Invertebrats fòssils
Espècimen de Mawsonites spriggi, component de la fauna precambriana de l’Ediacarià, exhibit al Museu de Paleontologia de Munic
© Albert Prieto Márquez
La fauna de l’Ediacarià conté els organismes multicel·lulars més antics coneguts (635-542 milions d’anys). Tradicionalment, aquests organismes han estat interpretats com a formes marines ancestrals dels animals de l’explosió evolutiva del Cambrià. El 2013, però, una nova anàlisi dels sediments que contenen fòssils ediacarians a la Rawnsley Quartzite del sud d’Austràlia indica que els estrats fossilífers ediacarians són paleosòls i que les empremtes fòssils localitzades corresponen a líquens o colònies microbianes que residien en terra ferma sota un clima temperat fred i sec.
Els fuxianhuids són un grup d’artròpodes marins primitius que van existir fa uns 520 milions d’anys. La descoberta d’exemplars perfectament preservats de dues noves espècies d’aquest grup (Chengjiangocaris kunmingensis i Fuxianhuia xiaoshibaensis ) a l’estrat Cambrià inferior de la província xinesa de Yunnan ha permès constatar l’existència d’extremitats sota el cap que servien per a moure sediment vers la boca de l’animal (per tal de filtrar l’aliment), a mesura que aquest es desplaçava sobre el fons marí. Aquestes restes també han revelat el sistema nerviós postcefàlic més antic conegut, que consistia en una "corda" que s’estenia posteriorment al cap de l’artròpode.
Els estrashílids són un grup d’insectes fòssils provinents del Juràssic (fa uns 165 milions d’anys) de Rússia i la Xina. Hom ha considerat que aquests insectes eren ectoparàsits dels pterosaures (rèptils voladors) i dels dinosaures carnívors emplomallats coetanis. El descobriment de nous fòssils d’estrashílids a l’estrat del Juràssic mitjà de la Xina (als estrats de Daohugou) ha permès concloure que aquests insectes eren mosques d’hàbitat amfibi i altament especialitzades, dotades d’enormes ales membranoses i un marcat dimorfisme sexual pel que fa a les extremitats inferiors i la regió abdominal. Tanmateix, es va comprovar que els mascles adults mantenien encara brànquies respiratòries a la regió abdominal, una característica típicament larval.
Vertebrats ancestrals
Els gnatostomats (vertebrats amb mandíbules) comprenen quatre grups principals: els osteïctis (peixos ossis i animals tetràpodes com els amfibis, els rèptils i els mamífers), els condrictis (peixos amb esquelet cartilaginós) i els extingits acantodis i placoderms. Els osteïctis i els placoderms es caracteritzen per presentar esquelets dèrmics constituïts per grans plaques òssies (o macromèric). Fins ara, hom considerava que els esquelets macromèrics dels osteïctis i dels placoderms havien evolucionat de manera independent. L’any 2013, però, a l’estrat Silurià de la Xina (de fa uns 420 milions d’anys), s’ha trobat una nova espècie de gnatostomat (Entelognathus primordialis ) que combina característiques de placoderm, a la regió superior del crani i a la cintura pectoral, amb trets dels osteïctis a la mandíbula, i altres caràcters dels gnatostomats actuals a la regió posterior del crani. El nou tàxon és el primer gnatostomat basal conegut que presenta ossos com el premaxil·lar, el maxil·lar i el dentari, els quals s’havien considerat fins ara exclusius dels osteïctis. Aquest estudi indica que l’ancestre comú dels condrictis i els osteïctis tenia un esquelet dèrmic macromèric i situa els acantodis a la base dels condrictis ancestrals.
A causa de les limitacions en la preservació fòssil, l’estructura vertebral dels vertebrats tetràpodes ancestrals ha estat fins ara poc coneguda, la qual cosa ha limitat la definició i la diagnosi dels grups de tetràpodes primitius. Darrerament, però, s’ha pogut reconstruir l’anatomia tridimensional de la columna vertebral d’Ichthyostega, un tetràpode basal del Devonià, utilitzant la microtomografia sincrotrònica de raigs X. Els resultats del nou estudi han indicat la presència per primera vegada d’elements esternals ossificats, una regionalització més desenvolupada de la columna vertebral del que s’havia considerat fins ara i la possibilitat que les vèrtebres s’ossifiquessin començant per la més posterior i progressant anteriorment.
Dinosaures aviaris
Reconstrucció del dinosaure aviari Archaeopteryx lithographica exhibida al Museu de Paleontologia de Munic
© Albert Prieto_Márquez
Als estrats del Juràssic mitjà-superior de la província xinesa de Liaoning s’ha localitzat l’esquelet d’una nova espècie de dinosaure carnívor paraviari Aurornisxui. Aquest petit i lleuger dinosaure, de poc menys de mig metre de llargada, ha proporcionat noves dades anatòmiques que, per comparació a altres tàxons del mateix grup, han permès arribar a noves conclusions sobre l’origen i la diversificació dels primers ocells. La descoberta ha establert que Aurornis és el membre més basal del clade Avialae (que inclou els ocells i els seus ancestres més immediats), a la vegada que reforça la posició d’Archaeopteryx dins del clade Avialae. Aquests estudis també indiquen que els dinosaures carnívors del grup dels troodòntids apareixen com a tàxon germà dels Avialae i avalen alhora, pel vol actiu, un origen únic dintre el clade Paraves, com també que la diversificació entre els clades Paraves i Avialae tingué lloc durant el Juràssic mitjà i superior.
El cervell dels ocells, tant dels actuals com dels prehistòrics, es caracteritza per presentar una gran expansió si es compara amb el volum més reduït del d’altres rèptils actuals. Aquest increment en el volum del cervell aviari es troba vinculat als requeriments neurològics necessaris associats amb el vol d’aquests animals. Un estudi que inclou tomografies computades d’alta resolució de diverses espècies de dinosaures carnívors maniraptors no aviaris, l’aviari primitiu Archaeopteryx, i ocells actuals, va constatar que la mida relativa de la cavitat cranial d’Archaeopteryx (fins ara considerat intermedi entre el dels dinosaures no aviaris i el dels ocells actuals) exemplifica la mida que es troba de manera generalitzada entre els dinosaures carnívors maniraptors, i és, fins i tot, menor que la d’alguns dinosaures no aviaris. A més, l’estudi també considera que el tipus d’encefalització típicament aviària va evolucionar independentment en diverses ocasions, cosa que indica que si Archaeopteryx havia adquirit els requeriments neurològics per a volar, el mateix hauria succeït en altres dinosaures maniraptors no aviaris, i, per tant, el vol no es pot considerar un tret únic dels maniraptors del clade Avialae.
Mamil·liformes juràssics
Paleontòlegs xinesos van descriure un nou gènere i espècie de mamil·liforme, Megaconusmammaliaformis, provinent de l’estrat del Juràssic mitjà de la Mongòlia Interior (Xina septentrional). Es tracta d’un animal d’uns 25 cm de llargada, el pelatge del qual demostra que aquest pèl ja era present en els animals abans de l’aparició de l’ancestre comú dels mamífers actuals. Megaconus presenta una combinació de característiques primitives (ossicles de l’orella mitjana formant encara part de la mandíbula, disposició primitiva dels ossos del turmell) i derivades (molars amb corones elevades i arrels parcialment fusionades). La dentició indica que aquests petits mamil·liformes eren herbívors, de manera que es constata que la dieta herbívora entre els mamil·liformes va ser adquirida abans de l’ancestre comú més recent dels mamífers.
A la província xinesa de Hebei, es va trobar una altra nova espècie del Juràssic mitjà-superior (fa uns 160 milions d’anys) pertanyent al clade Mammalia i batejada Arboroharamiya jenkinsi. Aquest animal pertany al grup dels haramíyids i les noves dades anatòmiques, integrades en una nova anàlisi filogenètica, situen l’origen dels mamífers al final del Triàsic (fa més de 210 milions d’anys) i la seva subsegüent diversificació durant el Juràssic.
Primats
Crani del colòbid Presbytis entellus, un mico cercopitecoïdeu, exposat al Museu de Paleontologia de Munic
© Albert Prieto_Márquez
El rift de Rukwa, un segment de la branca occidental del rift oriental africà de Tanzània, ha proporcionat dos fòssils que daten de fa 25,2 milions d’anys i que representen l’hominoïdeu (simi) i el cercopitecoïdeu (mico del Vell Món) més antics coneguts. En ambdós casos es tracta de dos nous gèneres: el simi ha estat batejat amb el nom de Rukwapithecus i es troba representat per un fragment mandibular, i el mico ha rebut el nom de Nsungwepithecus i es troba representat únicament per un tercer molar inferior. Aquestes troballes suggereixen una relació entre la subsegüent divergència entre aquests dos grups de primats i esdeveniments tectònics associats amb el sistema del rift africà.
Finalment, cal reportar la descoberta del primat més antic conegut, exhumat dels estrats de l’Eocè inferior (el Bumbanià, fa entre 55,8 i 54,8 milions d’anys) de la província xinesa de Hubei. Aquest primat, Archicebus achilles, es troba representat per un esquelet gairebé complet. Archicebus és també el primer representant conegut dels primats haplorins tarsiformes i la seva anatomia (un mosaic de característiques tarsiformes i antropoides) reforça la hipòtesi que els primers primats eren petits animals de la mida dels lèmurs pigmeus, d’hàbits diürns, arborícoles i que s’alimentaven principalment d’insectes. Tanmateix, la nova espècie ofereix suport a la divergència evolutiva entre primats estrepsirins i haplorins.