Al maig, a 50 km de la capital, a la ciutat d’Abbottabad es va produir l’assalt i mort a mans de tropes d’elit nord-americanes d’Ossama Bin Laden, el terrorista més buscat del món i líder d’al-Qaida. La notícia va agafar per sorpresa les autoritats pakistaneses, fet que va demostrar el deteriorament de les relacions entre els Estats Units i el Pakistan, que es va agreujar al llarg de l’any. Per mirar d’acostar posicions, poc després de l’eliminació de Bin Laden, el senador John Kerry va visitar el país i, posteriorment, la secretària d’Estat, Hillary Clinton, i l’almirall Mike Mullen, encarregat de parlar amb l’estament armat que vertebra el Pakistan. Per contra, i com un clar desafiament, el primer ministre pakistanès, Gillani, va viatjar a la Xina per mostrar un ampli ventall de cartes en aquesta partida a quatre mans amb els EUA i l’Índia. Novament, però, la relació bilateral va entrar en crisi al març, amb l’expulsió de Raymond Davis, consultor de la CIA, arran de la qual va sortir a la llum una xarxa de 300 agents nord-americans que operaven sense coneixement dels serveis secrets pakistanesos (ISI). Al maig, Washington va anunciar la suspensió d’una tercera part de l’ajuda militar anual al Pakistan.
Al setembre, el Govern d’Islamabad va convocar els 52 líders polítics pakistanesos amb vista a fer un front comú de reconciliació nacional. El punt més baix en les relacions amb els EUA va arribar al novembre, quan un bombardeig a distància de l’OTAN sobre la frontera de l’Afganistan amb el Pakistan va matar 24 soldats pakistanesos. Aquest fet va donar lloc a la prohibició d’abastir les tropes de la Força Internacional d’Assistència i Seguretat a l’Afganistan (ISAF) des de territori pakistanès i l’ordre que els EUA evacuessin la base aèria de Shamsi, al Balutxistan, des de la qual es llancen la majoria dels bombardeigs no tripulats que tenen un alt preu en vides civils. En un esquema triangular, mentre que el Pakistan perd punts, l’Índia els guanya com a aliat dels EUA a la regió.
Conscients que estan condemnats a entendre’s, la relació entre Islamabad i Delhi es va estabilitzar a partir del febrer, fruit d’una primera reunió ministerial en el marc de la SAARC.
Malauradament, la política interna pakistanesa va seguir tenyida de violència. A la ciutat de Karachi, entre el gener i l’agost van morir 800 persones pel conflicte que enfronta els grups ètnics de mohajirs, paixtus i balutxis. Al gener, va ser assassinat el governador del Panjab, Salman Taseer, conegut defensor de posicions liberals i opositor a la polèmica llei contra la blasfèmia. Un altre detractor de la llei, Shahbaz Bhatti, ministre per a les minories i únic cristià al Govern, també va ser assassinat al mes de març. Al mes d’abril, el Tribunal Suprem va confirmar l’amnistia de cinc dels sis violadors de la jove Mukhtar Mai, un fet criminal que va tenir lloc el 2002 i que havia estat decretat per un tribunal tribal com a compensació per un presumpte adulteri comès pel germà de Mai, de 12 anys. També es van registrar noves inundacions a la província de Sind, que, si bé no van ser tan greus com les del 2010, van causar 300 morts i 2 milions de desplaçats.