El país va tenir un protagonisme involuntari a escala europea, atès que la referència al model noruec va estar molt present en el debat del Brexit. Tant determinats sectors del Regne Unit com també de Brussel·les semblen mirar-se amb bons ulls que, si més no en la transició, la relació entre Londres i Brussel·les sigui la mateixa que hi ha actualment entre Oslo i la Unió Europea. Noruega no pertany a la UE; de fet, ho ha rebutjat explícitament en dos referèndums (1974 i 1994). Però sí que forma part de l’Espai Econòmic Europeu (EEE) i de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA).
Al marge d’aquest debat, la crisi del preu del petroli dels anys anteriors que va colpejar durament l’economia noruega i va fer augmentar l’atur va semblar remetre, i els darrers mesos la situació es va restablir i es van recuperar els indicadors positius; actualment, l’atur és de poc més del 4%.
Pel que fa a l’amenaça de Rússia, país amb el qual comparteix 195 km de frontera terrestre, les alertes van sonar. A diferència, però, de Suècia i Finlàndia, Noruega és membre de l’OTAN i sempre ha posat un interès especial a disposar d’un exèrcit ben preparat i qualificat. Tot i això, la immigració il·legal va descobrir una nova via d’accés a l’espai de Schengen per aquesta frontera septentrional, i això va obligar a reforçar-ne els sistemes de vigilància noruecs. Aquesta immigració, la major part de la qual entra per la frontera amb Suècia, és, cada cop més, una preocupació creixent dels noruecs, tot i que la taxa d’entrades és relativament petita.
Les eleccions legislatives de l’11 de setembre van servir perquè la primera ministra, la conservadora Erne Solberg, revalidés el mandat, gràcies a una coalició amb el Partit del Progrés, que li va permetre formar un govern minoritari de 72 escons sobre 169 a l’Storting (Parlament). Tot i això, des de fora del Govern, es va rebre el suport dels partits liberal i cristianodemòcrata, que, amb 8 escons cadascun, els assegura una majoria i una dependència alhora.