Port de Barcelona
© Aigües Ter-Llobregat
L’any 2009 va continuar dominat per la crisi econòmica mundial. Les institucions financeres internacionals i els governs van mantenir la intervenció en l’economia iniciada el 2008 per tal d’evitar el col·lapse. També es van proposar controvertides reformes per a garantir la transparència i regulacions sobre el sector financer.
A l’Orient Mitjà, Barack Obama, en el seu primer any de mandat, es va haver d’encarar amb una herència enormement feixuga: a l’Iraq es va prolongar l’accidentada transferència de poders al Govern, i a l’Afganistan, els avenços dels talibans i d’al-Qaida van arribar a semblar irreversibles. L’Iran va persistir en el desafiament nuclear, alhora que, amb motiu d’una reelecció polèmica, el president Ahmadinejad va veure contestat el seu lideratge per una rebel·lió de l’oposició de gran magnitud. En conjunt, malgrat alguns gestos d’execució problemàtica, com el tancament de Guantánamo, la lluita antiterrorista global no va diferir gaire de la de l’era Bush.
Rússia va continuar emprant el subministrament energètic en el tauler de les relacions internacionals, va proclamar haver “normalitzat” la situació a Txetxènia i va ser objecte de censures per la restricció de llibertats.
La Xina va prosseguir la penetració econòmica al continent africà i va refermar el seu poder regional. A l’interior, van esclatar greus enfrontaments a la regió de Xinjiang Uigur entre els musulmans autòctons i els immigrants han.
Satèl·lit per a l'observació del carboni
© NASA
Fora de l’àmbit polític, la pandèmia de la grip A va ser objecte d’una política comunicativa global molt contestada, i la celebració de la cimera de Copenhaguen, que havia de renovar el protocol de Kyoto del 1997, va cloure amb acords de rellevància molt escassa.
Europa va fer un nou pas en la integració política: l’aprovació i l’entrada en vigor, a partir de l’1 de desembre, del tractat de Reforma de la Unió Europea, o tractat de Lisboa, el qual reforçava els poders del Parlament —que al juny va celebrar eleccions—, simplificava la presa de decisions i instituïa una presidència permanent, que va recaure en el belga Herman Van Rompuy.
A Alemanya, les eleccions van posar fi a la “Gran Coalició” de socialdemòcrates i democristians, els quals van formar un govern de coalició amb els liberals. Mostra d’una lenta normalització als Balcans, malgrat l’estatut irresolt de Kosovo, va ser l’extradició pel Govern serbi del presumpte criminal de guerra Radovan Karadžić, seguida de la candidatura oficial sèrbia d’ingrés a la UE.
A l’Estat espanyol, després de les eleccions autonòmiques del març, govern i presidència al País Basc van recaure per primer cop en un partit estatal, el PSOE, —malgrat ser el PNB el partit més votat— gràcies al suport del PP, que el va justificar per la necessitat de combatre ETA tot i la capacitat minvant de l’organització terrorista.
A Catalunya, l’augment de l’anomenada “desafecció” pel president Montilla va ser alimentada, entre altres factors, per la sentència encara pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Al novembre, l’executiu català va pactar amb el Govern central una fórmula de finançament (LOFCA), i al desembre, el traspàs dels trens de rodalia. Al juliol, l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) va generar tensions a l’interior del Govern tripartit. L’innegable augment de l’independentisme va cristal·litzar en el moviment de referèndums d’autodeterminació iniciat a Arenys de Munt, de resultats controvertits i d’un gran ressò, fins i tot internacional. Els casos de corrupció Millet i Pretòria, el primer en l’esfera de la societat civil i el segon en la de la política, van commocionar la societat catalana.
Al País Valencià i les Balears la corrupció va ser també el centre de la vida política i va esquitxar els respectius governs, i, en el segon cas, també l’oposició.
Borsa de Nova York
© Lucas Hale
A la Franja de Ponent, les Corts d’Aragó van aprovar al desembre la Llei de llengües, que declarava l’aragonès i el català llengües pròpies i històriques però no oficials dels territoris respectius.
A la Catalunya del Nord, pocs mesos després de ser confirmat en el càrrec, Joan Pau Alduy va posar fi a setze anys com a alcalde de Perpinyà, dimissió tanmateix encarada a la candidatura per a la futura presidència de l’aglomeració de Perpinyà.
Les eleccions andorranes de l’abril del 2009 van donar el govern al Partit Socialdemòcrata de Jaume Bartumeu, primer executiu andorrà no ocupat pel Partit Liberal, i es van fer passos per a la reforma del sistema bancari per tal de garantir l’augment de la seva transparència.
En l’àmbit esportiu, l’any 2009 va ser remarcable per l’extraordinari palmarès del primer equip del FC Barcelona aconseguit en la temporada 2008-2009, en la qual va acumular sis títols de les principals competicions estatals i internacionals.
Entre els òbits rellevants del 2009, cal esmentar els cantants Michael Jackson i Mercedes Sosa, l’escriptor Baltasar Porcel, el pintor i poeta Albert Ràfols i Casamada, el pintor Rafael Bartolozzi, la pianista Alícia de Larrocha, el dramaturg Ricard Salvat, l’editor Isidor Cònsul, el polític Jordi Solé i Tura, l’exbisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra Joan Martí i Alanis i el filantrop Vicenç Ferrer.