Les tropes nord-americanes mantenen la seva presència en els conflictes bèl·lics al Pròxim Orient
© US Army / Sean Bundy
Per cinquè any consecutiu, la crisi financera global va continuar castigant les economies. Als Estats Units, primer motor de l’economia mundial, la gestió del president Obama va ser considerada prou acceptable i va ser reelegit per a un segon mandat.
A la Unió Europea, sacsejada i sense perspectives de millora per la greu crisi del deute dels estats membres del sud, l’accés de François Hollande a l’Elisi va deixar la cancellera Angela Merkel sense el suport francès, però al març els caps d’estat i de govern europeus van signar (a excepció de la Gran Bretanya) el Tractat d’Estabilitat Fiscal, que corroborava els criteris d’austeritat germànics. La posada en marxa d’un supervisor bancari europeu únic, que finalment es va posposar al 2014, va ser un altre motiu de fricció.
La Primavera Àrab del 2011 va precedir un decantament vers règims d’inequívoca filiació islamista al llarg del 2012, com es va posar de manifest a Egipte després del referèndum constitucional. Al novembre, el conflicte entre Israel i Palestina va revifar a conseqüència de nous greus enfrontaments a Gaza i de la votació favorable de l’Assemblea General de l’ONU a admetre Palestina com a estat observador no membre. A la veïna Síria, la guerra civil havia provocat al final d’any més de 60.000 víctimes mortals. A l’Iraq, la violència entre xiïtes i sunnites va esdevenir crònica. I a l’Afganistan, que va deixar entreveure la impossibilitat de derrotar la insurgència, el Pakistan, teòric aliat dels Estats Units i alhora acusat d’acollir els talibans, es va perfilar com un actor clau en aquell país.
A la Xina, el 18è Congrés del Partit Comunista Xinès va entronitzar la nova cúpula encapçalada per Xi Jinping, de directrius aparentment conservadores. Una nova crisi del Govern nipó va significar el retorn de l’hegemònic Partit Liberal Democràtic, i l’alternança de gestos desafiadors i conciliatoris del nou líder de la República Democràtica Popular de Corea Kim Jong Un no feia presagiar canvis respecte a la política del seu pare i predecessor. A Myanmar, en canvi, semblava afermar-se el procés de transició democràtica.
Rússia va reelegir president Vladímir Putin, que després d’un parèntesi de vuit anys es va posar de nou al capdavant de la màxima institució de l’Estat (sobre la qual no havia deixat mai d’influir). El creixent autoritarisme i, a l’exterior, la connivència amb la política nuclear iraniana i amb la repressió governamental a Síria alimentaren les tensions amb els Estats Units.
A l’Amèrica Llatina, l’empitjorament de la salut del president Chávez va fer que es presentessin dubtes sobre el futur polític de Veneçuela a mitjà termini. Per la seva banda, el Govern argentí, molt contestat per l’agreujament de l’economia, ressuscità el conflicte de les illes Malvines, o Falkland, i nacionalitzà dues filials d’una multinacional ener-gètica espanyola, mesura que va seguir també el president Evo Morales a Bolívia. A Colòmbia, les FARC van entrar en una davallada agònica, i a Mèxic el fracàs de la lluita contra el narcotràfic va comportar que, després de dotze anys, el Partido Revolucionario Institucional retornés al Govern i Enrique Peña a la presidència.
L’islamisme violent va ser molt present a l’Àfrica subsahariana, des del golf de Guinea fins a Somàlia.
Al final d’any, l’atur a l’Estat espanyol superava el 26%, el percentatge més alt dels trenta-quatre anys de règim constitucional. El Govern del PP presidit per Mariano Rajoy va posposar la petició oficial de rescat a la Unió Europea, i la fallida de Bankia afavoria una injecció substancial per al rescat de l’entitat mentre continuaven les retallades i l’augment d’impostos. El rigor, en molts casos extrem, que el Govern espanyol va imposar a les comunitats autònomes per a la contenció del dèficit va fer que la relació amb Catalunya, molt deteriorada ja pel desafiament sobiranista, esdevingués més tensa encara. Per contra, tot i el retorn del PNB al Govern basc i la clara majoria independentista gràcies als bons resultats electorals que marcaren el retorn de l’esquerra abertzale (Bildu) al Parlament, el nou lehendakari Iñigo Urkullu va optar per un govern en minoria i evitar la confrontació amb Madrid. A banda, diversos incidents contribuïren a un creixent desprestigi de la institució monàrquica.
Manifestació de l'Onze de Setembre de 2012
© Fototext / Dani Codina
El sobiranisme en ascens que partia de la sentència adversa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006 (2010) i de les consultes sobre la independència (2009-2011), es va plasmar en la manifestació per la independència de Catalunya de l’onze de setembre de 2012, la més multitudinària en tota la història del país, i que va tenir també ressò internacional. Després que Mariano Rajoy rebutgés la proposta de pacte fiscal del president Mas, aquest va assumir l’agenda sobiranista i va convocar eleccions al Parlament el 25 de novembre. Tot i el retrocés de CiU, el creixement d’ERC va configurar una majoria sobiranista i va permetre un acord de governabilitat basat en dos punts: la frenada de les retallades i la convocatòria el 2014 d’un referèndum d’autodeterminació.
El clima hostil, tant del Govern com del món mediàtic espanyols, vers el sobiranisme es traduí en una guerra bruta informativa de determinats mitjans i en una allau d’anuncis apocalíptics en cas que Catalunya assolís la independència. En una línia semblant, el Projecte de llei d’educació personificat pel ministre de cultura José Ignacio Wert va ser considerat des de Catalunya un intent de desmantellar el sistema d’immersió lingüística –vigent des dels anys vuitanta i àmpliament corroborat pel Parlament i la societat catalanes–, a més d’un atac a la pervivència del català.
Al País Valencià, el Govern Fabra va haver d’afrontar la crisi i, alhora, començà a remodelar el seu govern, allunyant-se de l’herència de l’expresident Camps. D’altra banda, un sentència del Tribunal va declarar nul•la la clausura dels repetidors de TVC i la multa imposada sobre ACPV del Govern Camps.
A les Balears, el president del Parlament, presumptament involucrat en un cas de corrupció, va dimitir, i el cap de govern, Josep Ramon Bauzà, va eliminar el requisit que exigia el català per a exercir la funció pública, a més de reduir-ne també substancialment la presència en l’ensenyament públic i a finals d’any, es retirà de l’Institut Ramon Llull.
A la Franja de Ponent, la denominació d’“aragonès oriental” per a referir-se al català en la nova Llei de llengües d’Aragó desfermà igualment la polèmica.
Límit mínim de gel a l'oceà Àrtic
© NASA
L’any 2012 se celebraren a Londres els XXX Jocs Olímpics, que van projectar el velocista jamaicà Usain Bolt i el nedador nord-americà Michael Phelps com a figures indiscutibles. Dels participants catalans, van sobresortir la nedadora Mireia Belmonte i el taekwondista Joel Gonzàlez. A Catalunya, l’esdeveniment esportiu va ser la partida de Josep Guardiola com a entrenador del primer equip del FC Barcelona. Substituït per Francesc “Tito” Vilanova, la trajectòria de l’equip es va mantenir en el mateix nivell d’excel•lència, i Lionel Messi es va reforçar com a primera figura futbolística mundial.
De les catàstrofes de més ressò, cal esmentar el pas de l’huracà Sandy pels Estats Units i el Carib, l’accident del creuer Costa Concordiaa la costa italiana i la matança en una escola dels Estats Units de 26 persones, 20 de les quals eren infants, perpetrada per un noi de vint anys.
D’entre els personatges traspassats, cal esmentar, de l’àmbit dels Països Catalans, el pintor Antoni Tàpies, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, el polític Lluís Maria de Puig, els escriptors Emili Teixidor i Teresa Pàmies, el metge Moisès Broggi, l’escultor Andreu Alfaro, l’arquitecte Manuel de Solà-Morales i l’economista Fabià Estapé. Tres protagonistes de la Transició espanyola van desaparèixer: l’exministre franquista Manuel Fraga, el líder comunista Santiago Carrillo i el constitucionalista Gregorio Peces-Barba. En l’àmbit internacional, les pèrdues de més ressò van ser les del director de cinema grec Theo Angelopoulos, l’arquitecta italiana Gae Aulenti, l’escriptor nord-americà Ray Bradbury, la biòloga italiana Rita Levi-Montalcini, el baríton alemany Dietrich Fischer-Dieskau, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes, el polític italià Oscar Luigi Scalfaro, el filòsof francès Roger Garaudy, l’historiador britànic Eric Hobsbawm, les cantants nord-americanes Whitney Houston i Donna Summer, l’escriptor italià Antonio Tabucchi i el músic indi Ravi Shankar.