Les eleccions legislatives del 15 de març van provocar una atenció mediàtica global. En plena onada d’auge de les opcions populistes a Europa, la possibilitat que el líder xenòfob Geert Wilders s’imposés va inquietar tot el món, però principalment la Unió Europea. El seu personalisme i la seva capacitat d’atreure l’atenció van ser els principals elements als quals va haver de fer front el seu principal adversari, Mark Rutte, el primer ministre i líder del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD), però també els partits d’esquerres. Rutte no va dubtar a emprar un llenguatge duríssim en contra de la immigració que rebutjava els “valors holandesos”, a fi de demostrar que no era tou en aquesta qüestió i, sobretot, que rebutjava el llenguatge xenòfob i de les propostes extremes de Wilders. En conseqüència, la campanya no va ser precisament exemplar, i es va radicalitzar encara més arran de l’incident amb el Govern turc, quan un ministre d’aquest Govern, una setmana abans de finalitzar la campanya electoral, va voler aterrar a Holanda per tal de fer campanya entre els turcs que resideixen a Holanda a favor del “sí” en el referèndum de reforma constitucional que el president Erdoğan havia convocat per al 16 d’abril. Les autoritats holandeses, però, amb Rutte al capdavant, l’11 de març van denegar el permís d’aterratge de l’avió. Aquest incident va fer esclatar un conflicte diplomàtic de gran impacte. Erdoğan i altres polítics turcs no es van estar de titllar Holanda de nazi, i també de ser responsable de la massacre de Srebrenica el 1995, quan milers de musulmans bosnians van ser assassinats pels serbis davant la passivitat de soldats holandesos. Segons les enquestes, més d’un 80% dels holandesos van aprovar l’actuació del primer ministre.
Finalment, el resultat electoral va donar com a guanyador el VVD de Rutte, amb el 21,3% dels vots i 33 escons dels 150 que componen la Cambra de Representants. Dels 30 partits que hi van concórrer, 13 hi van obtenir representació, cosa que demostra l’atomització del sistema de partits holandès. Per la seva banda, Wilders, amb el Partit per la Llibertat (PVV), va aconseguir 20 escons i el 13,1% dels vots. Val a dir que, mentre que el VVD en va perdre 8, respecte a les anteriors eleccions, el PVV en va guanyar 5. Però sense cap mena de dubte, el Partit Laborista, d’esquerres, va ser el gran derrotat, en perdre 29 escons en contraposició als Verds, que en van guanyar 10. La Unió Europea va veure el resultat amb alleujament, i Rutte va presumir d’haver derrotat l’onada populista.
Les negociacions per a formar un govern estable, però, es van allargar fins a l’octubre, quan finalment es va assolir un acord entre el VVD, la Crida Demòcrata Cristiana (CDA), els Demòcrates 66 (D66) i la Unió Cristiana (CU), amb el suport de 76 escons de la Cambra.
Pocs dies després de les eleccions, a Holanda es va celebrar un referèndum no vinculant sobre l’Acord d’Associació entre la Unió Europea i Ucraïna. Amb una participació del 32,2%, el resultat va ser contrari a l’acord per un 61,1%, fet que va causar una commoció a tot Europa, i també acusacions d’intervencionisme de Rússia de sotamà. De fet, el Govern holandès va afirmar que moltes de les 400.000 signatures que van servir per a convocar-lo no s’havien pogut verificar.
Entre els mesos de juliol i agost, va esclatar l’escàndol dels ous contaminats, que va afectar tant Holanda com Bèlgica. Tots dos països van mantenir una polèmica pujada de to sobre l’autoria de la responsabilitat dels milions d’ous contaminats que es van distribuir en 15 països europeus i a Hong Kong.
Al novembre, es va donar a conèixer que Amsterdam serà la seu de l’Agència Europea de Medicaments, després d’imposar-se a divuit ciutats europees, entre d’altres Barcelona.