Música clàssica
Hamburg va inaugurar el nou auditori de l’Elbphilharmonie (Filharmònica d’Elba), que ha servit per a revitalitzar la vida cultural de la ciutat gràcies al seu atractiu arquitectònic
© Elbphilarmonie / Ralph Larmann
Inaugurat l’11 de gener a Hamburg, el nou i espectacular auditori de l’Elbphilharmonie (Filharmònica d’Elba), dissenyat pels arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron, ha revitalitzat la vida cultural de la ciutat gràcies a l’atractiu arquitectònic d’una sala que s’ha convertit en la nova icona d’Hamburg. Amb la seva impressionant façana de cristall que s’eleva en el port, el caríssim edifici –el pressupost inicial era de 77 milions d’euros i va acabar costant-ne 789– és una de les obres arquitectòniques més imponents dels darrers anys. Per a la inauguració de la Sala Gran (que disposa de 2.100 localitats), a la qual van assistir Joachim Gauck, president d’Alemanya i la cancellera Angela Merkel, es va oferir un programa sota la direcció de Thomas Hengelbrock amb un variat repertori de partitures, entre d’altres, de Benjamin Britten, Henri Dutilleux, Olivier Messiaen, Ri-chard Wagner i Ludwig van Beethoven, i l’estrena de Triptychon und Spruch per a tenor i orquestra, de Wolfgang Rihm.
El retorn als escenaris del tenor alemany Jonas Kaufmann, després de molts mesos de silenci a causa de problemes amb les seves cordes vocals, va disparar l’atenció mediàtica i va convertir la seva reaparició, al gener, a l’Òpera de la Bastilla amb Lohengrin, de Richard Wagner, en un esdeveniment. En bona forma vocal, les seves actuacions van marcar l’actualitat operística de l’any, que a l’octubre va culminar amb un nou èxit a París amb la versió francesa de Don Carlos, de Giuseppe Verdi, dirigida per Philippe Jordan, amb el segell escènic de Krzysztof Warlikowski, en la qual va compartir escenari amb veus tan importants com les de Sonya Yoncheva, Ludovic Tézier, Ildar Abdrazakov i Elı¯na Garanˇca. En el terreny concertístic, el famós pianista xinès Lang Lang va haver de cancel·lar la seva activitat a causa d’una tendinitis a la mà esquerra.
El director veneçolà Gustavo Dudamel va dirigir les nou simfonies de Ludwig van Beethoven en cinc jornades al Palau de la Música Catalana, programades del 12 al 15 de març, que van ser transmeses en directe pel canal Medici.tv. Al costat de l’Orquestra Simón Bolívar, Dudamel va disposar de l’Orfeó Català en la interpretació de la cèlebre Novena, que després van oferir a l’Auditori Nacional de Madrid.
La gala del 50è aniversari del Metropolitan Opera House va reunir els millors cantants del món sota la direcció de Yannick Nézet-Séguin, Fabio Luisi i el seu director emèrit, James Levine
© Metropolitan Opera / Jonathan Tichler
En les programacions dels grans auditoris i teatres, s’hi van programar actes en conmemoració dels 450 anys del naixement de Claudio Monteverdi amb triomfs com la versió semiescenificada de les seves tres òperes a Salzburg sota la direcció de John Eliot Gardiner. La gala del 50è aniversari del nou Metropolitan Opera House va reunir, el 7 de maig, els millors cantants del món sota la direcció de Yannick Nézet-Séguin, Fabio Luisi i el seu director emèrit, James Levine; sis mesos després, aquest últim va ser acomiadat per Peter Gelb, administrador del gran coliseu de Nova York, després de les denúncies, interposades per com a mínim tres homes, per abusos sexuals comesos en la dècada dels vuitanta, quan eren adolescents.
La soprano russa Anna Netrebko va reafirmar la seva condició de màxima diva del món operístic amb un any replet de triomfs en què va destacar Aïda, de Verdi, al Festival de Salzburg
© Salzburguer Festpiele / Monika Ritterhaus
La soprano russa Anna Netrebko va reafirmar la seva condició de màxima diva del món operístic després d’un any replet de triomfs en el qual van destacar, per la seva repercussió mediàtica, dues grans produccions: Aïda, de Verdi, al Festival de Salzburg, sota la direcció de Riccardo Muti i amb l’estilitzada visió escènica de la creadora iraniana Shirin Neshat; i la tradicional inauguració, el 7 de desembre, dia de Sant Ambrosi, de la temporada del Teatro alla Scala de Milà, amb una nova producció d’Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, amb una posada en escena realista del cineasta Mario Martone i l’esplèndida direcció musical de Riccardo Chailly. El tenor Yusif Eyvazov, marit de la diva, no va aconseguir tant d’èxit, però se’n va sortir bé en el seu debut al temple milanès interpretant en la producció d’Andrea Chénier el paper de màxim lluïment.
La nova i brillantíssima producció d’Els mestres cantaires de Nuremberg, a càrrec del director d’escena Barrie Kosky, dirigida musicalment per Philippe Jordan, va ser el més memorable d’una edició irregular del Festival de Bayreuth. Kosky, primer director d’escena jueu en la història del festival alemany, va transformar aquesta òpera en un emblema per al règim nazi, i va convertir Wagner en personatge d’una enginyosa lectura teatral que connecta la identificació del mateix compositor amb els personatges de les seves òperes i la seva ambició artística amb la cara més fosca de l’antisemitisme. Michael Volle, Klaus Florian Vogt i Johannes Martin Kränzle van posar alt el llistó vocal en l’esplèndida inauguració que se’n va fer.
De les cinc noves produccions del Festival de Salzburg, la crítica va elogiar el primer Mozart del seu nou director artístic, Markus Hinterhäuser, un muntatge de La clemenza di Tito amb la contrastada direcció de Teodor Currentzis al capdavant del conjunt MusicAeterna i la innovadora lectura teatral de Peter Sellars, que va situar l’acció en un conflicte que remet a la figura de Nelson Mandela. La rica i enèrgica direcció musical de Mariss Jansons i la gran actuació de la Filharmònica de Viena van disparar l’entusiasme en una producció de la gran òpera de Dmitri Xostakóvitx: Lady Macbeth del districte de Mtsensk.
L’àmplia collita d’estrenes del 2017 va demostrar que l’òpera actual està guanyant protagonisme. Així, el Festival de Glyndebourne va estrenar Hamlet, òpera del compositor australià Brett Dean basada en la peça homònima de Shakespeare, en una versió dirigida per Vladimir Jurowski, amb Allan Clayton i Barbara Hannigan com a veus, que va obtenir un excel·lent acolliment. Donald Runnicles en el fossat de la Deutsche Oper Berlin, i Vasily Barkhatov en la part escènica, van portar a bon port l’estrena de la nova òpera del compositor alemany Aribert Reimann, L’invisible, inspirada en peces de Maurice Maeterlinck. Per la seva banda, el Festival d’Ais de Provença va apostar per l’estrena, a França, de Pinocchio, del compositor belga Philippe Boesmans. També va destacar, per la seva repercussió gràcies a les transmissions en directe de la Royal Opera House de Londres a través de les sales de cinema de tot el món, l’estrena local de l’òpera The Exterminating Angel, del britànic Thomas Adès, obra mestra a partir del clàssic de Luis Buñuel que va guanyant adeptes des de la seva estrena mundial amb un gran èxit a Salzburg l’any 2016.
Amb la mort, als 92 anys, del director d’orquestra francès Georges Prêtre (Waziers, departament del Nord, 14 d’agost de 1924 – Navés, Tarn, 4 de gener de 2017) desapareix un gran referent de la millor tradició musical francesa –va estrenar el 1956, a París, La voix humaine, de Francis Poulenc–, i una figura molt coneguda per la seva relació artística amb Maria Callas. Va mantenir uns llaços estrets amb la Simfònica de Viena, de la qual va ser titular, i amb la Filharmònica de Viena, a la qual va dirigir en un ampli repertori i en les edicions del Concert d’Any Nou del 2008 i el 2010. Deixa una notable discografia, igual que el tenor suec Nicolai Gedda (Estocolm, 11 de juliol de 1925 – Tolochenaz, Suïssa, 8 de gener de 2017), cantant d’exquisit fraseig i brillants aguts que va conrear un amplíssim repertori líric, des de l’òpera romàntica francesa, italiana i alemanya fins al repertori rus i l’opereta vienesa, gràcies a la seva facilitat idiomàtica.
L’escena musical també va lamentar la desaparició, als 78 anys, del baix alemany Kurt Moll (Kerpen, 11 d’abril de 1938 – Colònia, 5 de març de 2017) després de cinc dècades de carrera exemplar tant en l’òpera com en el repertori concertant, amb especial afinitat per les obres de Strauss, Wagner, Mozart, Weber i Beethoven. Repartiments de baix profund o baix cantant com Ochs, Sarastro, Kaspar, Rocco, Osmin i sobretot Gurnemanz van marcar una gran carrera que va abandonar el 2006 per dedicar-se a l’ensenyament.
Molt més jove, el baríton rus Dmitri Hvorostovski (Krasnoiarsk, 16 d’octubre de 1962 – Londres, 22 de novembre de 2017) va morir a Londres, després de dos anys de lluita contra un càncer cerebral en els quals no va abandonar per complet les seves actuacions. Nascut i educat a Sibèria, va saltar a l’escena internacional després de guanyar el 1989 el Cardiff Singer of the World. De gran atractiu físic i generositat lírica, va triomfar especialment en els grans papers del repertori rus i verdià.
El món de la divulgació de l’obra de Gioachino Rossini va perdre el seu més conegut estudiós, editor i intèrpret, l’infatigable musicòleg i director d’orquestra italià Alberto Zedda (Milà, 2 de gener de 1928 – Pesaro, 6 de març de 2017), que va morir als 89 anys. Zedda va dedicar la seva vida a la recuperació, correcció i edició de les partitures originals de Rossini i va liderar amb mà mestra el Festival Rossini de Pesaro.
Música popular
U2 va fer el llançament discogràfic de Songs of Experience, en què el grup irlandès va reanimar el seu rock de gran format
© Danny North
Després d’uns anys en què s’ha parlat d’un cert esgotament de l’imaginari i l’star system tradicional del pop i el rock, el 2017 va donar motius perquè es pensés que el panorama s’està movent, tant pel que fa a figures de gran abast popular com a les parcel·les més alternatives. Així, un llançament discogràfic com el del grup U2, Songs of Experience, va fer córrer els rius de tinta habituals, mentre que, alhora, un creador sorgit del hip-hop, Kendrick Lamar, es va situar com un dels artistes del moment. Alhora, les anomenades noves músiques urbanes, amb el trap com a gènere principal, van convidar a teoritzar sobre la transformació del cànon pop.
En l’àmbit de les patums del rock, U2 va protagonitzar, en efecte, una novetat discogràfica destacada, uns mesos després de fer la gira mundial per celebrar el 30è aniversari de l’àlbum The Joshua Tree, que va incloure una parada a l’Estadi Olímpic de Barcelona. A Songs of Experience, el grup irlandès va reanimar el seu rock de gran format de la mà d’un equip ampli de productors com ara Jacknife Lee, Danger Mouse i el veterà Steve Lillywhite. Una banda contemporània seva, Depeche Mode, també va publicar material nou amb Spirit, un disc de línia continuista que va presentar al Palau Sant Jordi.
La neozelandesa Lorde va causar impacte amb Melodrama i va ser presentada com a talent emergent
© Chuff Media
A la lliga dels més veterans, cal parlar de la nova aposta de Bob Dylan pel repertori de Frank Sinatra a Triplicate i dels nous treballs de creadors carismàtics com ara Neil Young (The Visitor) i Randy Newman (Dark Matter), així com els retorns de dues figures associades amb grans bandes dels anys setanta, Robert Plant, excantant de Led Zeppelin (Carry Fire) i Roger Waters, que havia estat baixista de Pink Floyd (Is this the Life we Really Want?, el seu primer llançament de rock amb cançons noves des del 1992). Per la seva banda, Bruce Springsteen va sorprendre amb una iniciativa inèdita en el seu historial, una sèrie de recitals en solitari de tall autobiogràfic, en un teatre de Broadway, el Walter Kerr, una iniciativa prorrogada fins al juny del 2018.
Però aquests clàssics van conviure amb les novetats d’artistes que han accedit a un reconeixement a gran escala i es mouen en altres paràmetres. És el cas de veus femenines joves com ara Taylor Swift, estrella pop en constant renovació, que es va fer un nom en el country i que ha reinventat el seu perfil al voltant d’un pop electrònic ballable. El seu Reputation va causar impacte, de la mateixa manera que Melodrama, de la neozelandesa Lorde, presentada com a talent emergent, i dues novetats més: Lust for Life, de Lana del Rey, i Rainbow, de Kesha. En el camp del hip-hop, Kendrick Lamar va ser el triomfador gairebé per unanimitat amb DAMN, tot i que també va destacar Drake amb More Life.
Noel Gallagher, un dels antics líders del grup Oasis, va tornar a l’escena musical amb Who Built the Moon?
© Hires / Primary Talent International
En la parcel·la més alternativa, s’hi van registrar igualment diverses novetats i una àmplia selecció de clàssics moderns de l’era indie i afins va conviure amb figures emergents potents que van insinuar un relleu generacional. Entre els veterans, cal parlar del nou disc de la cantant islandesa Björk, Utopia, obra arriscada, de tons onírics, que va facturar amb la col·laboració d’un productor i músic electrònic en alça, el veneçolà Arca, que al seu torn va ser elogiat arran d’un treball propi homònim. Els germans Noel i Liam Gallagher, antics líders del grup Oasis, van publicar respectivament Who Built the Moon? i As you Were, mentre que Damon Albarn, de Blur, va llançar Humanz sota la marca Gorillaz. Altres novetats en aquest camp que va del rock alternatiu al pop electrònic passant pel post-rock, l’stoner rock i el rock d’autor van ser les de The Jesus and Mary Chain (Damage and Joy), Saint Etienne (Home Counties), The Magnetic Fields (50 Song Memoir), Mogwai (Every Country’s Sun), Ryan Adams (Prisoner), Queens of the Stone Age (Villains), LCD Soundsystem (American Dream), Mark Eitzel (Hey Mr. Ferryman) i Destroyer (Ken).
La carismàtica St. Vincent va esdevenir un dels noms de referència, amb les seves creacions situades entre el pop i l’electrònica, com l’actual Masseduction
© Nedda Afsari
Alhora, el paisatge es va veure ampliat i enriquit amb les novetats d’artistes més joves que es van fer un espai a l’aparador de novetats. Alguns han anat pujant graó a graó fins a esdevenir noms de referència formats en ple segle XXI, com ara dos creadors situats entre el pop i l’electrònica, la carismàtica cantant i guitarrista nord-americana Anne Clark, coneguda com St. Vincent, rearmada amb Masseduction, i el trio britànic The XX, amb I See You. En un territori més rocker, hi ha els treballs de The National (Sleep Well Beast), The War on Drugs (A Deeper Understanding) i Dirty Projectors (homònim), i en el punt de trobada amb el folk, novetats de Fleet Foxes (Crack-Up), Iron & Wine (Beast Epic) i Angel Olsen (el disc de rareses Phases). També van destacar propostes com la de Josh Tillman, amb el nom de Father John Misty, amb les cançons interioristes de Pure Comedy, el pop lliurepensador de Perfume Genius amb No Shape i el dream-pop de Cigarettes After Sex, exhibit en el seu disc homònim de debut.
Maldita Nerea va presentar Bailarina, títol també de la novel·la publicada pel seu cantant i compositor, Jorge Ruiz
© Caracool
A l’escena espanyola es va registrar el retorn de Joaquín Sabina amb Lo niego todo, el seu primer disc amb cançons noves en vuit anys, així com novetats de Rosendo (De escalde y trinchera), Revólver (Capitol) i Maldita Nerea (Bailarina, títol també de la novel·la publicada pel seu cantant i compositor, Jorge Ruiz). Alejandro Sanz va commemorar el 20è aniversari del seu àlbum més reconegut, Más, el més venut de la història de la música espanyola (més de cinc milions d’exemplars) amb un concert a l’estadi Vicente Calderón, de Madrid, immortalitzat en el disc i DVD en directe Más es más, el concierto, i dos cantants reconeguts van publicar nou material: la colombiana, establerta a Barcelona, Shakira, amb El Dorado, i el malagueny Pablo Alborán, amb Prometo. En un territori més alternatiu, cal destacar les reaparicions de Bunbury (Expectativas), Lori Meyers (En la espiral), Josele Santiago, cantant i guitarrista de Los Enemigos (Transilvania), Vetusta Morla (Mismo sitio, distinto lugar), Viva Suecia (Otros principios fundamentales) i la cantant neoflamenca experimental Rocío Márquez (Firmamento). El grup més icònic de l’àmbit indie espanyol, Los Planetas, va publicar Zona temporalmente autónoma, un treball que incloïa la cançó "Islamabad", revisió de Ready pa morir, del cantant de trap Yung Beef, amb qui van compartir escenari. Aquesta col·laboració va ser significativa del reconeixement que aquesta escena de música urbana, el trap, amb arrels en el hip-hop i amb forta càrrega sociopolítica, va assolir més enllà del seu àmbit natural. En aquest sentit, cal destacar el nou disc del grup de Yung Beef, Los Santos (abans conegut com PXXR GVNG), Pxxrificación, així com el d’una altra estrella d’aquest gènere, C. Tangana, Ídolo.
Txarango es va tornar a alçar com un grup estrella del mestissatge combatiu amb El cor de la terra
© Èxits
L’actualitat de la música en català va incloure un fet de ressons històrics: la retirada professional de Raimon, veu troncal de la Nova Cançó, el qual va oferir dotze concerts de comiat al Palau de la Música barceloní. Clímax d’una carrera proveï-dora d’himnes populars com Al vent i Diguem no, i d’influents adaptacions de clàssics literaris, com ara l’àlbum Cançons de la roda del temps (1966), amb textos de Salvador Espriu. Una altra veu amb trajectòria, Maria del Mar Bonet, en canvi, es va mostrar molt activa al voltant del seu 50è aniversari de carrera i d’un nou disc, Ultramar, elaborat amb músics cubans de prestigi com Jorge Reyes, José María Vitier i Pancho Amat. Joan Isaac va publicar Manual d’amor, Enric Hernàez, Prop de la via del tren, i Tomeu Penya, 50 + 3. Aquests veterans van conviure amb els llançaments de veus de generacions posteriors com ara les propostes no circumscrites a la llengua catalana de Sílvia Pérez Cruz (Vestida de nit, enregistrat amb un quintet de corda) o el duet Maria Arnal i Marcel Bagés (45 Cerebros y 1 corazón). Txarango es va tornar a alçar com un grup estrella del mestissatge combatiu amb El cor de la terra. En el pop, Els Amics de les Arts van reaparèixer amb Un estrany poder, i Joan Miquel Oliver, exguitarrista i cantant d’Antònia Font, amb Atlantis, i van destacar novetats com les de Mazoni (Carn, os i tot inclòs), Senior i el Cor Brutal (Valenciana, vol. 1), Anímic (Skin), Pau Vallvé (Abisme cavall hivern primavera i tornar), La Iaia (Tornar a ser u), Renaldo & Clara (Els afores) i Miquel Vilella (La línia màgica). En altres llengües, cal esmentar llançaments com els de Brighton 64 (El tren de la bruja), Joe Crepúsculo (Disco duro) i dues veus femenines en creixement, Joana Serrat (Dripping Springs) i Núria Graham (Does it Ring a Bell?).
El Festival Primavera Sound va portar, entre d’altres, el trio britànic The XX, que va presentar el seu nou títol I See You
© Primavera Sound / Laura Coulson
Pel que fa a l’activitat als escenaris catalans, els grans festivals van viure temps de bonança amb cartells farcits d’estrelles, ja sigui el Primavera Sound (on el veterà Van Morrison va conviure amb The XX, Bon Iver i Solange), el Sónar (amb De La Soul, Justice i una sessió de Björk com a discjòquei associada amb l’exposició "Björk digital", al CCCB), el Cruïlla BCN (Pet Shop Boys, Jamiroquai, Ani DiFranco) i el Rock Fest BCN (Aerosmith, Alice Cooper, Deep Purple). El Festival de Pedralbes va acollir figures com Rufus Wainwright, The Beach Boys i Art Garfunkel, i el circuit de la Costa Brava va tornar a centrar les mirades a la temporada estiuenca. Així, Cap Roig va acollir Wilco, Woody Allen i Norah Jones; per Peralada, hi van passar Bryan Ferry, Franco Battiato i Katie Melua, i per Porta Ferrada, Toquinho amb Maria Creuza, Zucchero i Chick Corea amb Béla Fleck. En matèria de macroconcerts, a l’Estadi Olímpic, a més d’U2, hi van actuar els Rolling Stones dintre de la seva gira No Filter, tot recorrent 55 anys de carrera. Al Palau Sant Jordi, hi van actuar, entre d’altres, icones musicals com Elton John i Depeche Mode, així com estrelles de nova planta com ara Bruno Mars, Ed Sheeran, Ariana Grande i John Legend. En altres escenaris de Barcelona es van poder veure artistes de prestigi tan diversos com John Mayall, Sting, Benjamin Biolay, The Divine Comedy, Steve Hackett (exguitarrista de Genesis), Status Quo, Korn, Caetano Veloso, Simple Minds, PJ Harvey, The Waterboys, Texas o Lila Downs.
El guitarrista i cantant Chuck Berry va morir als 90 anys, poc després d’enregistrar un disc amb composicions noves
© Klemens Riegler
L’any ens va deixar un rastre de decessos de músics de primera línia internacional, alguns dels quals van rebre tractaments informatius amplis, com és el cas de dos dels primers herois del rock-and -roll als Estats Units, Chuck Berry i Fats Domino. El primer, cantant i guitarrista, autor de cançons com Roll Over Beethoven, Johnny B. Goode i Rock and roll music, va morir el 18 de març als 90 anys, poc després d’haver enregistrat un disc amb composicions noves, el primer que feia des del 1979, que es va titular Chuck. Fats Domino, compositor d’Ain’t that a Shame, va morir el 24 d’octubre als 89 anys. Alhora va ser notícia destacada la desaparició d’una figura de referència del rock americà contemporani, Tom Petty, autor d’American Girl, als 66 anys (2 d’octubre), del guitarrista rítmic i compositor Malcolm Young, membre del grup australià de rock dur AC/DC, als 64 (18 de novembre) i de l’estrella del rock francès Johnny Hallyday, als 74 (6 de desembre). En l’àmbit català, es va patir la pèrdua del cantautor Pere Tàpias (11 d’abril, 70 anys), recordat per l’estil costumista i sorneguer de temes com Era tan bon home i La moto, així com del pioner del rock en català Tony Vilaplana (30 d’octubre, 72) i del pianista i compositor experimental Carles Santos (4 de desembre, 77).
També ens van deixar Enrique Lozano, cantant i guitarrista de Los Íberos (3 de gener, 76), el trobador folk-rock Greg Trooper (15 de gener, 61), el percussionista Jaki Liebezeit, del grup alemany de rock d’avantguarda Can (22 de gener, 78), Robert Dahlqvist, guitarrista i cantant del grup suec The Hellacopters (1 de febrer, 40), el compositor, arranjador i productor David Axelrod (5 de febrer, 83), el cantant de jazz-pop Al Jarreau (12 de febrer, 76), el guitarrista de jazz-rock Larry Coryell (19 de febrer, 73), Joni Sledge, integrant del grup funky Sister Sledge (10 de març, 60), el productor i executiu discogràfic Tommy Lipuma (13 de març, 80), l’harmonicista de blues James Cotton (16 de març, 81), el guitarrista també de blues Lonnie Brooks (1 d’abril, 83), John Warren Geils, guitarrista i líder de J. Geils Band (11 d’abril, 71), Mika Vainio, cofundador del grup electrònic finlandès Pan Sonic (12 d’abril, 53), el músic i productor electrònic Robert Miles (9 de maig, 47), Chris Cornell, cantant de la banda grunge Soundgarden (18 de maig, 52), Gregg Allman, teclista i guitarrista de The Allman Brothers Band (27 de maig, 69), Dave Rosser, guitarrista d’Afghan Whigs (27 de juny, 50), Pierre Henry, pioner de la música concreta (5 de juliol, 89), Chester Bennington, cantant del grup de nu metal Linkin Park (20 de juliol, 41), Peter Principle, baixista del grup experimental Tuxedomoon (17 de juliol, 63), el cantant i compositor de country i pop Glen Campbell (8 d’agost, 81), el pioner del rock-and-roll Sonny Burgess (18 d’agost, 88), Walter Brecker, guitarrista de Steely Dan (3 de setembre, 67), Holger Czukay, baixista del grup alemany Can (5 de setembre, 79), Grant Hart, excomponent de la banda hardcore Hüsker Dü (14 de setembre, 58), el cantant de soul Charles Bradley (23 de setembre, 68), el músic i productor australià Harry Vanda, vinculat a grups com The Easybeats i Flash and the Pan (22 d’octubre, 70), el cantautor uruguaià Daniel Viglietti (30 d’octubre, 78), el raper Lil Peep (15 de novembre, 21) i Tony Luz, guitarrista de Los Pekenikes (29 de novembre, 74).