La notícia més destacada de l’any va ser la inesperada dimissió del popular primer ministre, John Key, al desembre, després de dues legislatures completes i més de deu anys al capdavant del Partit Nacional, per motius familiars. El seu successor va ser el ministre de Finances, Bill English, un polític veterà que liderava el partit en la derrota electoral del 2002, la més dura de la seva història. Les prioritats anunciades del nou Govern es van referir a dos fets clau de l’any: en primer lloc, refer-se del terratrèmol de Kaikoura, de 7,8 graus en l’escala de Richter, i de les seves rèpliques, que a mitjan novembre van causar dos morts, i de les pluges torrencials que van tenir lloc quasi al mateix temps i que van provocar 100.000 esllavissaments i l’evacuació de milers de persones. En segon lloc, afrontar la crisi d’habitatge que pateix el país, amb un preu mitjà que voreja el milió d’euros i ben poca oferta per a la classe mitjana-baixa, que ha de recórrer a un complicat sistema d’habitatge social o a l’espiral del lloguer. Lligat amb això, la premsa va revelar que 300.000 infants (1 de cada 3) viuen per sota del llindar de la pobresa, més del doble dels que ho feien el 1989, una pobresa cronificada que és més freqüent en les comunitats maoris, en què 6 de cada 10 nens viuen sota tutela pública.
Arran del Brexit i la victòria de Donald Trump als Estats Units, milers de britànics i nord-americans es van interessar per emigrar a Nova Zelanda, un dels països que més es beneficia de l’Acord Transpacífic –via les exportacions agro-alimentàries– i que va veure amb preocupació la voluntat de Trump d’abandonar-lo.
Al mes de març, i després de deu mesos de procés participatiu i 14 milions de dòlars invertits, els neozelandesos van decidir en referèndum mantenir la seva bandera actual i no adoptar-ne una nova, mantenint la referència visual a la bandera britànica, que els lliga amb el passat colonial.
Illes Cook
Al juliol, Tom Masters, el representant de la reina Elisabet II d’Anglaterra, va ser renovat en el càrrec per tres anys. Aquest fet va precedir una considerable crisi política, que es va iniciar en absència del primer ministre, Henry Puna (de visita a l’exterior), quan en un temps rècord l’oposició va unir-se per presentar una moció de censura, que va nomenar primera ministra la vicepresidenta del Parlament, Rose Brown. En aquest punt, el secretari de la cambra va suspendre les sessions parlamentàries fins al retorn de primer ministre, considerant la maniobra il·lícita. Finalment, Tom Masters va resoldre en favor de Puna, fet que va posar fi a la crisi. Naturalment, però, la tensió entre Govern i oposició no va quedar sufocada. Al setembre, l’oposició en ple va boicotejar la sessió del Parlament –que es reuneix molt puntualment– per a debatre el polèmic acord de pesca amb la UE, absolutament impopular, i que, malgrat tot, es va acabar signant a l’octubre. En virtut d’aquest acord, el país rebrà 7 milions de dòlars per donar accés a vaixells congeladors europeus (de la flota espanyola) per a capturar 7.000 kg de bonítol.
Es van emetre noves sentències per corrupció dels líders polítics, com la del líder de l’oposició, Teina Bishop, que presumptament va acceptar suborns d’una pesquera xinesa quan era ministre de Recursos Marins i que va ser condemnat a vint-i-vuit mesos de presó.
Niue
Niue va donar mostres d’una independència insòlita, en renunciar a contreure més deute amb l’exterior, resistint, per exemple, les temptadores propostes de la Xina. El país administra de manera eficient els beneficis del turisme, i l’exportació de recursos com la banana o l’aigua mineral, buscant revertir l’emigració massiva a Nova Zelanda (24.000 niueans), millorant les pensions de jubilació i les condicions dels treballadors públics (32 hores a la setmana i 80% del sou neozelandès), un fet que, combinat amb la crisi de l’habitatge a Nova Zelanda, ha permès un increment de la població del 10% la darrera dècada.
El Govern del primer ministre Toke Talagi també va introduir un pagament únic per fill nascut a l’illa de 1.500 dòlars. Al juliol, les xifres oficials van revelar un boom de la construcció turística, que es prepara per a acollir 10.000 persones anualment.
Segons els Papers de Panamà, Niue va esdevenir, entre el 1994 i el 2001, un santuari de la companyia Mossack Fonseca per haver registrat empreses estrangeres i evadit impostos.
A l’octubre, el primer ministre Talagi va anunciar la voluntat del seu país d’esdevenir membre de l’ONU.