Les pluges torrencials del mes de juliol van inundar una àrea de 160.000 km2 i van afectar 20 milions de persones al Pakistan
© U.S. Marine Corps / Capt. Paul Duncan
L’any va començar amb la visita del secretari de Defensa nord-americà, Richard Gates, al país, i la demanda d’esforços redoblats per fer front als talibans pakistanesos i controlar la frontera afganopakistanesa. Al març, el ministre d’Exteriors, Shah Mehmood Qureshi, va entrevistar-se amb Hillary Clinton a Washington. El resultat va ser la posada en marxa d’un nou diàleg estratègic, que per bé que era nou no implicava precisament que fos millor, i en què es va manifestar una creixent desconfiança entre tots dos socis, que per la part pakistanesa obeïa a l’apropament progressiu dels EUA a l’Índia i al malestar que generen els bombardeigs nord-americans en sòl pakistanès en el context de la guerra de l’Afganistan, mentre que els EUA es van mostrar reticents a donar llum verda a un programa d’assistència en matèria d’energia nuclear al Pakistan. El distanciament va ser encara més evident al novembre, quan el president Obama va proposar obertament que l’Índia esdevingués membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Significativament, al maig, el Pakistan va signar un important acord amb la Xina, en virtut del qual Pequín es comprometia a subministrar dos reactors nuclears per a la producció d’electricitat, mentre que al març havia signat un acord amb l’Iran per posar en marxa la construcció d’un gasoducte que entrarà en funcionament el 2015. Al febrer, va tenir lloc una important trobada entre alts representants de l’Índia i del Pakistan, la primera d’aquestes característiques des de la suspensió dels contactes després dels atemptats a Bombai el 2008. No hi va haver resultats concrets, més enllà del reinici del diàleg, encara que es va parlar de les zones disputades entre tots dos països i dels esforços pakistanesos per tal de combatre els grups terroristes més actius a l’Índia.
La política nacional va seguir marcada per la pugna entre personalismes, de resultes de la decisió del Tribunal Suprem (al desembre del 2009) de revocar per inconstitucional l’Ordenança de Reconciliació Nacional (ORN) que havia emès el 2007 el president Musharraf, i que havia amnistiat l’actual president, Ali Asif Zardari, de les causes per corrupció. Al febrer, el Tribunal Suprem va aconseguir que fos revocada l’ordre del president Zardari de nomenar un nou Tribunal Suprem, de manera que va evitar una greu crisi constitucional. Al març, el Suprem va ordenar al president de l’Oficina Nacional de Comptes que reobrís els centenars de casos de corrupció que havien quedat amnistiats per l’ORN i la detenció del cap de l’Oficina de Delictes Administratius, Ahmed Riaz Sheik, amic personal del president Zardari i condemnat per corrupció abans de l’amnistia. Al mes d’abril, el Senat va formalitzar la decisió unànime de l’Assemblea Nacional pakistanesa d’aprovar un conjunt de reformes constitucionals, entre les quals destacava la cessió de part dels poders del president al primer ministre i el nomenament dels jutges per una comissió independent. Al juny es va presentar el pressupost nacional, que incrementava el 17% en defensa, i només el 2% en la millora del sector públic.
Al final de juliol les pitjors pluges torrencials en gairebé un segle van causar la mort de 1.600 persones i 20 milions d’afectats, principalment a les províncies de Khyber Pakhtunkhwa i d’Azad Caixmir, i la inundació d’una àrea de 160.000 km2. A les víctimes directes, van seguir les víctimes de les epidèmies. La resposta del Govern, superat per les dimensions de la tragèdia, va ser profusament criticada per la seva lentitud i ineficàcia. Per contra, l’exèrcit i algunes organitzacions caritatives islamistes sí que van reaccionar per assistir els afectats, mentre que l’ONU va fer una crida a l’ajuda internacional. El Govern pakistanès va estimar que la catàstrofe suposava un cost de 9.700 milions de dòlars. Aquests mateixos dies, Zardari va visitar Europa per suavitzar, entre altres qüestions, la tensió diplomàtica amb el Regne Unit, sorgida de les declaracions del primer ministre Cameron en què acusava el Pakistan de ser un “exportador de terroristes”.
Al maig, un bombardeig selectiu de l’exèrcit nord-americà al nord del Waziristan va causar la mort d’un dels principals líders d’al-Qaida, l’egipci Mustafa Abu al-Yazid. Poc després, una gravació publicada a internet posava en dubte que Hakimullah Mehsud, el principal líder dels talibans pakistanesos, hagués mort víctima d’un bombardeig nord-americà efectuat al gener. Al juliol, una ofensiva a gran escala de l’exèrcit pakistanès centrada a la regió d’Oarakzi va causar, segons fonts oficials, la mort de 1.500 talibans. Tanmateix, un informe de la London School of Economics presentat al juny va destacar la forta implicació de l’exèrcit i dels serveis secrets pakistanesos en el conflicte afganès donant suport als talibans. A la capital del Panjab, Lahore, un atac terrorista talibà contra dues mesquites de la secta musulmana minoritària ahmadi va causar 95 morts. Aquest atac va reflectir la intensitat creixent de la violència sectària al país, que en altres casos ha tingut com a objectiu la minoria xiïta i la sufí. Novament, un atemptat suïcida, al novembre, contra una mesquita de la ciutat de Suleman Khel va causar la mort a 72 persones.
Des del seu exili a Londres, l’expresident Pervez Musharraf va demanar públicament perdó pels abusos comesos mentre ocupava el poder, i va anunciar la posada en marxa del seu nou partit polític, l’All Pakistan Muslim League (APML), amb el qual esperava presentar-se a primer ministre del Pakistan.
Al novembre, enmig d’enormes mesures de seguretat, va ser enterrat a Karachi Imran Farooq, un dels màxims líders del Muttahida Qaumi Movement (MQM), assassinat pocs dies abans en el seu exili londinenc.