Durant el 2013, malgrat els diversos pronunciaments d’organitzacions d’experts i d’estadistes que vaticinaven que aquest any marcaria el punt d’inflexió de la crisi econòmica, la percepció d’estancament va continuar essent la més estesa. A Europa, persistia el rescat econòmic d’alguns dels estats afectats per la crisi del deute i es donava per conclòs el d’alguns altres com ara Espanya, tot i que en aquest Estat concretament l’activitat econòmica encara era molt feble i l’atur, anormalment alt. L’elecció d’Angela Merkel per tercera vegada consecutiva com a cancellera d’Alemanya amb una majoria folgada va confirmar que es continuarien aplicant les polítiques d’austeritat. Al final d’any es van aprovar les línies mestres del futur en fer passos per crear un supervisor bancari únic de la Unió Europea.
Els Estats Units no van ser una excepció a la lentitud de la suposada recuperació, i el president Barack Obama va haver de defensar al màxim la seva política d’estímuls.
Terres de conreu a l'Àfrica
© Un Photo
Les convulsions internacionals més greus van estar centrades, una vegada més, en el món arabomusulmà. De manera molt especial, la guerra civil a Síria es va considerar un dels conflictes més cruents de les darreres dècades, amb més de 100.000 víctimes mortals directes des del seu inici el 2011. L’ús d’armes químiques i l’acusació de l’ONU al president Baixar al-Assad per crims de guerra van constituir moments especialment dramàtics. A Egipte, les tensions entre els Germans Musulmans i els sectors laïcistes van culminar amb l’enderrocament del president Muhàmmad Mursí i la instauració d’un govern de transició tutelat pels militars. La situació de l’Iraq derivava cada cop més en un conflicte sagnant entre les dues grans comunitats religioses (sunnita i xiïta), agreujada per la penetració d’Al-Qaida, mentre que a l’Afganistan la retirada gairebé total de les forces dels Estats Units i l’OTAN va anar acompanyada de temptatives de negociació amb els talibans. Després de quasi tres anys, a l’agost va començar un rellançament de les negociacions entre israelians i palestins. El canvi més significatiu, però, va tenir lloc a l’Iran, on el nou president, l’aiatol·là Hassan Rouhani, va rellevar Mahmud Ahmadinejad. Al novembre, aquest nou president, que és considerat moderat, va acordar amb els Estats Units restriccions del programa nuclear a canvi de l’aixecament parcial de les sancions.
A Rússia, Vladímir Putin va continuar afermant el seu model populista i autoritari, amb l’objectiu de cercar la recuperació del domini sobre els estats sorgits de l’antiga URSS i d’accentuar un cert antagonisme amb Occident, com es va posar de manifest en les confrontacions a Ucraïna entre el Govern prorús i l’oposició europeista i en el tractat final amb Moscou en detriment de Brussel·les.
La Xina va completar la transició continuista de la cúpula dirigent iniciada l’any anterior amb la investidura del nou president, Xi Jinping. Mentrestant, va tenir lloc el procés per corrupció de més abast en la història recent de la República Popular de la Xina, i la tensió amb el Japó assolí moments de gravetat.
La inestabilitat a l’Àfrica subsahariana va tenir com a epicentres Mali, on un nou govern va intentar el retorn a un règim civil després del cop d’estat de l’any anterior; la República Centreafricana, on una coalició insurgent enderrocà el Govern, i el Sudan del Sud, que després de tan sols dos anys d’existència va haver d’afrontar una rebel·lió que en qüestionava la viabilitat. El terrorisme islamista persistia com la gran xacra de l’Àfrica central i oriental, com es va fer evident en l’atemptat en un centre comercial de Nairobi.
Al Sud-est asiàtic, continuà amb èxit la transició pacífica a la democràcia iniciada el 2012 a Myanmar, mentre que Tailàndia es veia sacsejada per una profunda divisió política i social. A les Filipines el pas del cicló Haiyan va produir una de les catàstrofes més devastadores que hagi produït mai un fenomen meteorològic d’aquesta mena.
A escala més global, el 2013 va tenir com a protagonista el ciberactivista i antic informàtic dels serveis secrets nord-americans Edward Snowden. En un cas semblant al de Wikileaks de Julian Assange (2009), la filtració de les activitats d’espionatge va provocar tensions entre els Estats Units i els seus aliats.
L’atenció internacional també va tenir un dels eixos en l’Església catòlica arran de l’abdicació, al febrer, del papa Benet XVI (la primera en sis segles) i la investidura d’un nou pontífex, Francesc, canvi considerat com un pas decisiu vers la renovació de la institució.
Tram de la Via Catalana
© ANC / Víctor Pérez
Quant als Països Catalans, el moviment sobiranista iniciat el 2010 va continuar mostrant la seva persistència i vitalitat amb la Via Catalana de l’Onze de Setembre, que va tenir una gran repercussió internacional. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i una majoria clara de l’arc parlamentari català van fer passos decisius per a la celebració d’una consulta d’autodeterminació: la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya (al gener), el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (al setembre) i l’anunci públic de la pregunta (al desembre). El Govern espanyol presidit per Mariano Rajoy, com també el PSOE i gran part de la resta de l’oposició, van respondre a les demandes catalanes de pactar la consulta amb negatives reiterades, amenaces i un discurs apocalíptic en cas de separació. De portes enfora, la resposta predominant de la Unió Europea va ser la inhibició. La confrontació Catalunya-Espanya, a més, s’agreujà per l’austeritat asimètrica imposada des de l’Estat, així com per les mesures de recentralització, de la qual la llei d’educació (LOMCE), aprovada al novembre, va ser l’element més conspicu. El vessant bel·ligerant d’aquesta llei envers el català també va ser perceptible en els governs del PP al País Valencià, amb la clausura de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) i, sobretot, amb el decret de trilingüisme a les Illes Balears, que va desencadenar la mobilització més multitudinària dels darrers trenta anys.
L’Estat espanyol, a més, va haver d’afrontar l’aflorament de nombrosos casos de corrupció que posaven al descobert les vinculacions entre política i finances. La irritació consegüent i la gestió de les conseqüències de la bombolla immobiliària van tenir una manifestació contundent en moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La imatge de la monarquia espanyola, d’altra banda, va patir una persistent davallada de popularitat com a resultat d’una sèrie d’escàndols. Al llarg de l’any, la diplomàcia espanyola va desenterrar el contenciós amb la Gran Bretanya a propòsit de Gibraltar. El 2013 també va ser el de l’aposta definitiva de la Unió Europea pel Corredor Mediterrani i, amb quinze anys de retard, el de la connexió del tren d’alta velocitat entre Barcelona i París.
En l’àmbit esportiu, van destacar els campionats del Món de natació a Barcelona, el debut del nou entrenador del Futbol Club Barcelona, Gerardo TataMartino, i el triomf històric de tres pilots de motocicleta catalans en les respectives categories.
Estació Espacial Internacional
© ESA
La cultura va acusar les repercussions de la crisi, en part a conseqüència de la introducció del polèmic IVA cultural. A Catalunya, en concordança amb el moment històric i de cara al tricentenari del 1714, es va inaugurar el Born Centre Cultural, en el qual, partint de les ruïnes al barri barceloní de la Ribera, es va posar al descobert la història de la repressió posterior a la guerra de Successió, en gran part silenciada.
Tres símbols polítics encapçalen els òbits del 2013: la primera ministra britànica Margaret Thatcher, cabdal en el desmantellament de l’URSS; Nelson Mandela, artífex de la dissolució del règim segregacionista i fundador de la nova Sud-àfrica democràtica, i Hugo Chávez, pare de la Veneçuela bolivariana actual. Altres persones mortes que cal destacar són el polític italià Giulio Andreotti, el poeta irlandès Seamus Heaney, l’escriptora britànica Doris Lessing, el cantant francogrec Georges Moustaki, l’escriptor colombià Álvaro Mutis, l’actor britànic Peter O’Toole, el criminal nazi Erich Priebke, el cantant de rockLou Reed, l’escriptor castellà José Luis Sampedro i el bioquímic anglès Frederick Sanger. En l’àmbit català, destaquen l’editor, polític i activista cultural Max Cahner, el romanista Martí de Riquer, el cineasta Josep Joan Bigas i Luna, l’arquebisbe emèrit de Barcelona Ricard Maria Carles, l’actriu Anna Lizaran, el ciclista Miquel Poblet i el filòsof Eugeni Trias.