Destrosses a Haití per l'huracà Matthew
© U.S. DEPARTMENT OF DEFENSE / Kimberly Aguirre
L’agreujament de la guerra de Síria, epicentre de la conflictivitat global, va repercutir en una percepció creixent d’incertesa a mesura que es descabdellava l’any, sobretot per la continuïtat en els atemptats terroristes a gran escala a Europa (Brussel·les, Niça i Berlín, entre els més greus) i també als Estats Units. Paral·lelament al conflicte ja enquistat d’Ucraïna, en el qual Rússia fa costat als separatistes prorussos, en contrast amb la intervenció molt limitada dels Estats Units i els seus aliats, el president rus Vladímir Putin va donar un decidit suport al règim de Baixar al-Assad que, malgrat les crítiques pel seu caràcter brutalment expeditiu, aparentment va aconseguir al final d’any assegurar el control de zones neuràlgiques a Síria. En la recta final del seu darrer mandat, el president nord-americà Barack Obama va intentar consolidar en altres zones del món el seu llegat global, però les aportacions més propositives com ara el Tractat Transpacífic i el nou Acord de París sobre el canvi climàtic van restar en suspens al novembre després de l’elecció d’un candidat inesperat com a successor a la Casa Blanca. Bé que adscrit nominalment al Partit Republicà, Donald Trump va basar l’èxit en una imatge i un missatge radicalment enfrontats a les línies mestres de l’acció exterior nord-americana, i amb la seva elecció van proliferar interrogants i especulacions sobre l’onada de populisme que suposadament havia d’emparar-se del món occidental els propers anys.
Amb el Brexit com a precedent més rellevant a Europa, i el fort ascens de formacions situades fora del consens polític tradicional, el creixement dels anomenats populismes va ser considerat el principal símptoma de la crisi més greu de la Unió Europea (i segons alguns, el pitjor fracàs) des de la seva creació. Sovint superficialment similars, tots aquests partits compartien tanmateix l’aversió a la correcció política, l’euroescepticisme, el nacionalisme, la xenofòbia antiimmigratòria i l’hostilitat a la globalització. Les vacil·lacions, la feblesa i els incompliments de la Unió Europea i els seus membres en la crisi dels refugiats van ser, alhora, causa i conseqüència de l’ascens d’aquests moviments. A banda, la persistència de la crisi del deute va eixamplar l’esquerda entre els estats meridionals i els septentrionals, els quals eren vistos com a tuteladors dels primers. La persistència de la crisi en aquests països (agreujada a Itàlia amb la caiguda del Govern Renzi després del referèndum constitucional) va alimentar les suspicàcies mútues i els interrogants sobre la continuïtat de l’euro i de la mateixa Unió. Turquia va signar un tractat avantatjós amb la UE per a la contenció dels refugiats i immigrants, però el veïnatge amb Síria obligà Ankara a intervenir directament en el conflicte, en el qual arribà a un difícil equilibri amb Rússia (històric adversari per l’hegemonia regional), com es va posar de manifest en l’alto el foc signat al final d’any, de continuïtat incerta. El president Erdog˘an, d’altra banda, va entrar en una deriva autoritària després del confús intent de cop d’estat del juliol, que també va justificar per l’augment dels atemptats terroristes i el ressorgiment del conflicte kurd.
L’Amèrica Llatina va ser la regió amb més canvis ostensibles: a la reconciliació entre Cuba i els Estats Units després de sis dècades de bloqueig i confrontació, cal afegir-hi l’acord de les FARC amb el Govern colombià, que havia de posar fi a cinquanta anys de guerra civil, el qual va topar amb el resultat negatiu inesperat en el referèndum de confirmació, rescatat al límit amb un nou acord aprovat, ara, pel Parlament. El Brasil també va tenir un any políticament convuls amb la destitució de la presidenta Rousseff per corrupció. També cal esmentar el progressiu deteriorament polític i econòmic a Veneçuela i la nova presidència al Perú.
La davallada en els índexs de creixement de la Xina va seguir generant inquietud als mercats. El 2016 també va ser l’any dels anomenats “Papers de Panamà”, la filtració més gran de la història que va posar al descobert una quantitat ingent de dades sobre evasió de divises en paradisos fiscals.
Després de les eleccions del 20 de desembre de 2015, l’Estat espanyol va entrar en una dilatada paràlisi institucional (314 dies de Govern en funcions) resolta amb una nova majoria relativa del PP sorgida de la repetició de les eleccions al juny. En va sortir especialment perjudicat el PSOE, migpartit entre contraris i favorables 2016 a investir Rajoy. La defenestració del secretari general Pedro Sánchez (contrari a un nou govern del PP) va obrir una greu crisi a l’interior de la formació. El Govern en funcions del PP va intensificar el contenciós amb la Generalitat de Catalunya, el qual, al costat de la corrupció, l’atur crònic i els incompliments del dèficit, va esdevenir el principal problema de l’Estat.
Protestes per la judicalització del procés d'independència de Catalunya
© ANC
Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat de Catalunya el 10 de gener, després que Artur Mas retirés la candidatura per les pressions de la CUP, que amb la coalició Junts pel Sí constituïa la majoria independentista al Parlament de Catalunya sorgida de les eleccions del 27 de setembre de 2015. Un cop investit, va iniciar la legislatura que, en només divuit mesos, havia de culminar el full de ruta perquè Catalunya exercís el dret a decidir i amb un clar compromís vers la independència. Al llarg de l’any, la confrontació amb l’aparell de l’Estat va créixer per l’asfíxia crònica de les finances públiques catalanes, els recursos sistemàtics d’inconstitucionalitat contra lleis del Parlament i l’ofensiva judicial contra càrrecs electes independentistes. Al juny, la filtració de converses entre el ministre de l’Interior espanyol i el cap de l’Oficina Antifrau va posar al descobert mètodes per a combatre l’independentisme català dubtosament homologables en un estat de dret. Les difícils relacions de la CUP amb el Govern van culminar en la moció de confiança del president Puigdemont, la superació de la qual va anar acompanyada de la inclusió en el full de ruta de la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya el 2017. D’altra banda, la dissolució de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya va donar lloc a un nou partit de centre catalanista i independentista, el Partit Demòcrata Europeu Català.
A les Illes Balears i al País Valencià, els governs d’esquerra sorgits de les eleccions de l’any anterior van fer els primers passos i, d’entrada, van millorar les relacions amb Catalunya. Entre altres mesures, els tres governs van mostrar per primera vegada una posició coincident amb la reclamació d’un millor finançament. Al País Valencià, les Corts van aprovar el dictamen sobre l’accident del metro de València, i la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans Audiovisuals (successora de la Radiotelevisió Valenciana) va ser especialment problemàtica. L’exalcaldessa de València Rita Barberà, d’altra banda, va morir mentre era investigada per diversos casos de corrupció. A la Franja de Ponent, el Govern d’esquerra d’Aragó va derogar la polèmica Llei de llengües. Tanmateix, va empitjorar el litigi per la reclamació aragonesa del patrimoni artístic de la Franja. Pel que fa a Andorra, al febrer la Unió Europea i el Govern van signar la derogació del secret bancari per a residents de la UE. La Catalunya del Nord va viure una onada d’irritació quan el nom escollit per a la nova regió que englobava l’antic Llenguadoc-Rosselló (“Occitània”) obviava qualsevol referència a la denominació Catalunya o els seus derivats.
Ampliació del canal de Panamà
© Canal de Panamà
En l’àmbit cultural, el 2016 van concloure l’Any Llull, l’Any Joan Amades i l’Any Víctor Català, i es van iniciar les activitats del 150è aniversari dels naixements del pintor Ramon Casas i del músic Enric Granados. El Teatre Lliure va celebrar quaranta anys, i l’escriptora Maria Antònia Oliver va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. També cal esmentar la inclusió de les Falles de València en la llista del Patrimoni Cultural de la UNESCO.
En l’esport, els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro es van veure enterbolits pel dopatge massiu i programat que va determinar el veto de la Federació Internacional d’Atletisme a la participació russa, i també de manera més selectiva en altres esports, i un veto total als Jocs Paralímpics. Entre els èxits esportius catalans cal esmentar un nou títol de Lliga del Futbol Club Barcelona i la Copa del Món d’hoquei sobre patins, que va aconseguir el Club Patí Vic.
Entre les desaparicions més destacades del 2016 cal esmentar, en l’àmbit polític, les de Fidel Castro, Hans- Dietrich Genscher, Shimon Peres i Michel Rocard. En el de l’activisme cívic i polític, la de l’economista Muriel Casals i la de Jordi Carbonell i de Ballester, i la dels polítics pròpiament dits Josep Maria Ferrer i Roca i Rita Barberà. La música pop-rock va perdre quatre dels grans referents: David Bowie, Leonard Cohen, Prince i George Michael. En l’anomenada música clàssica, les pèrdues de més ressò van ser les de Pierre Boulez, Nikolaus Harnoncourt i Neville Marriner. En literatura, destaquen les defuncions d’Umberto Eco i Imre Kertész, i les dels catalans Josep Maria Ballarín, Víctor Mora i Carles Hac Mor. El cinema va perdre els directors Ettore Scola, Michael Cimino i Andrzej Wajda, i les actrius Zsa Zsa Gabor i Debbie Reynolds, i el teatre, Edward Albee, Arnold Wesker, Dario Fo i Esteve Polls. En l’esport, dos dels grans noms de tots els temps, Muhammad Ali i Johann Cruyff, van ser les desaparicions més destacades i, a Catalunya, l’alpinista Nil Bohigas. En el món de la cuina, cal esmentar les morts de Benoît Violier i Mey Hofmann; i, en medicina, la de Joaquim Barraquer i Josep Maria Dexeus i Trias de Bes. En l’àmbit religiós, traspassaren Javier Echevarría, Peter-Hans Kolvenbach i Jaume Camprodon. Finalment, cal fer esment de la desaparició del premi Nobel de la pau Elie Wiesel, del dirigent esportiu João Havelange, de l’arquitecta Zaha Hadid i del rei de Tailàndia Bhumibol Adulyadej.