Música clàssica
Al novembre es va estrenar l’òpera Fin de partie, de György Kurtág, al Teatro alla Scala de Milà
© Teatro alla Scala
En un any marcat per aniversaris musicals molt significatius, la commemoració dels cent anys de la mort del compositor francès Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, Illa de França, 22 d’agost de 1862 – París, 25 de març de 1918) i el centenari del naixement del compositor, director d’orquestra, pianista i divulgador nord-americà Leonard Bernstein (Lawrence, Massachusetts, 25 d’agost de 1918 – Nova York, 14 d’octubre de 1990) van ser les efemèrides de més relleu en la programació dels auditoris de tot el món. Curiosament, la commemoració del bicentenari del naixement del compositor francès Charles Gounod (París, 17 de juny de 1818 – Saint-Cloud, Illa de França, 18 d’octubre de 1893) i del 150è aniversari de la mort del compositor italià Gioachino Rossini (Pesaro, Marques, 29 de febrer de 1792 – Passy, Illa de França, 13 de novembre de 1868) van tenir menys protagonisme de l’esperat en les temporades dels grans coliseus lírics.
El món de la lírica es va vestir de rigorós dol en fer-se pública la notícia de la defunció a Barcelona, el 6 d’octubre, als 85 anys, de Montserrat Caballé, considerada universalment com una de les sopranos més importants del segle XX i, per a molts, l’última de les prime donne. Una veu prodigiosa, de bellesa captivadora i tècnica portentosa –els seus increïbles filati fa temps que van entrar en la mitologia operística–, a l’altura de llegendes com Maria Callas o Renata Tebaldi, i amb una personalitat que va transcendir l’àmbit de l’òpera per a convertir-se en un personatge extraordinàriament popular i estimat. La seva fama va créixer entre les noves generacions el 1992 amb el seu cèlebre i festiu vídeo dels Jocs Olímpics interpretant Barcelona amb Freddie Mercury. Caballé, la Superba, va marcar època cantant òperes com Norma, La Traviata, Maria Stuarda, Adriana Lecouvreur, Tosca, Aïda, Un ballo in maschera, La bohème, Il trovatore, Semiramide o Salomé. Va actuar als millors teatres del món, amb els cantants i directors més famosos del seu temps, i va mantenir una especial relació artística i sentimental amb el Gran Teatre del Liceu, escenari que sempre va considerar casa seva i on va triomfar durant més de quatre dècades de gloriós historial.
El món de la direcció orquestral va lamentar també la desaparició de figures com el director espanyol Jesús López Cobos (Toro, Zamora, 25 de febrer de 1940 – Berlín, 2 de març de 2018), el rus Gennadi Rojdestvenski (Moscou, 4 de maig de 1931 – 16 de juny de 2018), el francès Jean-Claude Malgoire (Avinyó, 25 de novembre de 1940 – París, 14 d’abril de 2018) i el director i compositor britànic Oliver Knussen (Glasgow, 12 de juny de 1952 – Snape, Suffolk, 8 de juliol de 2018).
En l’escena operística van destacar dues estrenes de gran transcendència. Després d’una llarga espera, amb 92 anys, el compositor hongarès György Kurtág va estrenar la seva primera òpera, Fin de partie, basada en l’obra teatral homònima de Samuel Beckett i estrenada amb gran èxit el 15 de novembre al Teatro alla Scala, de Milà, amb direcció musical de Markus Stenz i escènica de Pierre Audi. Òpera fascinant en la seva sobrietat i precisió, d’atmosferes inquietants, que transforma el text de Beckett en una obra mestra del teatre musical més modern i radical.
L’altre esdeveniment líric de la temporada va portar el segell personal del compositor britànic George Benjamin, que el 10 de maig va dirigir a la Royal Opera House, el Covent Garden de Londres, l’estrena de la seva nova òpera Lessons in Love and Violence, una història en la qual un rei està obligat a triar entre l’amor i una oportunitat política irresistible. El llibret és de Martin Crimp i la direcció escènica de Katie Mitchell, el mateix equip de la seva anterior òpera, l’aclamada Written on Skin. El muntatge, acollit amb entusiasme i protagonitzat pel baríton Stéphane Degout i la soprano Barbara Hannigan, va ser una coproducció del coliseu britànic amb sis escenaris més –Teatro Real de Madrid, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Òpera de Lió, Òpera Lírica de Chicago, Òpera de l’Estat d’Hamburg i Òpera Nacional Holandesa–, que acolliran la seva estrena local; en el cas dels coliseus espanyols, arribarà a la primavera del 2020. A més, com a compositor resident de la temporada de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, Benjamin va confirmar la seva privilegiada situació com a referent en la creació contemporània actual.
També l’Òpera Garnier de París va continuar la seva aposta per la innovació amb l’estrena mundial, el 29 de setembre, de Bérénice, del suís Michael Jarrell, en un muntatge dirigit musicalment per Philippe Jordan i escènicament per Claus Guth. I un teatre tan poc propici a l’òpera contemporània com la Metropolitan Opera House de Nova York va apostar per l’èxit amb l’estrena americana de Marnie, la tercera òpera del compositor nord-americà Nico Muhly, amb llibret de l’escriptor i director sud-africà Nicholas Wright, basat en la novel·la homònima de Winston Graham, que va ser portada al cinema per Alfred Hitchcock, amb Sean Connery i Tippi Hedren com a protagonistes, i una gran banda sonora de Bernard Herrmann.
En l’àmbit concertístic es van retre incomptables homenatges a Claude Debussy, tant en les gires de grans pianistes, com Daniel Barenboim, Yuja Wang, Jean-Yves Thibaudet i Javier Perianes, entre d’altres, i orquestres, com en el terreny discogràfic, amb la reedició d’antics enregistraments de referència. Juntament amb Debussy, un dels pares indiscutibles de la música moderna, l’obra de Leonard Bernstein va copar centenars de concerts en les temporades de les grans orquestres, amb singulars esdeveniments lligats a intèrprets de la talla de Simon Rattle, Michael Tilson Thomas, Marco Beltrami i Kent Nagano, que van dirigir i gravar títols com Wonderful Town, A Quiet Place, Mass, Candide i, naturalment, West Side Story.
En el terreny dels clàssics populars, el director italià Riccardo Muti va obrir l’any amb el seu retorn com a director convidat del mediàtic Concert de Cap d’Any de l’Orquestra Filharmònica de Viena, consagrat als valsos, marxes i polques de la família Strauss. La famosa orquestra austríaca va emprendre una reeixida gira internacional sota la batuta de Gustavo Dudamel, que va incloure concerts a Barcelona i Madrid. De nou Dudamel, al capdavant de l’Orquestra de Cambra Mahler, va ser un dels protagonistes de l’any musical, igual que els pianistes Grigori Sokolov, Mitsuko Uchida i Radu Lupu. Van tenir una gran repercussió les actuacions de Simon Rattle, tant en la gira internacional de comiat com a director titular de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, com en les gires puntuals amb la Simfònica de Londres, el seu nou conjunt.
En el Festival de Pasqua de Salzburg van triomfar la soprano Anja Harteros i el director Christian Thielemann amb Tosca, de Giacomo Puccini. A Pesaro, ciutat natal de Rossini, el tenor Juan Diego Flórez va celebrar els seus vint anys de relació amb el festival d’aquesta ciutat italiana amb una nova producció de Ricciardo e Zoraide. En una edició molt discreta del Festival de Salzburg d’estiu, va fracassar l’estrena d’una nova producció de La flauta màgica, de Wolfgang Amadeus Mozart, signada escènicament per la directora nord-americana Lydia Steier i musicalment pel grec Constantinos Caridis.
Jonas Kaufmann en el paper de Parsifal, en la versió dirigida per Kirill Petrenko a l’Òpera de Munic
© Bayerische Staatsoper / Ruth Walz
En el Festival de Bayreuth va aixecar polèmiques i crítiques molt dures el debut com a director d’orquestra, al seu mític fossat, de Plácido Domingo, amb un muntatge de La valquíria. El millor de l’edició va ser el Lohengrin dirigit per Thielemann, amb la soprano Anja Harteros i el tenor Piotr Beczała com a grans protagonistes. Curiosament, el millor Wagner es va gaudir no al santuari de Bayreuth sinó a l’Òpera de Munic, on Kirill Petrenko va dirigir una Tetralogia musicalment memorable, amb les sopranos Nina Stemme i Anja Kampe i els tenors Jonas Kaufmann i Stefan Vinke com a grans triomfadors.
L’èxit als cinemes de Maria by Callas, apassionant documental de Tom Volf, amb Fanny Ardant com a narradora, va oferir un revelador retrat de la llegendària soprano a partir d’un fabulós material d’arxiu. Editat en DVD i Blu-ray, permet una autèntica immersió en el mite i en la persona a través d’una selecció d’enregistraments, fotografies, vídeos i cartes privades que inclou un valuós material inèdit i la presència de personalitats –algunes, decisives en la seva biografia sentimental; d’altres, en el terreny artístic– que van conèixer la diva i enriqueixen el seu retrat.
En el capítol discogràfic, el centenari del naixement de les dos genials sopranos sueques que van marcar la interpretació wagneriana, Birgit Nilsson i Astrid Varnay, va propiciar la publicació d’edicions monumentals del segell Sony amb els seus millors enregistraments, encara que, en aquest sentit, l’edició més completa va tenir com a gran protagonista el copiós llegat de Bernstein.
La influència del moviment #MeToo també va arribar a l’àmbit de la música clàssica, amb les denúncies d’assetjament sexual contra el director d’orquestra italià Daniele Gatti, que va ser destituït fulminantment com a titular de l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam. El seu cas se suma al d’altres directors, com el nord-americà James Levine i el suís Charles Dutoit.
Música popular
La cançó de Rosalía Malamente, de l’àlbum El mal querer, va ser un dels èxits de l’any
© Rosalía
Una tendència que ja feia uns anys que s’apuntava, la de l’ampliació del cànon pop a través de gèneres hereus del hip-hop i el rhythm-and-blues, i de ritmes tropicals i llatins, tot plegat etiquetat amb la marca música urbana, va esclatar com el fenomen més significatiu del 2018. Estils fins ara relegats a àmbits marginals o d’una comercialitat dubtosa per a moltes orelles, com el trap i el reggaeton, van accedir a una respectabilitat i es van creuar amb el pop i l’electrònica. En el centre d’aquesta tendència emergeix una figura que ocupa una categoria per si mateixa: la cantant, compositora i productora catalana Rosalía.
Nascuda el 1993 a Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), Rosalia Vila ja va destacar amb el seu primer disc, Los Ángeles (2017), aliada amb Raül Fernández, Refree, a partir d’un repertori de cants flamencs antics. Però, El mal querer, el nou treball, amb coproducció del canari El Guincho, va suposar un pas de gegant cap a territori desconegut. A El mal querer Rosalía fon textures electròniques, palos flamencs, harmonies vocals d’inspiració gregoriana i recursos propers a la música urbana dins una trama conceptual, una història amb principi i final, entorn a l’apoderament femení. El disc va ser elogiat no només pel seu valor artístic sinó com a símbol d’un nou ordre pop, que desafia l’hegemonia anglosaxona i en el qual la dona assumeix un paper fort.
Paral·lelament es van obrir pas artistes més situats estrictament en el trap, com el madrileny C. Tangana (que va publicar la mixtape –enregistrament informal propi del gènere–, Avida dollars), el granadí arrelat a Barcelona Yung Beef (A.D.R.O.M.I.C.F.M.S. 4) i la catalana, de Vilassar de Mar, Bad Gyal, àlies artístic d’Alba Farelo (Worldwide angel). Aquestes figures trencadores conviden a pensar en una fractura generacional al voltant de la música popular, on, d’altra banda, creadors reconeguts del pop i el rock van publicar discos destacats. És el cas de Christina Rosenvinge (Un hombre rubio), Nacho Vegas (Violética), el grup basc Lisabo (Eta edertasunaren lorratzetan biluztu ginen), Zahara (Astronauta) o el català The New Raemon (Una canción de cuna entre tempestades).
Entre els més veterans de l’àmbit espanyol, es van presentar les novetats de Manolo García (Geometría del rayo), Ilegales (Rebelión), Coque Malla, excantant de Los Ronaldos (el disc en directe Irrepetible) i Fermin Muguruza amb The Suicide of Western Culture. El flamenc va alimentar experiments com els d’El Niño de Elche (Antología del cante flamenco heterodoxo) i Soleá Morente, filla petita del malaguanyat Enrique Morente (Olé lorelei), mentre que la barcelonina Mayte Martín es va apartar del gènere en un àlbum de cançons d’amor, Tempo rubato.
Concert de presentació del disc Fills de les estrelles, d’Obeses
© Eduard Morató
En l’escena en català, la parcel·la pop va acollir calorosament el retorn d’Els Pets amb Som, el seu primer disc en cinc anys, una producció de Joan Pons, el qual, al seu torn, va lliurar un altre dels treballs més elogiats del 2018, titulat amb el signe △ i també conegut com Disc triangular. Aquest treball està enquadrat en l’autodenominat pop metafísic, tendència practicada alhora per Ferran Palau (del grup Anímic) en el disc Blanc. Joan Miquel Oliver, l’exlíder d’Antònia Font, va culminar una trilogia personal de ressons mitològics amb Elektra; Maria Rodés va fabular amb la imagineria còsmica a Eclíptica, i Marc Parrot va oferir la seva obra més intimista, Refugi. A aquesta consistent collita de creadors que treballen en solitari, cal afegir-hi la cantant i pianista Clara Peya amb Estómac, qüestionament de l’amor romàntic; la mirada emocional de Caïm Riba a Nararai,i la ironia sociopolítica de Joan Colomo a L’oferta i la demanda. Pel que fa als grups, cal mencionar els llançaments d’Obeses (Fills de les estrelles), Germà Aire (Sempre), Trau (Dones i homes del cap dret), Nyandú (Fernando Rogelio Estévez) i Gener (Cante el cos elèctric).
Els Catarres van presentar el seu darrer disc, Tots els meus principis
© Els Catarres
Dins la cançó d’autor cal parlar de Roger Mas i l’homenatge als poetes (d’Espriu al contemporani Toni Gol) de Parnàs, i també de Pau Alabajos (Ciutat a cau d’orella), Judit Neddermann (Nua), Carles Dènia (Cant espiritual Ausiàs March) i Montse Castellà (Punts de llibre). En altres camps, el grup de hip-hop Senyor Oca va defensar el rap en català amb Cant de pagès, i el món de la revetlla i la festa major es va alimentar amb les novetats d’Els Catarres (Tots els meus principis), La Pegatina (Ahora o nunca), Búhos (La gran vida) i Doctor Prats (Venim de lluny).
La sacsejada del concepte pop es va viure a escala global amb novetats que van ocupar espais destacats en la premsa especialitzada, com les d’un parell d’estrelles femenines nord-americanes, la cantant de hip-hop Cardi B (Invasion of Privacy) i la creadora neo soul Janelle Monáe (Dirty Computer), així com el raper Childish Gambino (Summer Pack).
El cantant colombià de reggaeton J Balvin va presentar Vibras, el seu darrer àlbum
© J Balvin
El cop d’efecte més gran el va donar el colombià J Balvin, figura del reggaeton, amb el disc Vibras, que va trencar els estigmes tradicionalment associats al gènere. D’altra banda, l’star system pop va acollir figures procedents d’altres àmbits, com el saxofonista d’arrels jazzístiques Kamasi Washington (Heaven & Earth) o la cantant maliana Fatoumata Diawara (Fenfo).
El vell ordre del rock va mantenir posicions, però. Bruce Springsteen es va resistir a publicar cançons noves, però va llançar Springsteen on Broadway, treball en directe enregistrat en la seva temporada de recitals al teatre Walter Kerr, de Nova York. Paul McCartney va donar senyals com a compositor amb Egypt Station, mentre que Van Morrison ho va fer per partida doble, amb You’re Driving Me Crazy i The Prophet Speaks. Altres novetats destacades van ser les d’Elvis Costello (Look Now, el seu primer treball en vuit anys), Marianne Faithfull (Negative Capability) i Paul Weller (True Meanings).
En l’esfera de tall alternatiu, cal elogiar els treballs de Suede (The Blue Hour), Low (Double Negative), The Good, The Bad & The Queen (Merrie Land), Arctic Monkeys (Tranquility Base Hotel & Casino), MGMT (Little Dark Age), Spiritualized (And Nothing Hurt) i la cantautora Cat Power (Wanderer). També van ser benvinguts els treballs de dues bandes veteranes de l’indie-rock, Yo La Tengo (There’s a Riot Going On) i The Breeders (All Nerve). Entre les propostes de nova planta, són encomiables el pop amb elements electrònics dels francesos Christine and the Queens (Chris), l’estètica onírica de Beach House (7) i el renovat punk rock d’Idles (Joy as an Act of Resistance).
Els discos van ser importants com a punt de partida de les gires, que és el sector financerament més atractiu per als artistes. Pel que fa a macroconcerts, Barcelona en va acollir un munt, com ara els de l’Estadi Olímpic, amb Bruno Mars (24K Magic World Tour), Beyoncé amb Jay-Z (On the Run II Tour) i el reconstruït grup rocker Guns n’Roses (Not in This Lifetime… Tour). Al Palau Sant Jordi van conviure les estrelles forjades al segle XXI (Lady Gaga, Lana del Rey, Katy Perry, Sam Smith, Imagine Dragons, Arcade Fire i Shakira) amb veterans com Metallica, Roger Waters (l’exlíder de Pink Floyd), Queen amb la veu d’Adam Lambert, Ringo Starr & His All Starr Band (debut a Catalunya del bateria dels Beatles en solitari) i Pearl Jam. La sala de Montjuïc va acollir moltes figures de l’escena espanyola, com ara Pablo Alborán, El Barrio, Fito & Fitipaldis, Vetusta Morta, Malú i David Bisbal, així com els catalans Manolo García i Loquillo.
Com ja s’apuntava des de fa anys, bona part dels concerts importants es van enquadrar en festivals, aparadors que han anat treballant la seva marca, com ara el Mil·lenni (amb figures com Carla Bruni i Charles Aznavour, aquest en el seu adeu a Barcelona), el Guitar BCN (Jorge Drexler, Bob Dylan), el Suite Festival (Norah Jones), el combatiu Barnasants (que va recuperar la cantautora italiana Giovanna Marini) o el Black Music Festival, de Girona (Martha Reeves & The Vandellas).
A una altra escala, el gegantí Primavera Sound, al parc del Fòrum, va acollir un atapeït cartell coronat per figures com Björk, Nick Cave & The Bad Seeds i Arctic Monkeys, mentre que el Sónar va programar als recintes firals barcelonins Thom Yorke (el cantant de Radiohead), Gorillaz (amb Damon Albarn, de Blur) i LCD Soundsystem, i el Cruïlla BCN, també al Fòrum, David Byrne (exlíder de Talking Heads), Jack White (The White Stripes) i Justice. Al parc de Can Zam, de Santa Coloma de Gramenet, el Rock Fest BCN es va reafirmar com a seu del rock dur i el metal amb Ozzy Osbourne, Kiss, Judas Priest i Scorpions. I al Maresme, el renascut Canet Rock va tornar a omplir-se de públic jove amb una proposta autòctona encapçalada per Txarango, Els Catarres i Els Amics de les Arts.
L’estiu va emmarcar la nova eclosió d’un altre tipus de programacions, les dels festivals a l’aire lliure en marcs selectes, com el Festival Jardins de Pedralbes, amb clàssics com Elvis Costello i Jeff Beck, i les ja consolidades cites de la Costa Brava. Per Cap Roig (Calella de Palafrugell), hi van passar, entre d’altres, Sting amb el jamaicà Shaggy, Maná i Joan Báez en la gira de comiat; per Peralada, Rufus Wainwright, Santana i Serrat amb Mediterráneo da capo (que també va recalar a l’Auditori del Fòrum), i per Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols), Jack Johnson i Rubén Blades. Una altra figura veterana, la discodiva Gloria Gaynor (la veu de l’himne encoratjador I Will Survive) va visitar el festival Sons del Món, a Roses, i el Jardins de Terramar, de Sitges.
Aquestes propostes van conviure amb un constant degoteig d’actuacions a tota classe d’escenaris, sobretot a Barcelona, que va tancar l’any havent atret, a més dels artistes esmentats, a d’altres com ara alt-J, Deacon Blue, OMD, Michael Nyman, Natalia Lafourcade, Liam Gallagher (l’excantant d’Oasis), Kylie Minogue, Benjamin Clementine, Ben Harper & Charlie Musselwhite, Angel Olsen, Ian Anderson (Jethro Tull), Camel, Tribalistas, Madeleine Peyroux, Johnny Marr, Pablo Milanés i Slayer en la gira de comiat. A aquesta parcel·la dels adeus escènics, s’hi va collir el madrileny Rosendo (Sant Jordi Club), Miguel Ríos, amb una gira simfònica, i els més veterans del rock, Los Sírex, a la sala Barts.
El 2018, es van morir unes quantes figures destacades de la música internacional. El 15 de gener, Dolores O’Riordan, la cantant del grup irlandès The Cranberries, famós arran de cançons com ara Zombie, Linger o Free to Decide, ens va deixar als 46 anys. En el camp del pop-rock també cal esmentar la desaparició de dos creadors influents de l’esfera britànica del punk: Mark E. Smith, líder de The Fall (24 de gener, als 60 anys) i Pete Shelley, cantant i guitarrista de Buzzcocks (6 de desembre, als 63). El jazz llatí va perdre un instrumentista prestigiós, el trompetista i percussionista nord-americà Jerry González (1 d’octubre, als 69), i la música francesa va acomiadar dues veus carismàtiques: Charles Aznavour, autor o coautor de clàssics de la chanson com Que c’est triste Venise, La bohème i She (1 d’octubre, als 94), i France Gall, intèrpret de l’èxit Poupée de cire, poupée de son, guanyadora d’Eurovisió el 1965 (7 de gener, als 70).
Van morir dues figures properes, el cantautor valencià Pep Laguarda, autor de l’àlbum de culte Brossa d’ahir (4 d’agost, als 72 anys) i el cantant especialitzat en boleros Moncho (Ramon Calabuch), veu de temes como Llévatela o Bravo (28 de desembre, als 78). En l’àmbit espanyol cal esmentar la pèrdua de María Dolores Pradera (28 de maig, als 93), la cantautora Elisa Serna (3 de setembre, als 75) i el cantant d’arrels flamenques Chiquetete (16 de desembre, als 70), així com el productor suís, arrelat a Madrid, Alain Milhaud, descobridor de grups com Los Bravos i Los Canarios (24 de maig, als 88). El rock alternatiu va sofrir la pèrdua de Jon Zamarripa, exguitarrista del grup Cancer Moon (1 d’abril, als 56).
També ens van deixar el productor de soul Rick Hall (2 de gener, als 85 anys); el trompetista sud-africà Hugh Masekela (23 de gener, als 78); Dennis Edwards, membre del grup vocal The Temptations (1 de febrer, als 74); el violinista francès Didier Lockwood (18 de febrer, als 62); el pianista i percussionista de jazz Cecil Taylor (5 d’abril, als 89); el cantant francès Jacques Higelin (6 d’abril, als 77); el músic electrònic, productor i discjòquei suec Tim Bergling, conegut com Avicii (20 d’abril, als 28); el guitarrista i compositor d’avantguarda Glenn Branca (13 de maig, als 69); el cantant i guitarrista malià Kassé Mady Diabaté (24 de maig, als 69); Nick Knox, bateria de The Cramps (15 de juny, als 60); Vinnie Paul, bateria i cofundador de Pantera (22 de juny, als 54); Conway Savage, teclista de Nick Cave & The Bad Seeds (2 de setembre, als 58); el cantant de rai-rock Rachid Taha (12 de setembre, als 59); el cantant i guitarrista Marty Balin, membre de Jefferson Airplane (27 de setembre, als 76 anys); el cantant i guitarrista de blues Otis Rush (29 de setembre, als 83); Geoff Emerick, enginyer de so dels Beatles (2 d’octubre, als 72); el cantautor Tony Joe White (24 d’octubre, als 75); Hardy Fox, membre del grup avantguardista The Residents (30 d’octubre, als 73); el trompetista Roy Hargrove (2 de novembre, als 49); Josh Fauver, exbaixista de Deerhunter (3 de novembre, als 39); el compositor francès Francis Lai, autor de bandes sonores com Un home i una dona i Love Story (7 de novembre, als 86), i la cantant Nancy Wilson (13 de desembre, als 81).