El referèndum unilateral d’independència de l’1 d’octubre va culminar l’etapa de vuit anys de mobilitzacions de l’anomenat “procés”. Precedit d’una ofensiva judicial i policial, i de la intervenció total de les finances de la Generalitat, i celebrat en unes condicions extremes, la violència amb què l’Estat hi va respondre va ser molt criticada internacionalment. Després d’anunciar el resultat afirmatiu del referèndum, el president, Carles Puigdemont, va procedir a la declaració de la República Catalana, finalment assumida i votada pel Parlament de Catalunya el dia 27 d’octubre. El mateix dia, el Govern espanyol va activar l’article 155 de la Constitució, pel qual intervenia l’autogovern català i el president espanyol, Mariano Rajoy, convocava eleccions al Parlament de Catalunya per al 21 de desembre. Celebrades en unes condicions anormals per l’excepcionalitat jurídica i l’exili o l’empresonament preventiu dels membres de l’executiu destituït i d’activistes independentistes, el resultat va repetir la majoria independentista.
El procés a Catalunya va tenir altres derivades, com ara l’encès debat sobre la repercussió que ha tingut en l’economia o la transformació del sistema de partits sorgit de la Transició. A Espanya, la hipotètica independència de Catalunya també va eclipsar en part la preocupació per la corrupció. Tanmateix, els principals casos, alguns ja amb condemnes fermes, van continuar ocupant un lloc central del debat públic. Després d’anys d’hegemonia del PP, al País Valencià i les Illes Balears els governs d’esquerres van posar l’accent en la denúncia del mal finançament i l’exigència de la seva millora.
Catalunya també es va veure colpida a l’agost per un doble atemptat gihadista que va deixar 16 víctimes mortals. Els atacs, duts a terme per atropellament, van commocionar l’opinió pública internacional. A Catalunya, l’impacte va ser encara més gran pel suposat alt grau d’integració d’alguns dels membres de la cèl·lula en la societat catalana i pel fet que el “cervell” de l’atemptat era confident del CNI espanyol.
Les negociacions del Brexit van dominar la política europea. Al final d’any, després d’unes eleccions anticipades que van afeblir la primera ministra britànica Theresa May, ambdues parts van arribar a un acord que tancava la primera fase de la sortida de la Gran Bretanya de l’organització. L’auge del populisme i l’euroescepticisme, evidenciat en els resultats electorals a Àustria i Txèquia, van incidir negativament en la solidesa del projecte europeu. La UE va intentar frenar la deriva autoritària en alguns estats de l’est d’Europa, especialment Hongria i Polònia, qüestionant-ne la independència judicial. Al mateix temps, va donar suport incondicional a Espanya en la repressió del secessionisme català, malgrat el caràcter pacífic i democràtic del moviment. França i Alemanya, els dos pilars de la UE, van celebrar eleccions. Amb un missatge regenerador, a França van emergir amb contundència Emmanuel Macron i el seu partit, La Repúblique En Marche! A Alemanya, el retrocés electoral de la CDU de la cancellera Angela Merkel va complicar la formació de govern, situació agreujada, a més, pel fort ascens de la ultradreta. L’any també va presenciar l’aprovació d’un nou rescat a Grècia i la fi del mandat del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia.
Donald Trump va iniciar el 20 de gener una legislatura tempestuosa com a 45è president dels Estats Units, dominada pels pronunciaments àmpliament considerats com a contradictoris i erràtics, per l’enfrontament amb les institucions, per les defeccions i dimissions dels càrrecs designats i per les sospites de col·laboració del seu entorn amb Rússia. En política exterior, l’anunciada distensió amb Rússia no es va produir i, en canvi, es va confirmar un cert enfrontament amb la Xina, agreujat per l’escalada verbal del president amb Corea del Nord.
L’Orient Mitjà va tenir com a fet més destacat el retrocés de l’autoanomenat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq a partir de la pèrdua de diversos bastions, retrocés que va comportar a l’organització la pèrdua d’un control territorial significatiu. Gràcies al suport de Rússia, el president Al-Assad va recuperar la iniciativa en la guerra civil a Síria. La guerra al Iemen, en canvi, es va convertir en l’epicentre de les tensions a la regió com a focus de la pugna entre xiïtes i sunnites, encapçalats, respectivament, per l’Iran i l’Aràbia Saudita, i va donar lloc a una de les pitjors crisis humanitàries. El Kurdistan iraquià va celebrar, el 25 de setembre, un referèndum d’autodeterminació. L’aclaparadora majoria favorable a la independència no va impedir que, poc després, el Govern de l’Iraq neutralitzés militarment fer-la efectiva.
A l’Àsia oriental el dinovè Congrés del Partit Comunista Xinès va reforçar el lideratge del president Xi Jinping. Corea del Nord va continuar l’escalada nuclear, conflicte que el nou president de Corea del Sud (elegit després que al març la seva predecessora hagués estat destituïda per corrupció) va intentar reconduir. En un sentit contrari, les eleccions anticipades al Japó van deixar les mans lliures al primer ministre Abe per a la remilitarització. Al Sud-Est asiàtic, la repressió contra la minoria musulmana perpetrada per Myanmar va causar indignació internacional.
Els dos dictadors més veterans de l’Àfrica subsahariana van posar fi a una trajectòria de més de tres dècades, sense que els règims creats per ells trontollessin: a Zimbàbue, un cop militar va deposar Robert Mugabe, i, a Angola, José Eduardo dos Santos va renunciar a la reelecció. A Kenya, el president Uhuru Kenyatta va revalidar la presidència després d’una tumultuosa repetició de les eleccions, i Somàlia va investir el seu primer president des del 1991.
L’Amèrica Llatina va veure el retorn del president Sebastián Piñera a Xile. El conflicte entre el Govern i l’oposició a Veneçuela va entrar en un nou atzucac amb unes controvertides eleccions constituents que van resultar en una Assemblea igualment polèmica. El president brasiler Michel Temer, per la seva banda, va evitar el processament per corrupció en superar una moció en contra. L’Argentina va concloure el macrojudici sobre els crims contra la humanitat durant la dictadura. I l’indult a l’expresident peruà Alberto Fujimori, condemnat per crims contra la humanitat, va aixecar una onada d’indignació al país andí.
En l’àmbit esportiu va destacar la incorporació d’un nou entrenador al FC Barcelona, Ernesto Valverde, i la marxa de Neymar, un dels fitxatges estrella del club, després de quatre temporades. El Girona Futbol Club, adquirit pel Manchester City i per Pere Guardiola, va aconseguir una fita històrica en debutar a primera divisió, i el Reus es va proclamar campió d’Europa d’hoquei sobre patins. Kilian Jornet, Ferran Latorre i Òscar Cadiach van convertir el 2017 en un any de rècords per a l’alpinisme català. D’altra banda, a causa d’un escàndol de corrupció, Ángel María Villar va ser destituït, entre altres càrrecs, de la presidència de la Federació Espanyola de Futbol, que ocupava des de feia trenta anys. Arran del descobriment d’un pla de dopatge organitzat el 2017, el Comitè Olímpic Internacional va prohibir a Rússia participar en els Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang (2018)
Per a Catalunya, el 2017 va ser important en l’aspecte simbòlic i de la memòria històrica: el Congrés dels Diputats va declarar nul·la la condemna a mort de Lluís Companys; es van commemorar els quaranta anys de la tornada del president Tarradellas; el Parlament de Catalunya va anul·lar per llei els judicis franquistes; es va iniciar el primer Pla d’obertura de fosses de la Guerra Civil Espanyola, i es va procedir al tancament de la presó Model, un dels símbols de la repressió del franquisme.
La cultura es va veure sacsejada per la confiscació de les obres d’art de l’església de Santa Maria de Sixena conservades al Museu de Lleida, desenllaç viscut amb commoció per la ciutat i el món cultural català. Altres fets destacats van ser la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora Isabel-Clara Simó i de la 39a edició del premi Pritzker a l’equip d’arquitectes catalans RCR d’Olot.
En l’àmbit de la religió, el 31 d’octubre es van commemorar els 500 anys del naixement del protestantisme. En l’entorn dels Països Catalans, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va ser nomenat cardenal i membre de la Signatura Apostòlica pel papa Francesc, el mallorquí Lluís Francesc Ladaria va ser designat nou prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i Sebastià Taltavull va prendre possessió del bisbat de Mallorca.
Dels mitjans de comunicació, cal destacar la posada en marxa de les emissions de la ràdio pública valenciana (À Punt), i la constitució del Consell Assessor de Continguts i Programació de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears. Com a resultat de l’aplicació de l’article 155, Televisió de Catalunya va ser sotmesa a fortes pressions tant en els continguts com en el pressupost.
Entre les pèrdues més destacades del 2017, cal esmentar, en l’àmbit polític, les de Helmut Kohl, Roman Herzog, Martin McGuinness, Ali Akbar Hashemi Rafsanjani, Mário Soares, Simone Veil, Celal Talebanî i, en l’àmbit català, Joaquim Molins i Carme Chacón i els activistes Enric Pubill i Salvador Sunyer. També van traspassar els compositors Xavier Benguerel i Carles Santos, el baix Enzo Dara, els músics de rock i jazz Chuck Berry i Fats Domino, a més dels cantautors Pere Tàpias i Daniel Viglietti. En literatura, sobresurten les defuncions dels poetes Ievgueni Ievtuixenko i Derek Walcott, de l’escriptor Juan Goytisolo, el dramaturg Sam Shepard i, en llengua catalana, les de Manuel de Seabra i Pere Verdaguer. El cinema va perdre els directors Jonathan Demme, Tobe Hooper, els actors Jerry Lewis, John Hurt, Martin Landau, Roger Moore, Jeanne Moreau i l’exhibidor Antoni Llorens. En l’àmbit de les humanitats, van traspassar els filòsofs Zygmunt Bauman i Salvador Pàniker, el periodista Carles Capdevila, l’antropòleg Claudi Esteva i els lingüistes Jesús Tuson i Zhou Youguang, mentre que, en el món de l’empresa i l’economia, ho van fer Francesc Sanuy, Josep M. Muntaner, Salvador Gabarró i Pere Mir. En religió, cal esmentar els traspassos de l’abat de Poblet Edmon Garreta i del portaveu del Vaticà Joaquín Navarro Valls, i l’esport va patir les pèrdues de l’alpinista Ueli Steck i el motorista Ángel Nieto.