El nou Govern holandès format per liberals i democratacristians no va tenir complexos a l’hora d’encetar iniciatives de vegades polèmiques i d’altres arriscades, i ho va fer des de molt aviat. Alguns exemples són la controvertida decisió d’enviar una nova missió a l’Afganistan, quan havia estat un acte semblant el que havia enderrocat l’anterior coalició de govern; o fer marxa enrere en la pionera aplicació de la llei antitabac, o fins i tot començar a perseguir els emblemàtics coffee shops mitjançant la regulació del tipus de cànnabis que s’hi ven.
D’altra banda, el funcionament de l’economia va donar lloc a l’esperança quan es va saber que el 2010 havia tancat amb el 2,4% de creixement, malgrat la socialització del deute generat per la fallida de la banca local, i un dèficit del 5,5%, sis punts per sota de la previsió oficial. Però al final del 2011, tot va indicar justament el contrari després d’acumular dos trimestres de contracció, i el Govern es va veure obligat a reconèixer que havien entrat en recessió i que el dèficit del 4,2% excedia en més d’un punt les previsions governamentals, malgrat ser un dels països que va donar suport a la imposició de sancions aprovada pels membres de la Unió Europea als estats que incompleixin el criteri d’estabilitat.
Governar en minoria i amb el suport parlamentari del partit d’extrema dreta de Geert Wilders va condicionar l’acció del Govern, i en especial les polítiques d’integració en referència a les comunitats àrabs –a les quals Wilders mostra una furibunda animadversió–, com per exemple la prohibició del burca en espais públics, tot i que es va admetre que només l’utilitzaven 150 dones d’una població de 16 milions d’habitants.