Les eleccions presidencials i legislatives van ocupar l’agenda política de gairebé la primera meitat de l’any, mentre que en el segon semestre l’atenció general es va centrar en el canvi de govern i en les primeres aplicacions del programa del nou president.
La campanya electoral va mostrar un pa-norama polític amb un sistema de partits força debilitat i una gran competència entre un ventall de cinc figures polítiques amb possibilitats semblants de guanyar en la carrera presidencial. En la primera volta, celebrada el 10 d’abril, va quedar en primer lloc Ollanta Humala (32%), seguit per Keiko Fujimori (23%), Pedro Pablo Kuczinsky (18%), Alejandro Toledo (16%) i Luis Castañeda (10%). Com que cap dels candidats no va assolir la majoria del 50%, es va fer una segona volta, el 5 de juny, entre Fujimori i Humala, que va guanyar aquest últim per una mínima diferència del 3% dels vots.
Respecte a les eleccions legislatives, els resultats van evidenciar una fragmentació parlamentària que farà difícil l’establiment de suports a les polítiques del Govern. Aquesta complicada situació és fruit d’unes agrupacions electorals força volàtils, en què conviuen diferents partits i líders polítics sense adscripció que fàcilment canvien de partit polític. En canvi, la composició territorial del vot va mostrar que el suport a Humala va tenir un important abast nacional, perquè va ser més repartit que en ocasions anteriors, quan va tenir una acceptació més concentrada a les províncies del sud.
Un cop assumida la presidència, al final de juliol, Humala va prendre diverses decisions que indicaven que seguiria una política de continuïtat, començant pels integrants del Govern i la designació d’alts càrrecs institucionals. En aquest sentit va mostrar especial interès a assenyalar la permanència de l’ortodòxia econòmica, per calmar els empresaris i els inversors estrangers, nomenant un destacat tecnòcrata per al ministeri d’Economia i prorrogant en el càrrec el president del Banc Central.
Respecte a l’evolució de la situació econòmica, el balanç va ser molt positiu per la continuïtat en el creixement de la demanda interna, que va produir augments considerables en la producció de manufactures, la construcció i el comerç. La forta demanda interna també va generar un creixement important de la inversió, tant pública com privada, mentre que les exportacions van mantenir les bones perspectives de l’any anterior, però l’evolució dels preus va ser més moderada. En conseqüència, el creixement del PIB es va situar en nivells elevats, acostant-se al 7%.