El rescat de refugiats siris de la Mediterrània va ser constant al llarg de l’any
© UNHCR
La guerra a Síria, protagonitzada per l’anomenat Estat Islàmic i indiscutiblement la crisi més greu del 2015 i, fins al moment, de tot el segle XXI, va tenir conseqüències de gran abast. La més evident va ser la fugida massiva cap a Europa de sirians i de ciutadans d’altres estats del Pròxim Orient, també sumits en conflictes sagnants. L’allau humana de més d’un milió de persones que va creuar la Mediterrània (sovint amb conseqüències tràgiques) o a través de Turquia va evidenciar les dificultats de la Unió Europea a l’hora de posar en pràctica una acció concertada davant una catàstrofe humanitària de gran magnitud.
La implicació occidental en el conflicte i un gihadisme cada cop més internacionalitzat van tenir com a conseqüència l’atemptat terrorista, un dels més greus a Europa, perpetrat a París el 13 de novembre amb més d’un centenar de morts. La intervenció aèria en el conflicte també va agreujar les tensions entre els Estats Units, Turquia, Rússia i la Unió Europea per les diferències sobre la minoria kurda i la continuïtat del dictador Baixar al-Assad. A excepció de Tunísia, on malgrat que hi va haver dos greus atemptats es construïa, si bé amb moltes dificultats, un estat de dret, la violència i la inestabilitat van ser la norma a la resta del Pròxim Orient, com van mostrar tant la situació caòtica de Líbia com la consolidació d’un règim militar autoritari a Egipte, la continuació de la guerra contra l’anomenat Estat Islàmic també a l’Iraq i contra els talibans a l’Afganistan, i l’escalada de violència entre sunnites i xiïtes, amb l’Aràbia Saudita i l’Iran com a respectius bastions. Amb l’Iran es va signar un acord saludat com a històric per a limitar les seves ambicions armamentístiques nuclears.
La ciutat de París va ser aquest any protagonista dels mitjans de comunicació pels atemptats gihadistes que van tenir lloc al febrer i al novembre
© Daniel Vorndran
Malgrat els fràgils acords de Minsk, no es van evitar els episodis de tensió intermitent entre Rússia i Ucraïna, i Rússia i els països del bloc occidental. Altres esdeveniments internacionals rellevants van ser, a la Unió Europea, l’arribada d’uns governs d’esquerra contraris inicialment a l’austeritat a Grècia i Portugal, l’accés al poder de la dreta populista a Polònia i la revalidació del mandat conservador a la Gran Bretanya. A l’Amèrica Llatina, el resultat de les eleccions legislatives a Veneçuela i de les presidencials a l’Argentina van ser interpretats com una possibilitat de canvis en l’hegemonia dels règims populistes d’esquerra. A l’Àsia, el Japó va aprovar una nova i controvertida llei de defensa que posava punt final al pacifisme observat des de la Segona Guerra Mundial, i a Myanmar l’oposició democràtica va guanyar clarament les eleccions amb una perspectiva de canvi, per bé que incerta. A l’Àfrica subsahariana la lluita contra el terrorisme d’Al-Xabab i Boko Haram va fer alguns avenços malgrat que els atemptats van continuar. Al final d’any es va clausurar el Tribunal Internacional Especial per a Ruanda, amb un balanç controvertit. L’OMS va declarar alguns estats lliures del virus de l’Ebola.
En el camp econòmic, l’alentiment de la Xina i la caiguda del preu del petroli a nivells de feia una dècada va tenir efectes de signe divers. A Europa, la concessió del tercer rescat a Grècia va tenir com a cost una crisi política. Al desembre, la Reserva Federal dels EUA va apujar els tipus d’interès per primera vegada en deu anys, mentre que el Banc Central Europeu va continuar una política de sentit contrari. Al juny es va signar l’Acord Transpacífic, que impulsava l’àrea econòmica més dinàmica del segle XXI.
Coincidint amb un nou cicle d’El Niño, el 2015 es van registrar rècords d’altes temperatures. Als mesos de novembre i desembre va tenir lloc una nova cimera del clima (COP21), en la qual els acords van ser subscrits, per primer cop, per tots els estats participants. Dos mesos abans es va descobrir que una de les primeres multinacionals automobilístiques burlava els controls d’emissions de gasos, un dels casos de frau mediambiental més elaborats i de més abast mai detectats.
A Catalunya, un altre any de l’anomenat "procés sobiranista" va agreujar les tensions amb l’Estat espanyol. Després de la consulta del 9-N (2014), el president Mas va convocar eleccions, les quals va qualificar de plebiscitàries, amb un pla per a impulsar un procés constituent que hauria d’emprendre l’emancipació gradual de l’Estat espanyol. El pla va menar a l’escissió d’Unió Democràtica de Catalunya entre els oficialistes, partidaris de l’anomenada "tercera via", i els independentistes, de manera que va posar fi a la coalició Convergència i Unió després de trenta-set anys. Junts pel Sí, la llista proindependència integrada per CDC, ERC i independents va ser la força més votada el 27 de setembre, però no ho fou prou per a prescindir de la CUP, formació antisistema i també independentista que es va negar a investir president Artur Mas, el candidat de JxSí. L’atzucac es va resoldre en iniciar-se l’any 2016 amb la investidura del convergent Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat de Catalunya. L’agònica situació financera de la Generalitat va ser motiu de duríssims desacords entre els responsables econòmics d’aquesta institució i el Govern espanyol. De manera similar, l’activitat legislativa de la Generalitat va ser coartada pels recursos sistemàtics del Govern espanyol al Tribunal Constitucional, seguits d’una suspensió o anul·lació gairebé automàtica. A l’Estat espanyol, les eleccions municipals i autonòmiques del 25 de maig i les generals del 20 de desembre van comportar un canvi d’escenari polític, tot i que el PP continuava com a primera força. Dues formacions emergents, Podem i Ciutadans, van trencar el bipartidisme PP-PSOE instaurat des de la fi del franquisme. A les Balears i el País Valencià, cal destacar el retrocés del PP, que va cedir els governs respectius a una combinació de forces d’esquerra, PSOE-Podem i altres formacions. En les eleccions locals es van produir moviments similars: a València i a Palma, en coalicions participades pels socialistes, i a Barcelona, en una nova formació, Barcelona en Comú (participada per Podem), que va aconseguir l’alcaldia amb el suport extern d’ERC i els socialistes. A la Vall d’Aran Carles Barrera, de Convergència Democràtica Aranesa, va ser investit síndic d’Aran per sisena vegada. Al febrer es va aprovar la Llei de l’Aran, que regula l’autonomia d’aquest territori històric. Andorra va haver de replantejar el model bancari després de ser sacsejada per l’escàndol de Banca Privada d’Andorra. Les eleccions del març van confirmar Demòcrates per Andorra al Govern.
En el camp religiós, el papa Francesc va convocar el Sínode de la Família i va inaugurar el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia. Per als Països Catalans, van ser rellevants la canonització de Juníper Serra i els nomenaments del nou arquebisbe de Barcelona i del nou bisbe de Lleida.
El món de l’esport va ser sacsejat per l’escàndol de la FIFA, organisme del qual es va destapar una corrupció crònica que n’afectava la cúpula, les federacions estatals i els patrocinadors. El Futbol Club Barcelona va guanyar el segon triplet i, en les primeres eleccions a què es presentava, Josep Maria Bartomeu va revalidar el càrrec, i es va haver d’enfrontar a les sancions de la UEFA per l’exhibició d’estelades.
En el capítol de les catàstrofes, el 2015 va destacar el terratrèmol del Nepal del 25 d’abril, un dels més letals dels darrers anys (gairebé 9.000 morts), i, tant per les circumstàncies com per la proximitat de la catàstrofe, l’estavellament deliberat als Alps, al març, d’un avió que feia el trajecte Barcelona-Düsseldorf (150 morts).
La baixada de falles al Pirineu van ser declarades patrimoni intangible de la humanitat
© Pep Piqueras
En el camp cultural, el patrimoni de la humanitat va ser objecte de grans pèrdues a causa de la destrucció sistemàtica de conjunts arquitectònics del Pròxim Orient per l’Estat Islàmic, com ara l’antiga ciutat de Palmira (Síria). Ja en l’àmbit dels Països Catalans, cal destacar el retorn de les Balears a l’Institut Ramon Llull i, al final d’any, l’inici de les celebracions del setè centenari de la mort d’aquest personatge fundacional de la cultura catalana. Al desembre, el Grup Enciclopèdia Catalana va celebrar el cinquantenari d’una obra fonamental per al redreç de la cultura catalana.
Entre les desaparicions del 2015 cal esmentar els polítics Txiki Benegas, Süleyman Demirel, Jacques Parizeau, Helmut Schmidt i Richard von Weizsäcker, l’economista Joaquim Muns, els empresaris Josep Manuel Lara Bosch, Víctor Grífols, Leopold Rodés i José María Ruiz-Mateos, els escriptors Francesc González i Ledesma, Robert Conquest, Edgar Lawrence Doctorow, Eduardo Galeano, Günter Grass, Yaşar Kemal i Henning Mankell, l’historiador de la literatura Joaquim Molas, els periodistes Francesc de Paula Burguera i Xavier Vinader, els cantants Teresa Rebull, Ielena Obraztsova i Demis Roussos, la ballarina Maia Plissétskaia, els directors de cinema Vicenç Aranda, Jaume Camino, Manoel de Oliveira i Francesco Rosi, els actors Àngels Poch, Josep Sazatornil, Rosa Novell, Christopher Lee, Maureen O’Hara i Omar Sharif, i el pintor Antoni Pitxot.