Enviament d'ajuda humanitària nord-americana al Pròxim Orient
© US Defense / Jeffrey Alle
En el quart any de crisi, els Estats Units van tenir dificultats per consolidar una vacil·lant represa, i a l’agost, el president Obama va arribar a un compromís in extremisamb el Partit Republicà per tal d’augmentar el límit del deute i evitar la fallida del país. Per contrast, la Xina mantingué, i fins i tot augmentà, el creixement entorn del 9-10% i al febrer ja era la segona economia del món pel valor del seu PIB.
La crisi s’agreujà de manera dramàtica a la Unió Europea: al maig Portugal va ser el tercer país sotmès a un pla de rescat per a evitar-ne la fallida. La catastròfica situació de Grècia i la por del contagi d’actius tòxics va desembocar en un segon rescat i la instauració d’un govern tècnic sota els auspicis de la UE. A Itàlia va ser igualment un govern tècnic el que succeí el controvertit Silvio Berlusconi. Espanya va ser també esperonada a emprendre reformes urgents.
De la crisi europea en va emergir capdavantera Alemanya. Secundada per França, va impulsar una reforma del Tractat de Lisboa de gran calat, que el Govern britànic es va negar a subscriure.
A Rússia, l’Estat controlat amb mà de ferro pel tàndem Medvédev-Putin va continuar reforçant el seu protagonsime en la política i en l’economia. Tanmateix, en les eleccions legislatives del desembre, l’oficialista Rússia Unida va perdre la majoria absoluta a la Duma (Parlament) enmig de protestes pel presumpte frau electoral massiu.
Una onada de revoltes coneguda amb el nom de Primavera Àrabva posar fi a algunes de les autocràcies més antigues de l’Orient Mitjà. Tunísia, Egipte, Líbia, el Iemen i Síria en van ser els països més afectats, bé que a finals d’any era encara una incògnita la mena d’ordenament polític que en resultaria. En els dos primers casos, els dos caps d’estat respectius, Ben Ali i Mubàrak, van ser deposats i jutjats. A Líbia, el coronel Gaddafi va ser mort en el transcurs d’una curta guerra civil no declarada (en la qual els rebels reberen el suport de l’OTAN). Va ser també deposat el president iemenita Alí Abd Al·là Sàlih, i a Síria el president Baixar al-Assad respongué amb una duríssima repressió que comportà sancions de la Lliga Àrab.
Les forces nord-americanes van finalitzar oficialment la retirada de l’Iraq al desembre, conclosa una molt precària estabilització, a diferència de l’empitjorament a l’Afganistan i la creixent inestabilitat al Pakistan.
A l’Àfrica subsahariana l’esdeveniment principal va ser el naixement d’un nou estat, el Sudan del Sud, el dia 9 de juliol, després d’un referèndum celebrat al mes de gener, que posava fi a dècades de guerra civil.
Efectes del tsunami de Fukushima
© US Marine Corps / Megan Angel
Al març del 2011, un tsunami de gran intensitat a Fukushima, al Japó, provocà el pitjor accident nuclear des de Txernòbil i donà lloc, també, a un intens debat mundial sobre l’energia nuclear. En el pla polític, igualment a l’extrem orient asiàtic, morí Kim Jong Il, president i líder de Corea del Nord, un dels estats més totalitaris i hermètics del món, succeït pel seu fill Kim Jong Un.
A l’Estat espanyol, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va tenir un final agònic, tenallat per la crisi (amb un dels nivells d’atur més elevats d’Europa), l’oposició implacable del PP i les pressions de la Unió Europea per a emprendre reformes en profunditat de la fiscalitat i el mercat laboral. En aquest context es produí una profunda reordenació del sistema bancari.
El desgast socialista va ser inapel·lable en les eleccions municipals i autonòmiques, i en les generals del 20 de novembre de 2011. Populars i socialistes hi obtingueren, respectivament, el millor i el pitjor resultat de la seva història. Mariano Rajoy, líder del PP, va ser investit cap de govern. Al desembre del 2011, un cas de presumpta corrupció protagonitzat pel duc de Palma, Iñaki Urdangarin, casat amb una de les infantes, va posar la Casa Reial espanyola en el centre del debat públic.
El 20 d’octubre l’organització terrorista ETA va fer públic un comunicat en el qual anunciava l’abandó de la lluita armada sense condicions i rebutjava explícitament la violència per a aconseguir els seus objectius.
El descontentament general contra la crisi i el món polític i econòmic es va manifestar des de mitjan mes de març en el moviment anomenat dels indignats, que tingué rèpliques internacionals, entre d’altres, a Londres, Tel-Aviv i Nova York.
Els Països Catalans no es van escapar de la crisi econòmica. Molt especialment, a Catalunya, el primer any del Govern del president Artur Mas i Gavarró va ser el d’una retallada dràstica de la despesa pública, motiu de protestes i malestar.
Malgrat les retallades, CiU va consolidar les posicions en el mapa polític català tant en les eleccions municipals com en les generals, en què la federació nacionalista va esdevenir per primer cop la força més votada. Per contra, els migrats resultats electorals van propiciar canvis en les cúpules d’ERC i del PSC.
Al País Valencià va dimitir el president Francesc Camps, assetjat per acusacions de corrupció. Pressionat per la direcció estatal del PP, només un mes després de ser reelegit per majoria absoluta, Camps va ser substituït pel també popular Albert Fabra. El judici de Camps va començar al desembre.
L’any 2011 va ser també el del tancament del darrer repetidor per a la recepció de TVC i la imposició d’una multa de gran quantia a ACPV que amenaçava d’ofegar l’entitat.
En les eleccions al Parlament balear del 22 de maig, la majoria absoluta del PP va posar fi a quatre anys de govern del Pacte de Progrés. El nou president del Govern Balear, Josep Ramon Bauzà, inicià una ofensiva contra el català als mitjans de comunicació, l’Administració i l’ensenyament.
Andorra, per la seva banda, veié el retorn dels liberals al Govern liderats per Antoni Martí, el qual va ser investit nou cap de govern.
En els esports, la trajectòria excepcional del FC Barcelona, conduït per Josep Guardiola i liderat pel talent sense parió de Lionel Messi, va continuar amb l’obtenció de cinc trofeus, entre d’altres, el campionat de Lliga i la Copa d’Europa.
Llançament del transbordador Atlantis
© NASA
En el món de les arts, el film Pa negre, d’Agustí Villaronga sobre una novel·la d’Emili Teixidor, va ser la producció catalana i en català amb més projecció de tota la història. En el camp de la literatura també va destacar l’èxit de la darrera novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso. I en el món de la cuina, cal esmentar el tancament del Bulli. També va ser notícia la celebració de la darrera corrida a Catalunya.
En el capítol dels òbits de l’any, cal citar Bin Laden, Kim Jong Il, Gaddafi, Heribert Barrera, Václav Havel, Jorge Semprún, Elizabeth Taylor, Sidney Lumet, Jordi Dauder, Alfred Lucchetti, Enric Barbat, Josep Grau i Garriga, Oriol Regàs, Amy Winehouse, Bartomeu Fiol, Ernesto Sábato, Christa Wolf, Joaquim Ibarz, Carles Sentís, Antoni Cayrol, Jordi Barre, Rosalyn Yalow, Antoni Prevosti, Paul Baran, Steve Jobs, Severiano Ballesteros i Santi Santamaria.
A més dels tradicionals lliuraments de premis i guardons, aquestes són algunes de les qüestions més rellevants que tracten els articles de l’Anuari.