Després de guanyar les eleccions del novembre del 2011, marcades per la polèmica del frau denunciat per l'oposició, Daniel Ortega va iniciar al gener un segon mandat consecutiu com a president. En aquesta ocasió, a més del poder executiu també tenia majoria absoluta a l'Assemblea Legislativa, que sumava al control del Consell Electoral i de la Cort Suprema de Justícia, i es produïa així una concentració de poder en mans dels sandinistes que es considera extraordinària. Mentrestant l'oposició va quedar molt feble i molt dividida. El líder del PLI, Fabio Gadea, que va quedar en segon lloc en les eleccions presidencials, inicialment va encapçalar les denúncies de frau electoral, però no va anar més enllà per por de provocar un conflicte que podria dur el país a una confrontació civil molt difícil de controlar.
Respecte a l'economia, la previsió d'augment del PIB va ser del 5%, cosa que significa una tendència estable de creixement econòmic sostingut per tercer any consecutiu. Les exportacions tradicionals van tenir un creixement moderat, igual que el consum i la inversió interna, però les remeses dels emigrants i les inversions en energies renovables van continuar a bon ritme, convertint-se així en els nous motors del desenvolupament del país. Els fluxos d'ajut des de Veneçuela també van continuar i van permetre finançar les polítiques socials, i junt amb els desemborsaments de l'FMI van ajudar a mantenir els equilibris financers i els de la balança de pagaments.
En l'àmbit exterior, el president Ortega va rescatar el vell projecte de construir un canal interoceànic alternatiu al de Panamà, aprofitant en part el riu San Juan, fet que va provocar el renaixement de les tensions territorials amb la veïna Costa Rica, amb la qual comparteix frontera en aquest riu.