Al mes d’octubre, la jove pakistanesa Malala Yousafzai, sobrevivent d’un atac talibà i activista internacional pel dret a l’escolarització dels infants, va esdevenir la persona més jove a rebre el premi Nobel de la pau (ex aequo amb l’activista indi Kailash Satyarthi). Aquest reconeixement simbolitza el coratge de la societat civil pakistanesa, que es veu sotmesa a un elevat grau de violència. Així, es va fer públic que el Pakistan és un dels cinc països (junt amb l’Iraq, l’Afganistan, Nigèria i Síria) on van morir el 80% de les víctimes del terrorisme arreu del món el 2013. En relació amb el conflicte amb els talibans, al març, el Govern i els líders insurgents es van reunir al Waziristan del nord per buscar un acord de pau que cessi les hostilitats, que es va frustrar a causa d’un atemptat a l’aeroport internacional de Karatxi, el qual es va atribuir un talibà d’origen uzbek. La resposta va ser una ofensiva militar a gran escala de l’exèrcit pakistanès sobre el nord-est del país.
Al novembre, i al cap de més d’un any del seu nomenament, el nou president afganès Aixraf Gani va fer la seva primera visita al Pakistan (després de visitar la Xina i l’Aràbia Saudita), amb l’objectiu de descongestionar la relació bilateral, vital per a ambdues parts, i que s’havia vist enrarida per la desconfiança i l’aparent acostament de Kàbul a l’Índia, el principal enemic del Pakistan.
De resultes del relleu del màxim comandant de l’exèrcit el 2013, al setembre van nomenar el general Rizwan Akhtar nou comandant de l’Inter-Service Intelligence (ISI), el poderós servei secret pakistanès –crucial en la política regional i domèstica–, com demostra el fet que, en contra de la voluntat del Govern, es va tancar provisionalment el canal de notícies Geo News, el qual havia acusat l’ISI d’intentar assassinar un dels seus periodistes. D’altra banda, la voluntat del primer ministre Nawaz Sharif de processar per traïció l’expresident i general colpista Pervaiz Musharraf, va ser un fet considerat com un pols entre el Govern i el poderós estament militar.
A l’agost, milers de manifestants van reclamar la dimissió de Sharif per un presumpte frau electoral en les eleccions del 2013. Les protestes, liderades per Imran Khan (exjugador de criquet i figura emergent de la política nacional) i el clergue Tahir al-Qadri, es van tornar violentes al setembre. En un gest sense precedents, la majoria dels grups parlamentaris van donar una resposta unitària de suport al Govern i van criticar l’aparent suport de l’exèrcit als manifestants. Finalment, les protestes es van desmobilitzar. A l’inici del novembre, Sharif va intentar recuperar la iniciativa de l’agenda política, encara que va ser impossible acomplir el seus compromisos de reforma i desenvolupament de l’economia. Segons les Nacions Unides, té per davant importants reptes socioeconòmics per solucionar, com la creixent pressió sobre els recursos hídrics, els obstacles en la lluita contra la poliomielitis i la malnutrició (44% de la població, 15% greu), que té molt a veure amb els preus elevats dels aliments.
Des d’una perspectiva internacional, la retirada definitiva de les tropes nord-americanes de l’Afganistan va restar centralitat al Govern d’Islamabad, percebut per Washington com un aliat massa costós i poc fiable. Al desembre, després d’un atemptat dels talibans que va causar uns 150 morts en una escola de Peshawar, la majoria nens, el Govern va reinstaurar la pena de mort.