L’actualitat del país va seguir marcada per la precària situació econòmica i la cerca de fonts de finançament exterior. En aquesta recerca d’ingressos, una primera font han estat principalment les ajudes de Taiwan, a canvi del reconeixement diplomàtic. La segona font de recursos ha estat Austràlia, que va injectar diners al país per sufragar un camp d’internament de refugiats que es va obrir en el marc de la “solució pacífica” del primer ministre Howard, i que es va tancar el 2008 a causa de les penoses condicions de vida de les persones recloses. Malgrat tot, ni Nauru ni Austràlia han renunciat a la idea, i de fet el Govern de l’illa així ho va manifestar en diverses ocasions a Canberra durant el 2011. Buscant afavorir la decisió, el Govern de Nauru va signar la Convenció de les Nacions Unides pels Refugiats que n’hauria de garantir unes condicions dignes.
També va ser un any agitat en política interna. Al mes de novembre, el president Marcus Stephen va dimitir abans d’arriscar-se a perdre una moció de censura presentada per l’oposició, que l’acusava d’haver acceptat su-borns d’empresaris tailandesos vinculats al comerç de fosfats. La presidència va quedar en mans de Freddie Picther, membre del seu mateix partit i que no va superar una moció de censura presentada per l’oposició. El Govern va passar a mans de Sprent Dabwido (ministre de Telecomunicacions i trànsfuga que va canviar de bàndol precisament per aquella votació), que va esdevenir nou president del país i titular de set ministeris, entre d’altres, el d’Afers Estrangers. Tan bon punt en va assolir el poder, Dabwido es va marcar com a prioritat la reforma constitucional i l’ampliació del nombre de diputats.