tokio Hotel. El fenomen de l’any va ser el debut d’una nova icona pop, Lady Gaga, en un Palau Sant Jordi que tenia les entrades exhaurides amb mesos d’antel·lació. La lliga espanyola i llatina també va subministrar mitja dotzena de noms mobilitzadors de públic, com són Alejandro Sanz, Joaquín Sabina, Miguel Bosé, Estopa (tot celebrant el 10è aniversari), la cantant colombiana Shakira i el porto-riqueny Chayanne.

El 2010 hi va haver mostres d’una altra tendència: el retorn de grups històrics després de llargs períodes d’inactivitat. Per exemple, Roxy Music, amb Bryan Ferry al capdavant, que va actuar en el festival Sónar de Barcelona 28 anys després de la darrera vegada i alguns mesos abans de publicar un nou disc, Olympia. Hi va haver més gires de grups històrics que van passar per Barcelona i formacions de les dècades de 1960 i 1970, com Ten Years After, Canned Heat i The Zombies. Retorns de bandes de la dècada de 1980, com Spandau Ballet i Aha, i de la de 1990, com The Cranberries i Suede. El Fes­ti­val de Cap Roig, a Calella de Pala­fru­gell, va contractar els Beach Boys i l’octogenari chansonnier Charles Azna­vour, que feia 22 anys que no actuava en un escenari català. Fins i tot el rock alternatiu es va contagiar de l’efecte revival amb gires com les de Pri­mal Scream, dedicada a recrear el seu influent disc Screamadelica, del 1991, i Peter Hook, que va interpretar una altra obra de referència, Unknown pleasures (1979), del seu antic grup Joy Division.

Alguns artistes de culte han actuat per les terres catalanes, com Van Dyke Parks al Primavera Sound

© Festival Primavera Sound / Dani Canto

Però aquest també va ser un gran any per als aficionats al rock i el folk americans. No només va venir una vegada més Bob Dylan, que va actuar al Poble Espanyol, sinó que a Catalunya es van registrar debuts d’artistes veterans que sovint havien forçat els seus fans a viatjar a altres països per veure’ls en directe. Com Kris Kris­tofferson, que va oferir un recital acústic en solitari en el Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, i Randy New­man, autor de bandes sonores i de clàssics com You can’t leave your hat on (èxit amb la veu de Joe Cocker), contractat pel Festival Blues & Ritmes de Badalona. El festival Primavera Sound va aconseguir portar un músic de culte, Van Dyke Parks, vell còmplice de Brian Wilson, dels Beach Boys, al venerat disc Smile (1966). Van venir artistes cars de veure, com John Hiatt, Chris Isaak i Joe Henry, i figures de referència com Joan Báez i Dr. John. I lluny dels circuits habituals, Berga va acollir un insòlit recital de Nils Lofgren, el guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen.

El soul d’Eli Paperboy Reed es va escoltar al festival Cruïlla de Cultures Barcelona

© Festival Cruïlla Barcelona / Pere Masramon

En el pop i rock més alternatius van mostrar la seva vitalitat clàssics moderns com ara Paul Weller, Sonic Youth i Edwyn Collins. La renovació gradual que viu aquesta escena es va fer palesa amb el soroll mediàtic generat per artistes com Arcade Fire (que van coronar el seu primer Palau Sant Jordi amb la presentació del disc The suburbs ), Vampire Weekend, Arctic Mon­keys, LCD Soundsystem, Kings of Con­ve­nience, Interpol i Micah P. Hinson; creadors que s’han anat consolidant amb discursos musicals singulars: punk-pop de garatge, afro-pop, indie-folk intimista i altres tendències. En aquest context marcadament anglosaxó, també alimentat per Rufus Wainwright (que va actuar al Liceu), cal destacar la presència d’un elogiat cantautor pop francès, Benjamin Biolay. La música negra es va mostrar agitadora amb el revival soul d’artistes com Eli Paperboy Reed (que va actuar en el festival Cruïlla de Cultures, al Parc del Fòrum de Bar­ce­lo­na) i Sharon Jones, i les visites d’Erikah Badu, Macy Gray i Corinne Bailey Rae.

Un capítol a part mereixen les músiques del món, estabilitzades a Catalunya amb mostres com el Festival Inter­nacional de Música Popular i Tradi­cional, de Vilanova i la Geltrú; la Fira Mediterrània de Manresa; el Festival de Músiques Religioses i del Món, de Girona, i altres mostres sovint esquitxades per artistes africans, asiàtics o llatinoamericans, com les de Temporada Alta (Girona), Cruïlla de Cultures (Barcelona) i els festivals de la Costa Brava. El 2010 van exhibir el seu bon moment creatiu artistes com el senegalès Youssou N’Dour (amb Dakar-Kingston, un disc dedicat a Bob Marley) i el malià Salif Keita, i es van desenvolupar propostes d’artistes emergents com Victor Démé (Burkina Faso), Rokia Traoré (Mali) i Hindi Zahra (Marroc, afincada a França). Entre Cuba i Mali es va cuinar el disc Afrocubism, amb músics de prestigi com Elíades Ochoa i Toumani Diabaté, que es va presentar a l’Auditori de Barcelona. L’escena llatinoamericana va aportar figures com el carismàtic cantautor brasiler Seu Jorge, acompanyat del grup Almaz, integrat per components de la formació Naçao Zumbi, a banda d’artistes ja consolidats com l’uruguaià Jorge Drexler i l’argentí Fito Páez.

Miguel Ríos es va acomiadar de la música amb una gira de concerts anomenada Bye Bye Tour

© Jaunlu Vela

Aquest any també va ser el de la retirada de la gran icona del rock espanyol Miguel Ríos, amb el seu Bye bye tour, amb què commemorava els seus cinquanta anys de carrera. Hi va haver altres comiats, com el de la banda asturiana Ilegales, i els de dues formacions catalanes, La Banda Trapera del Río i Ojos de Brujo. A l’escena espanyola, va destacar el retorn de Kiko Veneno amb Dice la gente, l’aposta per la fusió de rock i flamenc dels granadins Los Planetas amb l’àlbum Una ópera egipcia, i la nova reconversió de Dover, ara cap a la música africana, a I ka kené, a més de les aportacions d’artistes emergents com Los Punsetes, Triángulo de Amor Bizarro o Delorean.

Catalunya va mantenir ben viu el terratrèmol escènic que ha experimentat els darrers anys amb la transformació de l’escena des del seu subsòl. L’èxit de Manel, que al començament del 2010 va culminar la seva temporada triomfal amb un doblet al Palau de la Música abans de retirar-se temporalment per enregistrar el seu segon disc, va actuar com a locomotora per empènyer tot un nou front de creadors. Molts d’ells es mouen a cavall del pop i el folk, com Els Amics de les Arts, Anímic, Fred i Son, i 4rt 1a. Aquests grups emergents creuen els seus camins amb artistes que porten alguns anys picant pedra i rebent elogis de la premsa especialitzada, com ara Sanjosex (que va publicar el tercer disc, Al marge d’un camí ), Mishima (Ordre i aventura ) o Erm (L’home que gira ).

Manel va consolidar el seu èxit amb dos concerts triomfals abans de retirar-se per enregistrar el seu segon disc

© Manel

El que caracteritza la nova escena és que no constitueix un bloc lingüístic separat dels altres artistes catalans, sinó que ara les bandes comparteixen un mateix circuit al marge de la seva llengua. Un nou festival, Escena BCN, va reflectir aquesta tendència amb un programa al Sant Jordi Club que va reunir grups d’expressió castellana, catalana i anglesa. Els nous discos de Love of Lesbian (1999 o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna ), Delafé y las Flores Azules (Vs. las trompetas de la muerte ) i Standstill (Adelante bonaparte ) es van sumar a aquesta onada de pop-rock català. Àlex Torío va trencar quatre anys de silenci amb Principia mathematica i El Guincho, músic canari establert a Barcelona, va accedir als mercats internacionals amb el tropicalisme del seu tercer disc, Pop negro. La cançó d’autor, amb forta tradició a Ca­talunya, es va manifestar no només amb el retorn de Serrat (Hijo de la luz y de la sombra, homenatge a Miguel Hernández), sinó també amb novetats com A la casa d’enlloc, de Roger Mas, L’estiu, del valencià Òscar Briz, i el retorn de Nacho Umbert, exPaperhouse, amb el disc Ay...

Els Amics de les Arts són una de les grans revelacions d’aquest any en el panorama musical en català

© Amics de les Arts

La llengua catalana, la va assumir una nova generació d’artistes que, alhora, es desvinculaven dels missatges de caràcter polític. Una altra diferència envers èpoques anteriors és que molts dels nous artistes pop d’expressió catalana són barcelonins, creadors que experimenten amb el format de cançó, com ara Maria Coma, Pau Vallvé, Ins­pira, Maria Rodés i Joan Colomo. Els seus discos es van unir a moltes altres propostes d’interès, com les de La Brigada, Els Surfing Sirles, Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien, Senior i el Cor Brutal, Mine!, Very Pomelo, Sedaiós, Bikimel, Estúpida Erikah, etc. Pop-folk amb estètica d’spaghetti western, rock brut de garatge, cançó afrancesada, pop psicodèlic, entre d’altres. La crisi de la indústria i el foment del model de fes-t’ho tu mateix han permès aquest sentit de la llibertat, en què els artistes fan el que els ve de gust sense sotmetre’s a estudis de mercat ni directives dels executius discogràfics. Una escena paral·lela, la del mestissatge i la nova rumba, va registrar novetats com les de Muchachito Bombo Infierno (Idas y vueltas ) i La Troba Kung-Fú (A la panxa del bou ), mentre que La Pegatina, que el 2009 va publicar Via mandarina, va esdevenir un dels grups catalans amb més poder de convocatòria. D’altra banda, els veterans del rock català es van mantenir ben actius. Gerard Quin­tana (exSopa de Cabra) va reaparèixer amb De terrat en terrat, Pep Sala (exSau) va publicar Amb la lluna a l’esquena, i Els Pets, Fràgil. Gossos van anunciar el seu Dia 1, i el menorquí Cris Juanico (exJa T’ho Diré) va tornar al rock amb Pedres que rallen. Loquillo va celebrar trenta anys de carrera amb la caixa antològica Rock & roll star. 30 Años. 1980-2010.

El grup de rumba i mestissatge La Pegatina ha esdevingut un dels grups amb més èxit de convocatòria

© Ibai Acebedo

L’actualitat musical del 2010 també es va veure sacsejada per la desaparició d’alguns músics destacats. A escala catalana, cal esmentar Juan Raf Puli­do, bateria de La Banda Trapera del Río (25 de març, 53 anys). A l’escena internacional es van registrar les morts de la cantant nord-americana, d’arrels mexicanes, Lhasa (1 de gener, 37 anys), el cantant de soul Teddy Pen­dergrass (13 de gener, 59 anys), la cantautora folk Kate McGarrigle, mare de Rufus Wain­wright (18 de gener, 63 anys), el músic i exmànager de Sex Pistols Malcolm McLaren (8 d’abril, 64 anys), el raper Guru (19 d’abril, 48 anys), el cantant de rock dur Ronnie James Dio, exmembre de Black Sabbath i Rainbow (16 de maig, 67 anys), la cantant cubana de boleros Olga Guillot (12 de juliol, 87 anys), Peter Quaife, exbaixista dels Kinks (23 de juny, 66 anys) i el cantant de soul Solomon Burke (10 d’octubre, 70 anys).