A 16 anys, la noia pakistanesa Malala Yousafzai va intervenir a l’Assemblea General de l’ONU per reclamar el dret dels infants a rebre educació. La defensa d’aquest dret per a les noies de Swat, la va convertir en objectiu d’un atemptat talibà al qual va sobreviure i que sumat al seu coratge i intel·ligència van fer que fos nominada al Nobel de la pau el 2013. En molts sentits, la jove Malala encarna la lluita de la societat civil a tenir veu en un estat convuls, a l’arbitri de les intrigues polítiques, les forces de la geopolítica de l’Àsia meridional i el col·lapse econòmic.
Al gener, el Tribunal Suprem va ordenar la detenció del primer ministre, Raja Pervaiz Ashraf, del Partit Popular del Pakistan (PPP). Paral·lelament, Tahir al-Qadri, clergue que ha fet bandera de la lluita contra la corrupció, va organitzar una marxa popular que va forçar el Govern a dissoldre el Parlament i a deixar el poder en mans d’un govern provisional fins a les properes eleccions. A l’abril, l’expresident Musharraf, que va retornar al país des del seu exili londinenc per concórrer a les eleccions parlamentàries amb el PPP, va ser arrestat i posat a disposició judicial.
Malgrat els esforços de la violència talibana per boicotejar les eleccions, el líder de la Lliga Musulmana, Nawaz Sharif, va ser elegit primer ministre, cosa que suposa la primera transferència pacífica del poder polític des de la fundació del país. Sharif va ocupar el càrrec per tercera vegada, després d’una convulsa trajectòria que inclou exili, presó i un cop d’estat militar, liderat contra ell per Musharraf (1999). Malgrat que tenia poc suport fora del seu feu tradicional, el Panjab, Sharif és vist com un home de negocis d’èxit, religiós i conservador, que sap jugar hàbilment amb els arguments de l’economia i la lluita contra la corrupció davant dels electors. Per contra, el govern del PPP es va trobar en caiguda lliure, pels múltiples casos de corrupció i les males relacions amb els EUA. A les seves files, Imran Khan –exjugador de criquet– es va situar al capdavant de l’oposició, gràcies al suport de les classes urbanes i a la seva dura oposició als bombardeigs no tripulats (drones) .
Al juliol, el nou parlament va elegir Mamnoon Hussain president del país, i al novembre es va nomenar nou cap de l’exèrcit el general Raheel Sharif, vist com un home allunyat de la política i que va promoure el gir estratègic de donar prioritat als talibans per sobre de les tensions amb l’Índia; Nova Delhi va saludar l’elecció, preveient un apropament entre ambdós països.
La clivella religiosa va continuar sent motiu de violència, i es van registrar greus atemptats a Quetta contra la comunitat xiïta (200 morts), que van ser reivindicats per la Lashkar-i-Jhangvi (LiJ). Al setembre, es va produir un atac terrorista d’arrel talibana contra la minoria cristiana a Peshawar (80 morts), i que es va interpretar en clau del conflicte afganès.
Al novembre, Sharif va visitar oficialment l’Afganistan per refermar el compromís del nou Govern amb la solució a la crisi afganesa. Aquesta col·laboració és clau, com va declarar públicament el cap de l’exèrcit afganès en afirmar que els combats se sufocarien en setmanes si des del Pakistan es retirava el suport als talibans.