Política internacional
Celebració de l’Onze de Setembre del 2018 a l’avinguda Diagonal de Barcelona
L’imprevisible lideratge del president Donald Trump en el segon any de mandat va ser la punta de llança de l’ofensiva antiglobalització en el món occidental i desenvolupat. Tanmateix, la seva agenda ultraconservadora va topar amb els controls i els contrapesos dels poders judicial i legislatiu (reforçats amb una majoria demòcrata en les eleccions parcials del novembre a la Cambra de Representants), i amb l’oposició dins les pròpies files: només en dos anys han dimitit o han estat acomiadats una trentena d’alts càrrecs del Govern (tres dels quals, secretaris d’estat). El seu mandat es va complicar, a més, per les investigacions sobre la presumpta interferència russa en les eleccions que el van portar al càrrec. La paràlisi consegüent a aquestes pugnes va culminar al desembre amb el tancament de l’Administració pels desacords en la inclusió en el pressupost del mur antiimmigrants a la frontera amb Mèxic.
En la dimensió internacional, Trump va accelerar la seva proposta aïllacionista. La Xina, particularment, va ser el blanc contra el qual el president va emprendre la croada neoproteccionista (que també va afectar altres països), fet que va donar lloc al que va ser qualificat de “guerra comercial”. A l’Orient Mitjà, Trump va revocar l’acord nuclear amb l’Iran, li va imposar noves sancions i va reforçar el suport a la línia dura del primer ministre Benjamin Netanyahu en el conflicte israelianopalestí. En la guerra del Iemen, la inhibició va ser total malgrat la catàstrofe humanitària. Al desembre, l’anunci de retirar les tropes dels Estats Units de Síria va provocar una gran commoció. En contrast amb la presidència d’Obama, les crítiques de Trump a l’autoritarisme de Vladímir Putin a Rússia van ser gairebé inexistents. Amb relació a Europa, va mostrar simpaties amb els partidaris del Brexit, i les divergències sobre el proteccionisme i el canvi climàtic, la guerra de Síria i altres temes van evidenciar la manca de sintonia amb els governs de França i Alemanya i la cúpula de la Unió Europea. Trump també va criticar el que considera una falta de compromís (sobretot financer) d’Europa amb l’OTAN.
Europa, i especialment la Unió Europea, va viure un any convuls per les incerteses del Brexit. Estalonats pel termini del 29 de març de 2019, en acabar l’any la primera ministra britànica Theresa May i la UE van consensuar una proposta de sortida (que va ser rebutjada, però, per la Cambra dels Comuns el gener del 2019). El Brexit va protagonitzar els moviments dels despatxos europeus i l’atenció mediàtica, però altres qüestions tan greus o més van continuar irresoltes i, segons la majoria d’apreciacions, en vies d’empitjorament. Després del tractat amb Turquia del març del 2016, la crisi migratòria desencadenada per la guerra de Síria va traslladar l’epicentre des de l’Europa sud-oriental fins a la Mediterrània central, amb situacions sovint dramàtiques. La UE va acabar cedint a les pressions dels governs i de gran part de l’opinió pública que demanaven el reforçament de les fronteres exteriors i el bloqueig a l’entrada de refugiats. El fracàs del sistema de quotes d’immigrants del 2017 per negligència o oposició frontal de la majoria d’estats membres va ser evident ja a l’inici del 2018. Associat (però no únicament) a la problemàtica immigratòria, va tenir lloc a la Unió Europea un creixent autoritarisme de governs, especialment a Hongria, Polònia, Romania i Bulgària, que va propiciar dures crítiques i sancions de les institucions comunitàries, posició que va contrastar amb la inhibició en la repressió exercida a l’Estat espanyol contra l’independentisme democràtic català. Amb la perspectiva de les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2019, l’antieuropeisme i el viratge a posicions de dreta autoritària es van materialitzar en successius resultats electorals, d’entre els quals destaquen els de les generals a Itàlia, que van imposar un govern bipartit de dreta populista M5S-Lliga Nord. A França va ser remarcable el ràpid desgast del president Emmanuel Macron per la crisi dels anomenats “armilles grogues”, contraris a l’agenda de les reformes del Govern i que van gaudir de considerables simpaties.
A la perifèria d’Europa, Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdoğan van consolidar les autocràcies respectives a Rússia i a Turquia perquè van ser reelegits el 2018 a la presidència. A Rússia, paral·lelament a l’augment del control governamental dels mitjans de comunicació i la reducció dràstica del marge de maniobra de l’oposició (mesures en les quals va tenir un paper crucial el Poder Judicial), el conflicte amb Ucraïna va continuar amb la insurgència armada als territoris prorussos i el reforçament de la presència russa a l’annexada península de Crimea. A final d’any, un incident naval a la mar Negra va agreujar la ja elevada tensió. Bé que al juliol va aixecar després de dos anys l’estat d’emergència imposat arran del confús intent de cop d’estat, el president turc Erdoğan va continuar exercint la repressió sobre l’oposició i va continuar construint un estat autoritari centrat en el culte a la personalitat. La repressió contra periodistes i l’antioccidentalisme desafiadors del president el van enfrontar sovint amb diversos estats europeus (sobretot amb Alemanya).
Fora d’Europa i els Estats Units, el suport de Rússia al Govern de Baixar al-Assad i el parcial replegament dels Estats Units va decantar la guerra de Síria a una precària hegemonia del règim alauita. Convertit l’anomenat Estat Islàmic en residual, el nucli del conflicte es va traslladar als intents de Turquia d’abatre els focus de resistència kurda, que rebia suport dels Estats Units. La guerra del Iemen va substituir el 2018 la guerra de Síria com a conflicte més sagnant al món, en el qual, la intervenció del Govern saudita va ser blasmada pel gran nombre de víctimes civils en una de les catàstrofes humanitàries més grans de les dècades recents. A més de la brutalitat en la intervenció al Iemen, la monarquia saudita també va ser acusada del molt probable segrest i assassinat del periodista crític amb el règim Jamal Khashoggi a l’ambaixada de l’Aràbia Saudita a Istanbul, que va originar un conflicte diplomàtic. A Palestina, l’aturada d’una nova ofensiva a Gaza va comportar la caiguda del Govern israelià i la convocatòria d’eleccions anticipades per al 2019.
El Pakistan va veure la condemna per corrupció de Nawaz Sharif, un dels polítics de més llarga trajectòria del país, i l’elecció d’un nou president, l’exestrella del criquet Imran Khan, en principi allunyat dels cercles polítics tradicionals. A l’Afganistan, el clima de violència va obligar a posposar dues vegades les eleccions parlamentàries, que finalment van tenir lloc a l’octubre enmig d’una intensificació dels enfrontaments amb la insurgència. A l’Iran, juntament amb les reaccions irritades per la revocació de l’acord nuclear del 2016 pels Estats Units, els atacs d’Israel a posicions iranianes a Síria i la pugna amb l’Aràbia Saudita per l’hegemonia regional, van ser notícia les revoltes antigovernamentals del principi de gener, les més greus des del 2009. A l’Iraq, les eleccions parlamentàries del maig van donar com a guanyador el bloc xiïta liderat pel clergue Muqtadà as-Sadr, considerat un dels caps principals de la insurrecció. Tanmateix, a l’octubre finalment va ser elegit primer ministre un candidat de consens amb l’altre gran bloc xiïta, encapçalat per l’ex-primer ministre Nurí al-Malikí.
A l’Àsia oriental, la greu crisi humanitària de Myanmar va continuar concentrant l’atenció internacional: el mes d’agost l’ONU va acusar els militars de crims contra la humanitat i genocidi contra els musulmans (rohingyes), i va acusar la premi Nobel de la pau Aung San Suu Kyi, dona forta del Govern, de passivitat.
La Xina va entrar de ple en col·lisió amb l’agenda neoproteccionista del president Trump. La “guerra comercial” resultant va tenir, tanmateix, una incidència limitada, ja que va estar circumscrita a una sèrie concreta de productes. Amb un estil personalista que contrasta amb la cúpula anterior des de la mort de Mao Zedong, Xi Jinping va continuar afermant la influència xinesa a l’Àfrica. Al final d’any la detenció al Canadà d’una alta executiva d’una multinacional tecnològica amb forts vincles amb l’Estat xinès va obrir un nou conflicte diplomàtic. La Xina també va tenir un cert paper en la confusa “distensió” iniciada pel president Trump amb Corea del Nord. A la primera trobada entre aquest i Kim Jong-un, en va seguir una altra entre els presidents de les dues Corees i diverses amb el president de la Xina. A la zona Àsia-Pacífic cal destacar també el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia, que van guanyar clarament els partidaris de mantenir-se francesos.
A l’Amèrica Llatina les eleccions presidencials van presentar tendències de signe oposat a Mèxic i al Brasil. A Mèxic el candidat socialista Andrés Manuel López Obrador va trencar per primer cop l’hegemonia del centredreta en un escenari dominat per la violència del narcotràfic, la corrupció i la desigualtat social. Al Brasil, després d’un procés judicial molt connotat políticament que va condemnar a presó l’expresident Lula da Silva i el va inhabilitar, va ser elegit a la presidència el candidat d’extrema dreta Jair Bolsonaro, el qual, amb un llenguatge d’una agressivitat inèdita, va concentrar adhesions i rebuigs fervents a parts iguals. A l’Argentina, el president Mauricio Macri va continuar les mesures d’austeritat per a eixugar el deute, que van imposar a la població grans sacrificis. Mèxic a banda, de l’Amèrica Central cal destacar les revoltes contra el president nicaragüenc Daniel Ortega i la marxa massiva de milers de persones cap als Estats Units fugint de la violència des d’Hondures, El Salvador i Guatemala. Veneçuela, víctima d’una inflació i un empobriment accelerats, va viure també una emigració massiva (prop de 3 milions de persones en només 4 anys) i una intensificació de l’oposició contra el president Nicolás Maduro, mentre que a Colòmbia Iván Duque, contrari als acords de pau amb les FARC del Govern de Juan Manuel Santos, va prendre possessió de la presidència.
Al continent africà Etiòpia i Eritrea van restablir relacions després de vint anys, i els acords de pau de l’agost van posar fi a cinc anys de guerra civil al Sudan del Sud. També hi va haver la destitució, al febrer, del president sud-africà Jacob Zuma per corrupció, que va ser substituït en el càrrec pel vicepresident, Cyril Ramaphosa, i les controvertides eleccions (desembre) a la República Democràtica del Congo arran de la retirada de Joseph Kabila després de disset anys al poder. A Egipte, el president Al-Sissí va mantenir controlada amb mà de ferro l’oposició, tant musulmana com laica, i en unes eleccions a mida va confirmar el seu mandat. L’epidèmia pel virus de l’Ebola va tenir un rebrot al final d’any a la República Democràtica del Congo. Pel que fa al terrorisme, Boko Haram i Al-Xabab van continuar actius a Nigèria i Kenya, i Somàlia, respectivament. El 2018, després de nombroses pressions, el Tribunal Penal Internacional va revocar la sentència condemnatòria per crims contra la humanitat de Jean-Pierre Bemba, exvicepresident de la República Democràtica del Congo.
Política espanyola
La pervivència de l’independentisme català al Congrés va condicionar la legislatura espanyola després que Pedro Sánchez aconseguís enderrocar el 2 de juny el Govern del Partit Popular de Mariano Rajoy, assetjat per casos de corrupció i males pràctiques destapats des de feia mesos i, molt especialment, pel “cas Gürtel”. Sánchez va presentar la moció de censura coincidint amb la sentència sobre la trama de corrupció més vasta dels quaranta anys de la monarquia constitucional. Investit amb el suport –numèricament imprescindible– dels independentistes, els dos partits de dreta (Ciutadans i el PP, aquest, amb un nou líder, Pablo Casado, apadrinat per l’antic president del Govern José María Aznar) van utilitzar aquesta dependència per a erosionar el fràgil govern socialista. El discurs exigint una solució repressiva sense concessions al conflicte amb Catalunya –compartit en part de les files socialistes–, les reaccions a temes com la memòria històrica, certes posicions sobre la immigració i sobre la violència masclista (especialment arran de la polèmica sentència d’una violació en grup coneguda com “cas La Manada”), van connotar un clima sovint qualificat de predemocràtic reflectit en el resultat de les eleccions andaluses del desembre, quan Vox, partit d’ultradreta (acusació popular al judici contra l’independentisme), va entrar amb força a la cambra autonòmica. Del curs polític espanyol del 2018 cal esmentar també l’autodissolució d’ETA i les massives manifestacions de pensionistes, que van posar de manifest un greu problema estructural en les finances de l’Estat.
Política als Països Catalans
A Catalunya, la repressió contra l’independentisme després del referèndum de l’1 d’octubre es va reflectir en els mesos de vigència de l’article 155. Fins el 2 de juny, quan el nou president de la Generalitat, Quim Torra, va prendre possessió gràcies a la majoria del bloc independentista en les eleccions del 21 de desembre de 2017, els tribunals van impugnar la investidura dels anteriors candidats a la presidència per estar encausats i exiliats o empresonats. L’independentisme va aconseguir oxigen al juliol amb la denegació de l’ordre d’extradició per rebel·lió del president Puigdemont a càrrec del jutjat de Slesvig-Holstein, sentència que va tenir un efecte dòmino en la de la resta de polítics exiliats. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va acabar la instrucció el mes d’octubre i es va iniciar aleshores una tortuosa etapa de preparació del judici a l’independentisme, l’inici del qual era previst als primers mesos del 2019. Durant la vigència del 155 el clima polític a Catalunya es va tensar també pels incidents a l'entorn de la simbologia independentista als espais públics contra la repressió i, especialment, de denúncia dels presos polítics. Els intents de les autoritats espanyoles de prohibir o limitar els llaços grocs i símbols afins, així com diverses accions de sabotatge per part de sectors unionistes van donar lloc a alguns episodis de violència de baixa intensitat.
Al País Valencià i les Illes Balears, els governs d’esquerres van mantenir amb algunes crisis i equilibris diversos l’aliança que els havia portat al govern després de les eleccions del 2015. Els executius presidits pels socialistes Ximo Puig i Francina Armengol es van marcar com a prioritat la millora del finançament dels respectius territoris arran de l’accés de Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol.
A Andorra cal destacar la sortida del país de la llista de la Unió Europea de paradisos fiscals i l’acord amb aquesta organització de lliure circulació de mercaderies. També les manifestacions contra l’empitjorament de les condicions de vida al país i contra la política econòmica del Govern, inèdites en la història del Principat. Pocs dies després el cap de govern va convocar eleccions.
Economia
En l’àmbit econòmic internacional, a banda de la reintroducció de mesures proteccionistes a càrrec del Govern dels Estats Units i les repercussions i resistències sobretot de la Xina i la Unió Europea, cal esmentar, entre altres fets, la sortida de Grècia del programa de rescat i la detenció i processament per corrupció d’un dels primers executius de la indústria de l’automòbil. En l’àmbit català, amb l’excepció d’Aigües de Barcelona, cap de les grans empreses que van traslladar la seu social al final de l’any anterior arran de l’1 d’octubre van anunciar el retorn. D’altra banda, van ser notícia Abertis, Freixenet, Codorniu, la multinacional del joc CIRSA i Mediapro, que van passar a ser participades majoritàriament per capitals forans. Al País Valencià, en canvi, la companyia aèria Air Nostrum va arribar a un acord amb la irlandesa City Jet per a constituir el primer grup europeu d’aerolínies regionals. Cal esmentar també la integració de les subministradores d’energia, amb l’entrada de Repsol al mercat elèctric i la reconversió de Gas Natural en una nova empresa (Naturgy). Pel que fa a les organitzacions empresarials, el darrer any del mandat del president sortint de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, va estar marcat per la tensió amb la CECOT, que va culminar amb la suspensió d’aquesta organització; al novembre Josep Sánchez Llibre va rellevar Gay de Montellà en el càrrec. La CEOE també va rellevar Joan Rosell a la presidència, succeït per Antonio Garamendi. Al principi d’any les massives manifestacions de pensionistes van posar de manifest un greu problema de sostenibilitat financera de l’Estat.
Cultura i mitjans de comunicació
En el vessant més públic de la cultura, van continuar ocupant un lloc rellevant les reaccions a conductes d’assetjament, amb fets com l’expulsió de Roman Polański de l’Acadèmia de Hollywood o la no concessió del premi Nobel de literatura pel descobriment d’un cas d’aquesta naturalesa que involucrava una membre del jurat. A Catalunya, unes controvertides acusacions van provocar la dimissió de Lluís Pasqual de la direcció del Teatre Lliure. A banda, la repressió i, especialment, els presos polítics van dominar la vida institucional en la literatura, com es va manifestar en un gran nombre d’actes. Òmnium Cultural, d’altra banda, va confirmar Jordi Cuixart a la presidència malgrat estar empresonat. El Museu de Lleida va programar al març l’exposició “Presos polítics a l’Espanya contemporània”, censurada poc abans per la fira ARCO, del Museu Centre d’Art Reina Sofia. Dins la cultura institucional van sobresortir l’obertura d’una delegació de l’IEC a l’Alguer; la suspensió del premi Crexells i la primera edició del nou premi literari Òmnium Cultural a la millor novel·la publicada l’any anterior; el relleu a la presidència de l’Obra Cultural Balear i de l’Institut Ramon Llull, que van assumir, respectivament, Josep de Luis i Iolanda Batallé; la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptor Quim Monzó, i la celebració de l’Any Fabra. En gastronomia i restauració, els germans Roca van revalidar el seu lideratge, mentre que Carme Ruscalleda va tancar el seu històric restaurant Sant Pau per a emprendre nous projectes. En el camp de la comunicació cal esmentar les emissions d’À Punt, el canal de televisió públic valencià, i el tancament de la històrica revista Interviú. Quant al patrimoni arquitectònic, el 2018 van obrir com a nous espais públics la presó Model de Barcelona i, després de més de vuit anys de reformes, el mercat de Sant Antoni de Barcelona.
Ciència
En l’àmbit científic cal esmentar, pel que fa a la física, els estudis sobre conductivitat elèctrica de materials bidimensionals bicapa i superconductors; les observacions sobre el decaïment del bosó de Higgs, que van confirmar previsions del model estàndard; el debat sobre la naturalesa de la matèria fosca a partir d’observacions sobre la brillantor de les supernoves; les noves definicions de diverses unitats de mesura, i el llançament del projecte europeu sobre energies quàntiques Quantum Flagship. En química, cal destacar la síntesi de noves molècules a partir d’enllaços fins ara inèdits i les recerques sobre modificacions estructurals de la fusta microscòpicament per a l’obtenció de nous materials. En astronomia i astrofísica van sobresortir les descobertes als límits del sistema solar, sobretot a la zona del cinturó de Kuiper i més enllà, per la sonda New Horizons. L’any va destacar també pel gran nombre de planetes extrasolars descoberts, així com per la identificació de les llunes de Júpiter i d’aigua líquida a Mart.
En biologia van destacar les aportacions sobre l’ADN mitocondrial, amb implicacions per a l’estudi de l’evolució humana; l’aplicació de noves tècniques que permeten fer un seguiment individualitzat de molècules dins el citoplasma, i el descobriment dels primers organismes fòssils que es poden considerar animals. En el camp de la medicina van ser notícia la presentació d’una tècnica que va permetre a pacients paraplègics tornar a fer alguns passos i, per la polèmica creada, el confús anunci d’un genetista xinès del naixement de nadons humans genèticament modificats, que finalment va acabar amb una desautorització de professionals i Govern. A Catalunya cal destacar la inauguració a Badalona d’una nova unitat de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras.
Medi ambient
Les controvèrsies sobre el medi ambient van estar dominades per la continuació de la polèmica sobre la retirada dels Estats Units de l’Acord de París (COP21) sobre el canvi climàtic, bé que finalment aquest país va acceptar l’acord final de mantenir el límit d’augment de la temperatura mitjana a la cimera de Katowice. El 2018 van prendre també rellevància diversos estudis que van cridar l’atenció sobre la gran abundància de microplàstics als oceans i les seves possible repercussions. Cal destacar, als Països Catalans, la compra del Penyagolosa per la Generalitat Valenciana i la creació del Parc Pirinenc de les Tres Nacions.
Memòria històrica
L’any 2018 es va commemorar el final de la Primera Guerra Mundial. Als Països Catalans, la Generalitat Valenciana va homenatjar els 600 anys de la institució. La memòria del franquisme va tenir moments especialment exacerbats quan el Govern espanyol va aprovar l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos (precedida de la defensa de la memòria del dictador per militars a la reserva i de condemnes del mausoleu pel Parlament Europeu). En el mateix àmbit, el Parlament balear va aprovar la Llei de la memòria històrica, i a Paterna (Horta de l’Oest) va començar l’exhumació dels prop de 200 afusellats del franquisme enterrats en una fossa del cementiri, la més gran de l’Estat espanyol.
Esports
En l’àmbit esportiu, al febrer es van celebrar els Jocs Olímpics de Pyeongchang, Corea del Sud, on l’atleta nord-català Martin Fourcade va obtenir tres medalles d’or. França es va proclamar vencedora de la Copa del Món de futbol, celebrada a Rússia. A Tarragona es va celebrar la 28a edició dels Jocs Mediterranis. Cal destacar també els triomfs de Marc Márquez, per cinquè cop campió del món de MotoGP, i del Futbol Club Barcelona, que va guanyar la Copa i la Lliga espanyoles de la temporada 2017-18. A la Catalunya del Nord van ser notícia els equips de rugbi de Perpinyà USAP, que va retornar a la primera divisió francesa, i Dragons Catalans, guanyador de la Challenge Cup. Pel que fa als clubs, la intervenció de la multinacional Grífols va salvar l’històric Joventut de Badalona d’una complicada situació econòmica.
Religió
Es va consumar després d’anys de tensions la separació de l’Església ortodoxa ucraïnesa de la russa, separació beneïda pel patriarcat de Constantinoble. Quant a l’Església catòlica, va continuar la polèmica pels casos d’abusos a menors, en algunes ocasions reconeguts per la mateixa jerarquia, com va ser el cas de Xile, on els bisbes van presentar la renúncia en bloc per un cas d’encobriment a càrrec d’un bisbe, i Alemanya, on l’assemblea episcopal de Fulda va demanar públicament perdó. D’altra banda, a la Xina el Vaticà va arribar a un acord amb el Govern per al nomenament de bisbes.
Catàstrofes
Entre les pitjors catàstrofes de l’any cal esmentar dos tsunamis a Indonèsia, que van provocar, respectivament, més de 2.000 morts i prop de 500. El segon va ser causat per una violenta erupció a l’emplaçament de l’antic volcà Krakatau, que va donar lloc a un nou volcà. Les tempestes tropicals del Japó i les de sorra al nord-est de l’Índia van provocar també prop d’un centenar de víctimes mortals. Associats a temperatures anormalment altes, es van produir incendis devastadors a Califòrnia, Estats Units, i Queensland, Austràlia. A l’octubre les pluges torrencials van provocar 13 morts a Sant Llorenç des Cardassar i altres municipis de Mallorca. Dels desastres en infraestructures i transports cal esmentar l’ensorrament d’un pont a Gènova (uns 40 morts) i l’accident d’un avió militar algerià (257 morts).
Òbits del 2018
En el capítol de les desaparicions més destacades van sobresortir, entre els polítics catalans, les de Macià Alavedra i Moner, Agustí Maria Bassols i Parés, Antoni Subirà i Claus, i Francesc Vicens i Giralt, i, en l’esfera internacional, les de l’expresident dels Estats Units George Herbert Walker Bush i l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan.
La música va perdre el cantant francoarmeni Charles Aznavour, la soprano catalana Montserrat Caballé, el cantant català Moncho i la cantant de soul nord-americana Aretha Franklin.
La literatura catalana el 2018 va perdre el poeta Màrius Sampere i l’editor Joan Carreras, i la literatura en altres llengües, l’escriptora de ciència-ficció nord-americana Ursula K. Le Guin, el també nord-americà Philip Roth i l’escriptor israelià Amos Oz i l’angloindi V.S. Naipaul (Nobel de literatura).
En el món de la gastronomia, van traspassar els xefs francesos Paul Bocuse i Joël Robuchon. El teatre va perdre l’actor Carles Canut, l’escenògraf Iago Pericot i el dramaturg Neil Simon. Del cinema sobresurten les pèrdues del director italià Bernardo Bertolucci i del nord-americà Miloš Forman. Altres pèrdues destacades van ser, en l’àmbit de la ciència, les del físic britànic Stephen Hawking i el genetista Luigi Luca Cavalli-Sforza; en la fotografia, la de Joana Biarnés, primera fotoperiodista a l’Estat espanyol; la del religiós i activista Josep Dalmau; la de Josep Fontana i Lázaro, l’historiador català contemporani més influent juntament amb Jaume Vicens i Vives; la de l’editor de premsa mallorquí Pere Antoni Serra, i la de l’arquitecte nord-americà Robert Venturi.