El 2014 es van continuar alternant les crides a la confiança en la recuperació econòmica i els advertiments sobre els obstacles que encara calia superar. La Reserva Federal dels Estats Units va donar per finalitzat el programa d’estímuls fiscals a l’economia, bé que tant el creixement com l’ocupació encara eren lluny dels anteriors al 2008. En un escenari d’estancament, a Europa es va mantenir l’austeritat preconitzada per Alemanya sobre els països afectats per la crisi del deute. L’entrada en vigor del supervisor bancari únic –considerat un èxit en la mesura que la UE va aconseguir consensuar un mecanisme necessari per a evitar crisis futures– va coexistir amb el manteniment d’uns tipus d’interès de l’euro històricament baixos. Al final d’any, Grècia va encendre les alarmes quan es va obrir la possibilitat que una força presumiblement contrària a l’austeritat i al retorn del deute accedís al Govern.
Als Estats Units, l’erosió del president Obama es va reflectir en el resultat de les eleccions parcials del novembre, que van permetre als republicans recuperar el control de les dues cambres del Congrés. Abans que es fessin efectives les noves majories (a partir del gener del 2015), Obama va prendre decisions polèmiques, com ara restablir les relacions amb Cuba al cap de més de mig segle d’hostilitats.
Les dones de Kobane participen activament en la defensa de la ciutat davant dels atacs d'Estat Islàmic
© David Meseguer
Dos esdeveniments bèl·lics van marcar el 2014 per les repercussions en les relacions internacionals: a l’Orient Mitjà, l’impacte de l’organització Estat Islàmic, i, a Europa, la guerra d’Ucraïna.
Sorgit d’una escissió d’Al-Qaida a l’Iraq, al llarg del 2014 l’Estat Islàmic es va consolidar com una de les amenaces més greus a la regió. El pas a Síria va exacerbar una de les guerres més cruentes des de mitjan segle XX. Pel que fa a l’Afganistan, per primer cop des del 2002 va tenir lloc un relleu en la presidència i es va posar fi oficialment a tretze anys d’operacions de l’OTAN. Altres fets destacables a l’Orient Mitjà van ser la represa, després de dos anys, dels enfrontaments entre el govern islamista de Hamàs a Gaza i Israel, la victòria dels laïcistes en les eleccions de Tunísia i la consolidació de l’islamista Recep Tayyip Erdoğan a Turquia, elegit president després d’una dècada en el càrrec de primer ministre.
El conflicte ucraïnès va recordar certs episodis de la guerra freda des que una part significativa de la població ucraïnesa va mostrar la seva determinació de deslligar-se de la tutela de Rússia i a acostar-se a l’Europa occidental. La revolta armada de la població russòfona a Crimea i a l’est d’Ucraïna contra aquest intent va internacionalitzar el conflicte quan Rússia va donar suport als rebels i es va annexar de facto Crimea, com a demostració que la considerava una zona d’influència pròpia. Objecte de dures sancions econòmiques, el 2014 Rússia va viure a més noves protestes contra l’autoritarisme del president Putin. D’altra banda, al final d’any, la forta baixada del preu del cru va fer que es qüestionessin les perspectives econòmiques del país.
A la Unió Europea, va tenir lloc el relleu en les principals institucions: presidència del Consell, Comissió Europea i Parlament Europeu. L’ascens de formacions euroescèptiques en les eleccions a aquesta cambra va posar de manifest la creixent insatisfacció amb l’organització, però no va fer trontollar les majories de socialistes, populars i liberals. Pel que fa als grans estats europeus, el lideratge de la cancellera Angela Merkel va continuar inalterat a Alemanya, mentre que la baixa popularitat del president francès François Hollande va comportar la designació d’un nou Govern encapçalat per Manuel Valls. A Itàlia, el primer ministre Enrico Letta va ser descavalcat del Govern pel seu coreligionari Matteo Renzi; i a la Gran Bretanya, Escòcia va celebrar el primer referèndum d’autodeterminació a l’Europa occidental des de la Segona Guerra Mundial.
Al continent africà, va continuar la pressió del terrorisme islamista, sobretot a Kenya, Somàlia i Nigèria, i a Burkina Faso un confús cop d’estat va posar fi a un dels règims personalistes més antics. L’atenció mundial, però, va tenir com a focus principal l’epidèmia del virus de l’Ebola en alguns estats del golf de Guinea, una de les que ha causat més morts a les darreres dècades.
Al continent asiàtic, cal esmentar el cop d’estat a Tailàndia i el triomf del nacionalista Bharatiya Janata en les eleccions generals a l’Índia. A la Xina, mentre el president Xi Jinping va continuar amb la croada contra la corrupció, a Hong Kong va tenir lloc el desafiament democràtic més important des de Tiananmen (1989). A l’Amèrica Llatina, a més de l’anunci del restabliment de les relacions de Cuba amb els Estats Units, cal esmentar la reelecció de la presidenta brasilera Dilma Rousseff, les grans dificultats financeres de l’Argentina i Veneçuela i un cas de criminalitat a Mèxic que va commocionar el món.
A l’Estat espanyol, el desgast de la casa reial va comportar l’abdicació de Joan Carles I i l’entronització del seu successor, Felip VI, esdeveniment d’un gran ressò però que no va eclipsar el fort malestar pels efectes de la crisi (malgrat una lleu disminució de l’atur i la insistència del Govern en la recuperació), i per l’aflorament de nous casos de corrupció, com els de Bankia, objecte del principal rescat a Espanya. El president Rajoy va haver d’afrontar la dimissió de dos ministres i es va mantenir inflexible en la seva negativa a permetre la celebració d’una consulta d’autodeterminació a Catalunya.
Vista aèria del sector de la Diagonal de la "V"
© Assemblea.cat
Catalunya, per quart any consecutiu, va viure l’anomenat “procés sobiranista”, en el qual van tenir lloc la multitudinària “V” de l’Onze de Setembre i la consulta sobre la independència del 9 de novembre. Qualificada d’il·legal pel Govern espanyol i suspesa dos cops pel Tribunal Constitucional, la consulta es va celebrar malgrat les amenaces, i 2,3 milions de persones van emetre el seu vot, el 81 % de les quals van donar suport a la independència de Catalunya. Com a reacció al procés, van aparèixer plataformes partidàries de la unió amb Espanya, i també es van produir canvis (però no com a únic motiu) en les cúpules de CDC, CiU i el PSC. Catalunya va ser també sacsejada per la confessió de frau fiscal de l’expresident Jordi Pujol. Al País Valencià van continuar sortint a la llum els casos de corrupció contra càrrecs electes del PP, i el president Fabra va insistir en l’anticatalanisme a la vista d’un any electoral decisiu per al seu partit. A les Balears, a banda de les incidències del “cas Nóos” i d’altres, la justícia va derogar el polèmic decret del TIL (Tractament Integrat de Llengües) després que al llarg de l’any es van produir mobilitzacions inèdites. Andorra també va estar el 2014 en el punt de mira a Catalunya i a tot l’Estat espanyol a causa dels diversos casos d’evasió fiscal.
Vista des de dalt de la celebració del 25è Concurs de Castells de Tarragona
© David Oliete / Concurs de Castells
Durant el primer any i escaig de pontificat, el papa Francesc va adoptar un discurs moderat en qüestions de moral personal i sobre el sacerdoci, i va tenir una actuació decidida contra la pederàstia i la corrupció al Vaticà. En el terreny esportiu, es van celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern a Sotxi (Rússia) i Alemanya es va proclamar campiona del món de futbol al Brasil. El president del FC Barcelona va dimitir i va ser substituït pel vicepresident. La nedadora Mireia Belmonte i el corredor de muntanya Kilian Jornet van continuar la seva progressió i el motociclisme català va mantenir un elevat nivell internacional. En canvi, la USAP de Perpinyà va baixar, per primer cop en vuitanta anys, a segona divisió. En el terreny cultural, les lletres catalanes van celebrar l’Any Vinyoli i van viure, com altres àmbits, un any de projecció internacional remarcable, palesa en la bona acollida de la versió anglesa d’Incerta glòria.
Entre les desaparicions de la cultura catalana el 2014, cal remarcar els noms d’Antoni Maria Badia Margarit, Josep Maria Castellet i Albert Manent en el terreny de les lletres, i les del cantant Peret i l’escultor Josep Maria Subirachs. L’Església catalana va perdre l’exabat de Montserrat Maur Esteva. En l’àmbit literari, es va lamentar el traspàs de l’escriptora en castellà Anna Maria Matute i els dels premis Nobel Gabriel García Márquez i Nadine Gordimer. Pel que fa al cinema, cal esmentar la desaparició dels actors Mickey Rooney, Shirley Temple, Lauren Bacall i Robin Williams, i la dels directors Richard Attenborough, Alain Resnais i Mike Nichols. En l’àmbit musical les pèrdues de més ressò van ser les dels directors Claudio Abbado, Franz-Paul Decker, vinculat molts anys a l’OBC, i Lorin Maazel, la del cantautor Pete Seeger i la del guitarrista Paco de Lucía. La política va presenciar el traspàs de dos protagonistes de transicions: el polonès Wojciech Jaruzelski i l’espanyol Adolfo Suárez, a més de les desaparicions del polític i militar israelià Ariel Sharon, després de vuit anys en coma, i del ministre soviètic i president de Geòrgia Eduard Xevarnadze. En ciència, cal esmentar la mort dels físics Martin Perl i Manuel Cardona; i en el món econòmic, la del banquer Emilio Botín i l’exministre Miguel Boyer. Pel que fa a l’esport, sobresurten els noms dels futbolistes Alfredo Di Stéfano i Eusebio.