Política internacional
Introducció
L’any de l’estrena de l’ex-primer ministre portuguès António Guterres com a secretari general de l’ONU va ser també l’any que l’entitat va aprovar la prohibició d’armes nuclears, amb el suport de més de 120 països, òbviament cap dels grans, tampoc de l’Estat espanyol. També va ser l’any en què el Nobel de la pau va recaure en una organització, la Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN).
Aquest 2017, la mateixa ONU també va afirmar que el món afronta la crisi humanitària més gran des del 1945 i va alertar del perill de mort de més de 20 milions de persones només als països del Iemen, Somàlia, el Sudan del Sud i Nigèria, això, sense comptar el prop de mig milió de morts i 5 milions de persones refugiades de la guerra de Síria, malgrat que l’autoproclamat Estat Islàmic va perdre el domini territorial a la regió. Per la seva banda, Amnistia Internacional va criticar al començament d’any que la política es deshumanitza a Europa i als EUA, fet que produeix un retrocés dels drets humans.
Trump trenca tots els esquemes
El president nord-americà, Donald Trump, no va aconseguir que el Senat aprovés la seva reforma sanitària, amb què pretenia liquidar el programa d’Obama que havia ampliat l’assistència a milions de persones
© CDC / Amanda Mills
El 45è president dels Estats Units, Donald Trump, va formar un govern a la mida de les seves aspiracions, incloent-hi, entre d’altres, el general Mattis, conegut amb el sobrenom de Gos Rabiós, com a responsable de Defensa; el general Flynn com a conseller de Seguretat, un nomenament considerat "aterridor" per 53 destacades entitats civils; Scott Pruitt, una persona que s’ha significat com el màxim negacionista del canvi climàtic i principal opositor a les polítiques ambientalistes de l’administració Obama, com a responsable de Medi Ambient; i Andrew Puzder, empresari dels restaurants de menjar ràpid Carl’s Junior, Green Burrito i Hardee’s, com a secretari d’Ocupació i Treball. Un gabinet, tot plegat, disposat a recuperar polítiques que es remunten al segle passat, segons els analistes.
Una de les primeres conseqüències en l’àmbit internacional va ser l’impuls d’una nova escalada nuclear dels EUA amb Rússia i Corea del Nord, tot i que, enmig de les denúncies contra el Kremlim per la seva suposada intervenció en la campanya electoral per a atacar la candidata Clinton amb pirates informàtics, el president electe va conrear l’amistat amb Putin. Això, alhora que criticava la Unió Europea, institució que ja al gener va considerar que havia perdut un aliat clau al món.
Mentre que l’acte d’investidura va reunir molt poca gent, l’inici de la legislatura va estar marcat per la tensió amb els representants del mateix Partit Republicà i per conflictes d’interessos econòmics, alhora que es produïen grans mobilitzacions en nombroses ciutats del país, especialment de dones. En aquests primers dies, va prendre força l’opinió que Trump no podria completar el temps de mandat. Una opinió que es va concretar en accions, a l’octubre, quan els expresidents Obama i el republicà Bush van protagonitzar un gran acte polític demanant una alternativa al president.
Al final de gener, els EUA ja es van retirar de l’acord comercial Transpacífic, es va firmar un decret antiavortista i es van anunciar mesures per a facilitar contractes i activitat del lobby petrolier, tot ignorant l’acord internacional del clima i revertint polítiques d’Obama. Trump va decidir iniciar la construcció del mur amb Mèxic i va anunciar el tancament de fronteres per a persones de països musulmans. El president també es va enfrontar amb el cos diplomàtic nord-americà, fins al punt d’arribar a convidar més d’un centenar de membres a renunciar-hi, alhora que atacava els jutges, en considerar-los un obstacle per a la seguretat.
En el camí, però, tot i mantenir un estil agressiu i erràtic, Trump va haver de moderar i, fins i tot, rectificar alguns anuncis sobre el trencament d’acords econòmics. Una rectificació que va produir alleujament en els aliats, però també incertesa. Al maig, va créixer el debat sobre la necessitat de l’impeachment del president; i en el primer viatge a Europa, al maig, es va posar en evidència l’ampli consens sobre el canvi de valors en la política exterior i es va parlar sense matisos de "renúncia al lideratge moral".
Ni a casa ni dins del seu partit, el president no va aconseguir lideratge moral. Al juliol, el Senat va tombar la reforma sanitària estrella de Trump, amb la qual pretenia liquidar el programa d’Obama que havia ampliat l’assistència a milions de persones. D’altra banda, pel que fa als permanents conflictes racistes, el nou president no va fer més que atiar el foc amb declaracions i accions que van donar ales als sectors i grups més racistes, igual que amb el greu problema de les armes i les freqüents massacres. Aquest 2017, a Las Vegas, 58 assistents a una festa i concert musical van ser assassinats per un pistoler; Trump va atribuir la responsabilitat del cas al "Mal".
La decisió de construir el mur amb Mèxic, com també d’acabar amb el tractat de lliure comerç EUA-Canadà-Mèxic, va produir malestar amb els veïns, especialment els del sud, ja que, tot i els problemes polítics, són molt dependents de l’economia ianqui, la legal i la il·legal. De fet, el tràfic de drogues i el crim organitzat va continuar essent un dels grans negocis i problemes socials i polítics de Mèxic, que paguen amb la vida periodistes i activistes socials especialment.
A Cuba, també hi va haver un clar malestar amb relació als nous aires de l’administració Trump i pel fet que van fer marxa enrere en alguns dels acords assolits amb Obama. A l’illa, però, es va mantenir el rumb de canvis en l’economia per a afavorir el treball per compte propi i els negocis, animats, entre d’altres, per l’acord amb la UE, en la que es considera una nova era de cooperació.
A l’agost, Trump va amenaçar d’intervenir a Veneçuela, en uns moments en què l’enfrontament institucional i als carrers entre l’oposició i el Govern, i amb moviments fins i tot dintre de l’exèrcit, va semblar que portava el caos al país. Però les eleccions regionals que es van fer a l’octubre, amb una gran victòria dels candidats chavistes a governador, tot i que en principi no reconegudes per l’oposició, van acabar posant fi al cicle d’enfrontaments, encara que van crear divisió dins de la mateixa oposició i, de retruc, van afavorir la consolidació del president Maduro.
L’acord de pau a Colòmbia entre el Govern i l’organització guerrillera FARC, avui ja partit polític, amb les mateixes sigles, però amb significat diferent –Força Alternativa Revolucionària del Comú–, es va consolidar i es va ampliar a l’altre grup armat, ELN, tot preparant les eleccions del 2018. Mentre, al Brasil, l’expresident Lula da Silva, que va manifestar la seva intenció de presentar-se a les properes eleccions de nou i es va mostrar com el candidat amb més opcions, va ser condemnat, en primera instància, per corrupció al juliol.
Com un malson que no acaba, l’Argentina es va mobilitzar des del mes d’octubre per la desaparició de l’activista social Santiago Maldonado, un fet que, però, no va impedir que el partit de Macri s’imposés en les legislatives del mateix mes.
Àfrica, guerra i fam
L’amenaça de fam va planar sobre 70 milions de persones de 45 països de l’Àfrica, un panorama que no és nou, però que enguany es va presentar més greu; malgrat tot, es van consolidant processos democràtics en alguns estats.
A Libèria, es van celebrar eleccions al mes d’octubre –amb denúncies de frau desestimades incloses– per a decidir el successor d’Ellen Jonhson Sirleaf, la primera dona elegida presidenta en un país africà; encara que caldrà una segona ronda, al 2018, per saber el nom del nou president. Gàmbia també va celebrar eleccions, al final del 2016, posant fi a vint-i-dos anys de dictadura. Adama Barrow va ser elegit nou president, gràcies també al suport de tropes del Senegal per fer fora el dictador Jammeh.
L’exèrcit nigerià, mentrestant, va expulsar Boko Haram del seu últim territori al nord del país, tot i que el grup gihadista va seguir mantenint una gran capacitat operativa més enllà de les fronteres. De fet, l’expansió d’organitzacions criminals nigerianes al país i fora del país va posar en guàrdia policies de tres continents, segons es va anunciar al maig.
A Angola, a l’agost, es va produir un canvi pacífic en la presidència, fet que no va succeir a Zimbàbue, i que finalment, al novembre, va forçar la dimissió de Robert Mugabe després de trenta-set anys al poder; va ser substituït per Emmerson Mnangagwa, exvicepresident, retornat de l’exili.
Nova primavera de moviments socials al Marroc, en aquest cas al Rif, on al maig les protestes van començar a estendre’s i fer-se massives. A l’agost es va produir la primera víctima mortal i, a l’octubre, Muhàmmad VI va purgar els ministres responsables del cas. Amb relació al Sàhara, i davant el nou enviat de l’ONU, el rei, per a impedir qualsevol diàleg, va afirmar que aquesta regió seria sempre marroquina.
A l’abril, la premsa internacional va denunciar no ja el maltractament i el tràfic de persones, sinó directament l’existència de mercats d’esclaus amb els migrants subsaharians a Líbia, un territori sense estat, on diversos clans es disputen el reconeixement i domini del territori, i on l’Estat Islàmic encara actua.
L’Estat Islàmic perd el califat
El 2017, sens dubte, serà recordat com l’any de la liquidació de l’autoproclamat califat de l’Estat Islàmic (EI), tot i mantenir focs de resistència dispersos, i el principi de la fi de la guerra a Síria, una victòria que es va apuntar sobretot Rússia, després del primer acord que es va negociar entre els implicats en el conflicte a Astana (Kazakhstan), i en el qual també van participar l’Iran i Turquia. Però també es va viure un nou impuls i suport dels EUA a Israel per a continuar i ampliar els assentaments, a la vegada que Trump va criticar amb duresa l’Iran, però sense revertir l’acord nuclear.
A Turquia, Erdoğan va consolidar la seva posició estrenyent aliances internacionals que el fan un protagonista clau i cada vegada més important en la regió, alhora que va seguir enfortint el seu poder al país, tot construint un règim presidencialista via reforma constitucional – es va iniciar al gener, va ser aprovada pel Parlament i després ratificada, a l’abril, en un referèndum qüestionat per l’OSCE i l’oposició– i amb la repressió creixent de la dissidència, premsa i organitzacions.
Després de deu anys, les administracions de Gaza i Cisjordània es van trobar de nou sota l’única administració de l’Autoritat Nacional Palestina, gràcies a la firma de la pau entre Al-Fatah i Hamàs, al Caire, el mes d’octubre.
A l’Afganistan, però, la guerra va continuar i l’administració Trump hi va haver d’enviar més soldats després, fins i tot, dels bombardejos, a l’abril, contra els assentaments de l’EI al país. Mentre, a l’Aràbia Saudita, el nou home fort, Muhàmmad bin Salman, de 32 anys, va defensar un retorn a l’islam moderat, a la vegada que va fer una gran purga de competidors, inclosos prínceps, ministres i empresaris, i va mantenir bloquejat el Iemen, on va persistir la catàstrofe humanitària iniciada l’any passat.
Al Kurdistan iraquià, el mes de setembre es va celebrar un referèndum per la independència amb una victòria aclaparadora del "sí". Finalment, però, sota la pressió de l’exèrcit iraquià, sense prou suports i amb divisions internes, la perspectiva de proclamar l’Estat kurd independent va ser ajornada.
Reassegurant el seu paper com a potència internacional, Rússia va celebrar el centenari de la revolució soviètica, amb prudència i una mesurada combinació dels elements que va permetre esquivar els aspectes incòmodes per a un govern que només va reivindicar la part del poder imperial. Mentre, l’oposició a Vladímir Putin no va aconseguir articular cap proposta d’unitat que anés més enllà de protestes contra la corrupció, com les realitzades al març i al juny en més de 200 ciutats, i que van provocar centenars de detinguts.
Al Japó, el primer ministre, Shinzo Abe, va guanyar les eleccions, i, com a conseqüència, va tenir més poder per a liderar un eventual retorn al protagonisme internacional. La Xina, estrella ascendent regional i mundial, va fer valer el seu poder, fins i tot davant dels EUA. Així, al febrer, Donald Trump va haver de reconèixer positivament la política d’una sola Xina. Igualment, durant la gira del president nord-americà per l’Àsia, al novembre, va fer un reconeixement explícit de la figura del president Xi Jinping, al marge de les diferències sobre comerç entre els dos països i Corea del Nord. Xi, d’altra banda, durant el Congrés del Partit Comunista, a l’octubre, va assolir tant de poder com Mao o Deng.
Punt inesgotable de tensió, la situació a la península coreana es va escalfar encara més amb l’entrada en escena de Trump, el qual va arribar a amenaçar amb la destrucció total de Corea del Nord, tot i que tant la Xina com Rússia van demanar serenor i diplomàcia al president dels EUA. Tensió que també va viure Myanmar, on, davant del silenci de la premi Nobel de la pau i actual dirigent del Govern, Aung San Suu Kyi, criticat per Amnistia Internacional i l’ONU, l’acció de l’exèrcit sobre l’ètnia rohingya, de religió musulmana, va produir un èxode massiu, amb centenars de milers de refugiats, desenes de desapareguts i molts pobles destruïts.
Unió Europea
L’acord de secessió europea de la Gran Bretanya va transitar d’una posició intransigent cap a la negociació final d’una primera fase de “Brexit dur cap a Brexit tou” en dues tandes
© European Union / Lieven Creeners
En clau política, els equilibris tories van fer arrencar el 2017 amb un Brexit plantejant poques contrapartides econòmiques a la UE per a la sortida del Regne Unit de la zona euro. Per reforçar la posició negociadora, dins i fora del Regne Unit, i el seu propi partit, Theresa May va convocar eleccions a la primavera amb les enquestes a favor per a revalidar la majoria absoluta heretada de Cameron. Però el resultat no va poder ser pitjor per als seus interessos: va perdre la majoria en les eleccions en lloc de consolidar-la o ampliar-la. A més, també es van reduir les votacions a les dues cambres del Parlament britànic, i es va veure obligada a sotmetre l’executiu i els seus resultats o acords de desconnexió amb la UE a ratificació parlamentària.
En aquest context, l’acord de secessió va passar d’una posició britànica, a priori intransigent, cap a la negociació final d’una primera fase de "Brexit dur cap a Brexit tou" en dues tandes i amb l’executiu i la majoria tory dividida. La dependència tory de la nova majoria parlamentària britànica dels parlamentaris unionistes de l’Ulster va evidenciar encara més la feblesa del procés en plena negociació i es va bloquejar en diversos moments a causa de la factura financera que havia de pagar Londres, i també perquè la república d’Irlanda –secundada en aquest punt per Brussel·les– va amenaçar de vetar qualsevol acord que comportés l’establiment de fronteres o bé divergències normatives pel que fa a l’activitat econòmica quotidiana o comercial i a la circulació de béns i persones al conjunt de l’illa. Això provocava una situació molt complexa a la pràctica que tenia dues possibles solucions: la permanència a la unió duanera sota legislació comunitària de tota la Gran Bretanya o bé un règim especial per a Irlanda del Nord en el si de l’illa d’Irlanda per a evitar la complexitat d’una ruptura en la lliure circulació de persones i béns d’acord amb el Brexit i l’ocupació britànica del sud de l’illa, en disputa durant dècades. Després de mesos de bloqueig es va arribar a un principi d’acord, que va establir, d’una banda, una factura financera de segregació d’aproximadament 60.000 milions d’euros, que la Gran Bretanya havia de pagar en concepte de despesa compromesa pendent i obligacions, i, de l’altra, la submissió del Regne Unit a la jurisdicció de tribunals comunitaris durant el període de transició –allò que electoralment o en el si de les disputes internes tories s’havia negat que s’acceptaria–. Aquest preacord va fer que el mateix acord de pau de Divendres Sant se’n ressentís per qüestions pràctiques, però es va segellar amb l’ambigüitat d’un alineament regulatori al conjunt de l’illa en el futur, temperant les resistències i els conflictes britànics interns, i deixant per a la propera fase final un nou acord d’estatus bilateral que concretés qüestions bàsiques com la circulació de persones, legislacions comercials, sanitàries i desaparició duanera en un territori tan sensible com una illa en procés de pau i aprenentatge de desconstrucció de fronteres.
D’altra banda, l’embat britànic d’independència tampoc no es va veure reforçat per una posició estable a les primeres potències econòmiques de la zona euro. Emmanuel Macron va guanyar les eleccions presidencials i legislatives a França, fet que no va evitar conflictes i protestes arran de l’aprovació de la reforma de les relacions laborals i el mercat de treball. Igualment, la inapel·lable victòria nacionalista a Còrsega a la tardor va reflectir que la omnipresència de Macron no era transferible arreu.
La política interna d’Alemanya va estar marcada pel període electoral i per la posterior irrupció de l’extrema dreta al Parlament alemany després de les eleccions, com també per les dificultats de la cancellera Angela Merkel per a formar govern. Finalment, va pactar una reedició de gran coalició de partits com a mal menor no desitjat per no haver de repetir la cita electoral.
Al llarg de l’any, a Itàlia, es va mantenir una incertesa política arran del fallit referèndum constitucional del final del 2016. Els seus resultats van provocar una nova sacsejada de la política italiana amb la dimissió subsegüent del primer ministre Mateo Renzi i un nou canvi de govern –encapçalat per Paolo Gentiloni– amb escissions i primàries de cara a unes futures eleccions anticipades el 2018.
Finalment, el referèndum d’independència a Catalunya va posar de manifest les contradiccions dins del si d’una Unió Europea constituïda en lògica de club d’estats fundacionals. Així, l’1 d’octubre va emergir dins la Unió com un problema d’inestabilitat política, econòmica i financera afegida, no sense precedents. La unilateralitat reconeguda a Kosovo –mètode controvertit i en disputa entre potències mundials– va ressorgir com a arma de doble tall, a la vegada que la por del contagi, en una època d’inestabilitat de la mateixa Unió (cimera pel Brexit i conflictes d’interessos), va provocar un tancament de files al voltant de la posició de l’Estat espanyol contrària a la validesa dels resultats, a la vegada que es va pressionar per una solució electoral de bypass el 21 de desembre, de fugida endavant per a guanyar temps, que va retornar al mateix escenari del dia 1-O.
La resposta comunitària als atacs de grups d’extrema dreta a l’activitat de salvament de refugiats de les ONG va ser l’establiment de protocols armats, amb prevalença dels criteris operatius per davant dels humanitaris
© European Union / Tiziana Fabi
La crisi dels refugiats va posar a prova les institucions de la UE. Fins al punt que els tribunals i la Comissió Europea van haver de sancionar la negativa dels executius polonesos, hongaresos o txecs a la política de quotes comunitàries, malgrat la reafirmació jurídica en la matèria. Tanmateix, el Govern polonès va anunciar que desafiaria les sancions que vinguessin imposades per la UE, inclòs el dret a veto en el si del Consell. Amb més subtilesa, però no menys contundència i sense amenaça de sancions, el Govern austríac va mobilitzar tancs a les fronteres del sud del país durant diversos moments de l’any en resposta a la política migratòria de la UE. Mentrestant, Itàlia –el país sota més pressió conjuntural d’acollida i sotmès a tensions internes de gestió– va clamar per una solució global. L’activitat de salvament de les ONG es va veure afectada per efectius de Defend Europe. Generation Identity a la zona, una iniciativa de l’extrema dreta europea amb l’objectiu d’interceptar el rescat de persones immigrades per tal d’evitar-ne l’arribada als ports europeus. La fràgil resposta institucional italiana i comunitària va ser l’establiment de protocols armats dins de l’activitat solidària amb prevalença de criteris operatius per davant dels humanitaris. En conseqüència, la gran majoria d’ONG van anunciar la seva desobediència a les intencions del Govern italià i també a les autoritats europees de coaccionar i limitar l’acció humanitària de rescat. Mentrestant, la resta d’estats van exigir contrapartides per a donar asil als refugiats –tot i continuar incomplint els seus compromisos d’acollida–, tant per les tensions electorals internes davant de la por de la inestabilitat com per l’impacte social que van provocar els atemptats islamistes que colpejaren, de nou mortalment, Estocolm, París, Londres, Manchester i Barcelona.
Econòmicament, aquest any va estar marcat per una política exportadora germànica que va topar amb la nova política proteccionista amb la qual Donald Trump va aconseguir guanyar les eleccions nord-americanes, a la vegada que es van mantenir les conflictives relacions entre Rússia i la UE. D’altra banda, la victòria aclaparadora de Macron a França, al juny, va ser un miratge pel que fa a l’estabilitat econòmica. Tot i que les institucions econòmiques europees van aplaudir les reformes del mercat de treball i la desregularització de béns de luxe i capital, les noves propostes de reforma de Macron contra el dúmping social a la seguretat social transfronterera o comuna entre països de la UE no van ser rebudes amb el mateix entusiasme entre el sector financer. Al seu torn, la compra i l’emissió de bons a través dels mecanismes comunitaris per a generar liquiditat al mercat també van provocar més d’un desacord entre els països membres. Així, mentre Alemanya va reclamar pujades del tipus d’interès i no fomentar la demanda interna per a afavorir les seves exportacions, Romano Prodi va defensar la política monetària actual, tot i les pressions dins de la UE. Igualment, es van produir crítiques a l’equilibri i a la recuperació econòmica interna, just l’any que Alemanya va aconseguir rècords d’exportació i de balança comercial.
Paral·lelament, la UE es va oposar a les sancions econòmiques internacionals a Rússia, mentre que a la vegada, i en tres ocasions, el Concilium europeu va ratificar i ampliar les sancions al soci rus. D’altra banda, l’aprovació del tractat de lliure comerç CETA amb el Canadà va ser aprovat, malgrat l’oposició interna i externa anteriors al Tractat Transatlàntic per al Comerç i les Inversions (TTIP).
Finalment, en clau exterior, el pacte de seguretat europea complementari a la dinàmica OTAN, la renovada unilateralitat nord-americana del nou executiu o les sancions i les suspensions comercials a Veneçuela per a facilitar acords comercials entre el MERCOSUR i la UE no van permetre reforçar la Unió Europea com a actor principal i comú de política exterior i seguretat.
Països Catalans
Catalunya
El 6 de febrer de 2017, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va obrir judici contra l’expresident Artur Mas, l’exconsellera i diputada Irene Rigau i l’exvicepresidenta Joana Ortega, acusats de diversos delictes relacionats amb la convocatòria i la realització de la consulta no vinculant del 9 de novembre de 2014. Es tractava de la primera seqüència d’una important onada judicial contra els representants polítics i governamentals de l’independentisme, que es va anar ampliant a mesura que avançava l’any i el xoc institucional entre Catalunya i l’Estat entrava en fase de col·lisió. El 6 de març, es va fer pública la sentència que condemnava per delictes de desobediència els acusats a penes que oscil·laven entre l’any i mig i els dos anys d’inhabilitació especial que els impedien optar a càrrecs públics de qualsevol tipus, a més de diverses multes. Immediatament després, el Tribunal de Comptes va iniciar una reclamació de més de cinc milions d’euros contra els mateixos condemnats, que va acabar, el desembre, amb l’embargament de diverses propietats, inclòs el pis on resideix habitualment la família de l’expresident Mas.
Al final de febrer, el Tribunal Suprem també va jutjar l’aleshores cap de files al Congrés per l’antiga CDC, Francesc Homs, pels mateixos delictes vinculats a la consulta del 9-N, en un procediment separat a causa de la condició d’aforat de l’exconseller de la Presidència. Homs també va ser condemnat a una pena d’inhabilitació d’un any i mig, fet que el va convertir en el primer polític que era desposseït d’un càrrec electe a causa del procés sobiranista català.
Malgrat l’ofensiva judicial, el 22 de març la majoria independentista va aprovar al Parlament els pressupostos de la Generalitat. La llei va incorporar una esmena del grup parlamentari de la CUP en la qual es fixava la voluntat de convocar un referèndum d’autodeterminació el mateix 2017. La votació va anar precedida d’informes negatius dels lletrats del Parlament, que consideraven que s’estaven vulnerant principis constitucionals. L’oposició –Ciutadans, PSC, PP i Catalunya Sí que es Pot (CSQP)– va insistir en els mateixos arguments, en la primera d’una sèrie de sessions parlamentàries accidentades a causa de la pugna frontal entre partidaris i detractors del procés.
El 9 de juny, el president, Carles Puigdemont, acompanyat de tot el seu Govern i dels diputats de la majoria parlamentària, va anunciar formalment, des del pati dels Tarongers, que la data del referèndum seria l’1 d’octubre i que la pregunta referendària seria la següent: "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?" A partir d’aquest moment, els esdeveniments es van accelerar. D’una banda, les entitats civils de l’independentisme –bàsicament l’ANC, l’Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural– van incrementar la mobilització al carrer, però, paral·lelament, la maquinària policial i judicial de l’Estat també es va accelerar. El 13 de juny, la Fiscalia va querellar-se contra diversos alts càrrecs de la Generalitat, acusant-los de prevaricació, desobediència i malversació per haver acordat la compra d’urnes. El mes de juliol la pressió va fer un salt qualitatiu, ja que la Guàrdia Civil va interrogar una sèrie de responsables de segon nivell del Govern.
Catalunya va patir, el mes d’agost, un atac terrorista reivindicat per l’Estat Islàmic que va causar 15 víctimes mortals i 126 ferits. La seqüència va començar, el 16 d’agost, amb una forta explosió en una torre ocupada d’Alcanar (Montsià), amb 2 morts i diversos ferits, que inicialment va ser interpretada per la policia com un accident fortuït, però que, en realitat, encobria l’amagatall on una cèl·lula gihadista fabricava explosius. El fet va desencadenar, l’endemà, una acció ràpida dels terroristes supervivents, els quals van fer circular una furgoneta per la Rambla de Barcelona que va anar atropellant, indiscriminadament, els passejants, la majoria dels quals eren turistes estrangers. En la fugida, el conductor de la furgoneta, Younes Abouyaaqoub, va intentar segrestar un cotxe, el conductor de la qual va apunyalar i matar.
El dia 18, a Cambrils (Baix Camp), un vehicle ocupat per cinc terroristes es va precipitar contra un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra, després d’atropellar diversos vianants. En sortir, amb cinturons explosius simulats, quatre d’ells van ser abatuts per un agent. Un cinquè va fugir, amenaçant i ferint els vianants amb un ganivet, fins que també va caure a causa dels trets d’un sergent dels Mossos. Al cap d’unes hores, a la plaça de Catalunya de Barcelona, unes 100.000 persones es van manifestar amb el lema espontani de "No tinc por", que va donar la volta al món com a crit de resistència contra el terrorisme indiscriminat del gihadisme. L’operació policial es va tancar, el 21 d’agost, en localitzar l’últim dels terroristes, que va ser abatut per una patrulla dels Mossos d’Esquadra en un camí rural de Subirats (Alt Penedès), on havia arribat després d’una fugida de tres dies.
Els atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils van incrementar més la desconfiança política entre els governs de Madrid i Barcelona. A la competència corporativa entre els cossos policials de l’Estat i els Mossos d’Esquadra, s’hi va sumar una reacció popular hostil contra els representants estatals desplaçats des de Madrid per participar en la manifestació del 26 d’agost, inclòs el rei Felip VI.
El Govern de la Generalitat complet va presentar al Parlament l’aprovació del paquet legislatiu que feia possible el referèndum i la Llei de transitorietat jurídica
© Generalitat de Catalunya
Els dies 6 i 7 de setembre, es va aprovar al Parlament el paquet legislatiu que feia possible el referèndum i també l’anomenada Llei de transitorietat jurídica, que pretenia fixar la ruptura entre la legalitat catalana i la que emanava de Madrid. El plenari va resultar molt accidentat, en una sessió en la qual la majoria independentista va acusar l’oposició de filibusterisme, en al·lusió a les constants interrupcions provocades pels diputats de Ciutadans, PSC, PP i CSQP. Finalment –i malgrat els informes negatius dels juristes del Parlament–, les lleis es van aprovar, malgrat les protestes de la majoria dels diputats de l’oposició, que van arribar a abandonar l’hemicicle en senyal de protesta. El Tribunal Constitucional, com en altres ocasions, va anul·lar ràpidament aquestes decisions del Parlament de Catalunya.
En qualsevol cas, el 15 de setembre es va iniciar la campanya del referèndum enmig del boicot dels partits unionistes i de l’assetjament policial i judicial de l’Estat, que va ordenar diversos escorcolls, interrogatoris i detencions, inclosos la major part dels mitjans de comunicació de línia editorial independentista. També es van tancar webs sense ordre judicial, però l’acció amb més conseqüències va ser l’anomenada "operació Anubis", el 20 de setembre, en la qual van ser escorcollats diversos departaments i dependències de la Generalitat, inclosa la seu de la Vicepresidència. La Guàrdia Civil va detenir catorze càrrecs i funcionaris de la Generalitat, a més d’alguns responsables d’empreses que van ser considerades col·laboradores en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre, però aquesta operació es va complicar per als agents de la Guàrdia Civil perquè hi va haver una convocatòria espontània que va arribar a aplegar fins a 40.000 persones, segons dades de la Guàrdia Urbana, a les portes de la Vicepresidència. Aquesta concentració va dificultar la sortida dels guàrdies civils, tot i les crides a la dissolució dels líders de l’ANC i Òmnium Cultural a partir de la mitjanit. Tres vehicles policials que s’havien abandonat a la porta sense protecció van resultar danyats. Els incidents del setembre van ser la base per a l’empresonament posterior (el 16 d’octubre) dels presidents de l’ANC, Jordi Sàn-chez, i d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, decretats per l’Audiència Nacional de Madrid. Paral·lelament, es van instal·lar al port de Barcelona dos vaixells residència per a milers de policies i guàrdies civils vinguts de l’Estat espanyol.
El conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i el conseller de la Presidència i portaveu, Jordi Turull, van presentar en roda de premsa el dispositiu previst per a la votació del referèndum
© Vicepresidència, Economia i Hisenda / Generalitat de Catalunya
Contra les previsions del Govern de Madrid, el referèndum va disposar de tots els elements per a dur-se a terme, incloent-hi les urnes que van ser distribuïdes clandestinament per tot el país, sense que les detectés cap dels serveis d’informació de l’Estat. Aquest fet va desencadenar una repressió molt violenta per part dels milers de policies i guàrdies civils que van ser desplaçats expressament a Catalunya per a impedir el referèndum. Els serveis hospitalaris van atendre un miler de ferits, el 10% dels quals eren majors de 65 anys. Les imatges de brutalitat policial van inundar els mitjans de comunicació de tot el món, fins al punt que aquell mateix migdia les autoritats de Madrid van ordenar el replegament dels agents, enmig d’una forta onada d’indignació social. Durant els dies posteriors, hi va haver manifestacions de rebuig ciutadà davant d’alguns establiments hotelers que hostatjaven part dels policies i guàrdies civils responsables de les agressions, mobilitzacions que també van acabar essent utilitzades com a prova de càrrec contra alguns dels responsables polítics detinguts posteriorment. Els comandaments policials espanyols van acusar el cos dels Mossos d’Esquadra de passivitat en la repressió de l’1 d’octubre, tot i que la policia catalana va clausurar dos centenars llargs de col·legis electorals de manera pacífica. Aquestes acusacions van desembocar en la investigació judicial de diversos alts comandaments dels Mossos d’Esquadra i en la destitució posterior del major Josep Lluís Trapero.
Políticament, el Govern català va considerar una victòria la materialització del referèndum, tot i que les circumstàncies en què es va desenvolupar –sense sindicatura electoral i sota pressió policial– no van permetre que aconseguís cap mena de validació internacional. Els resultats van aportar una participació del 43,03% del cens amb 2.044.038 vots pel "sí", que significaven un percentatge superior al 90%. Totes aquestes xifres van ser desautoritzades reiteradament pel Govern del PP i pel mateix Mariano Rajoy, que va obtenir el suport intern de PSOE i Ciutadans i també l’extern dels socis de la Unió Europea i l’OTAN.
Dos dies després, el 3 d’octubre, una vaga general va paralitzar el país en protesta per la violència policial. L’aturada va tenir el suport dels principals sindicats i, fins i tot, de diverses organitzacions patronals, com PIMEC o CECOT.
Els resultats definitius del referèndum de l’1 d’octubre van ser portats al Parlament nou dies després. Contràriament al que marcava la normativa, el president Puigdemont va preferir ajornar la proclamació efectiva de la República Catalana en espera d’una possible mediació internacional que, malgrat diversos oferiments, mai no va ser acceptada pel Govern de Madrid. Durant aquest període, els empresonaments dels líders de l’ANC i Òmnium Cultural i el fracàs de les converses indirectes entre els governs de Madrid i Barcelona van anar incrementant la pressió política, fins que –després de diverses vacil·lacions, que van incloure la dimissió del conseller Santi Vila, contrari a la independència– el mateix president Puigdemont va anunciar, el 26 d’octubre, que l’endemà mateix portaria al Parlament la declaració d’independència que es derivava dels resultats del referèndum. Paral·lelament, el Senat espanyol va començar a tramitar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució del 1978, que facultava el Govern de Madrid a intervenir els òrgans d’autogovern de Catalunya i a destituir-ne els membres del Govern i els alts càrrecs que cregués convenient.
Finalment, el 27 d’octubre, a les 15.27 h de la tarda, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració de la República Catalana per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, amb l’abandonament de l’hemicicle, en senyal de protesta, de l’oposició unionista. Uns quants minuts més tard, a Madrid, el Senat donava el consentiment al Govern espanyol per a aplicar l’article 155. Mariano Rajoy va comparèixer el mateix dia per fer pública la dissolució del Parlament de Catalunya, l’enderrocament del Govern català i la convocatòria immediata d’eleccions per al dia 21 de desembre. A partir d’aquest moment, l’administració catalana va quedar completament intervinguda i sota el comandament directe de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
El 30 d’octubre, Carles Puigdemont i diversos consellers es van exiliar a Bèlgica, fugint de la persecució de les autoritats de Madrid. Tres dies més tard, el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Raül Romeva, Meritxell Borràs, Joaquim Forn, Josep Rull, Carles Mundó i Dolors Bassa van ser empresonats preventivament per ordre de l’Audiència Nacional i acusats de delictes de sedició i rebel·lió que implicaven penes de fins a trenta anys de presó. Els integrants de la Mesa del Parlament, en canvi, van rebre un tracte més benvolent per part del Tribunal Suprem, que va evitar la presó preventiva a canvi de fiances econòmiques. Posteriorment, els membres del Govern empresonats també van passar a jurisdicció del Suprem, que en va excarcerar la majoria, a excepció de Junqueras i Forn, que van acabar l’any com a presos polítics, conjuntament amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Carles Puigdemont i els quatre consellers exiliats a Bèlgica (Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret i Antoni Comín), en canvi, van obtenir un important èxit jurídic i polític en aconseguir que l’Estat espanyol es veiés obligat a retirar l’euroordre en què en reclamava l’extradició.
Tot i considerar que la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya havia estat il·legítima, els tres partits independentistes van acceptar les eleccions convocades per Mariano Rajoy en un clima de forta polarització política i social. Els resultats del 21 de desembre van revalidar la majoria independentista al Parlament, que va obtenir el 47,51% dels sufragis (JxCat, ERC i CUP) i 70 escons, pel 43,46% dels unionistes (Ciutadans, PSC i PP) i el 7,46% de Catalunya en Comú. Ciutadans, amb 36 diputats, va ser la força més votada, seguida –contra pronòstic– de la llista encapçalada per Carles Puigdemont, amb 34 escons, i ERC, que en va obtenir 32. Per darrere van quedar el PSC, amb 17 diputats; Catalunya en Comú, amb 8 escons; la CUP, amb 4 diputats i, en últim lloc, el PP, que va patir una important davallada que el va deixar amb només 4 escons.
Paral·lelament al procés sobiranista, la ciutadania catalana va donar suport al procés sobiranista i independentista mitjançant grans manifestacions, con ara les de l’Onze de Setembre a Barcelona, l’11 de novembre també a Barcelona per a l’alliberament dels consellers cessats i els Jordis i la del 7 de desembre a Brussel·les amb el lema "Desperta, Europa".
L’any 2017, Catalunya també va patir diversos conflictes socials i laborals, el més destacat dels quals va ser la vaga dels vigilants de seguretat de l’aeroport del Prat, que reclamaven millores salarials a Eulen, l’empresa adjudicatària del servei. La protesta va començar el 24 de juliol amb aturades parcials, però es va radicalitzar fins a convocar una vaga indefinida a partir del 14 d’agost. La distorsió generada va fer que el Govern espanyol desplacés guàrdies civils al Prat per suplir els vaguistes. Finalment, el conflicte va desembocar en un arbitratge d’obligat compliment que va acabar amb les aturades. Un altre sector mobilitzat el 2017 va ser el dels estibadors, en protesta per la liberalització del sector que havia impulsat el Govern del PP. Un seguit de vagues van acabar, el mes de juny, amb un acord entre els treballadors i la patronal que va pacificar els ports de tot l’Estat.
País Valencià
El Govern valencià va potenciar una renovació de l’estructura econòmica del País Valencià i, en especial, la reivindicació davant del Govern de Madrid d’un finançament més just i més inversió en infraestructures
© Generalitat Valenciana
Políticament, el 2017 es pot considerar un any d’acceleració política al País Valencià, amb un moment culminant en la gran manifestació del 18 de novembre, a València, en defensa d’un millor finançament. La convocatòria va resultar massiva i transversal, amb la major part de les entitats cíviques i socials i la totalitat dels partis polítics valencians, amb l’única excepció del Partit Popular. Aquesta mobilització tenia un origen polític en la renovació del pacte que va fer possible l’activació d’una majoria parlamentària d’esquerres. Els tres partits signants (PSPV, Compromís i Podem) van acordar, l’11 de gener, potenciar una renovació de l’estructura econòmica del País Valencià i, en especial, la reivindicació davant del Govern de Madrid d’un finançament més just i més inversió en infraestructures.
La pressió política es va incrementar, el 5 d’abril, amb una declaració institucional de rebuig als pressupostos generals de l’Estat per part de les Corts Valencianes i el 29 d’abril amb una manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià sota el lema "Ja n’hi ha prou! Per un finançament just!". A més, durant tot l’any es van succeir diverses accions organitzades per la Crida pel Finançament, una entitat transversal que aplega centenars d’entitats, les organitzacions sindicals i la major part dels partits polítics.
En l’àmbit polític, el 2017, el País Valencià també va patir els efectes de la crisi política catalana. Hi va haver mobilitzacions en solidaritat amb les reivindicacions de l’independentisme a diversos pobles i ciutats, les més importants de les quals es van produir a València, Castelló i Alacant, l’1 d’octubre, en defensa del dret a decidir i contra la brutalitat policial als pobles i les ciutats de Catalunya. Una altra conseqüència del conflicte entre Catalunya i l’Estat va ser el trasllat de la seu de CaixaBank a València i del Banc Sabadell a Alacant.
El 9 d’octubre, la convocatòria tradicional organitzada per les esquerres i el catalanisme polític va ser atacada per grups ultres, que van agredir els manifestants amb extrema violència en una mobilització no autoritzada. Tot i la gran difusió de les imatges i que van resultar contusionats fins i tot alguns informadors, no hi va haver detinguts, un fet que va moure els convocants a demanar la dimissió de Juan José Moragues, delegat del Govern espanyol a València.
Al llarg de tot l’any hi va haver un degoteig de notícies relacionades amb la corrupció política, com la llibertat condicional de Carles Fabra, expresident de la Diputació de Castelló o la citació com a investigat de l’expresident Francesc Camps per un possible delicte de prevaricació i malversació en relació amb l’organització del circuit de Fórmula 1. El fet més impactant, però, va ser l’incendi de la Ciutat de la Justícia de València, en el qual van ser destruïts més de tres mil expedients, molts dels quals estaven relacionats amb la corrupció.
Al final d’any, l’11 de desembre es van iniciar les emissions regulars d’À Punt Ràdio, la nova ràdio pública que substitueix la que es va clausurar l’any 2013, i s’arriba a la recta final per a la recuperació de la televisió, prevista per al 2018.
Illes Balears
Bel Busquets va ser nomenada al final d’any nova vicepresidenta del Govern Balear, en substitució de Biel Barceló, que va presentar la dimissió
© Govern de les Illes Balears
El 18 de desembre es va nomenar Bel Busquets com a nova vicepresidenta del Govern Balear, en substitució de Biel Barceló. El fins aleshores vicepresident i líder del sobiranisme balear es va veure obligat a presentar la dimissió després que es fes públic que havia acceptat un viatge gratuït a la República Dominicana finançat pel grup turístic Globalia. Aquesta crisi era la culminació d’una sèrie d’informacions que vinculaven els nacionalistes de MÉS amb diversos contractes menors a companyies que els haurien finançat la campanya electoral.
De fet, l’any va començar amb notícies vinculades a la corrupció. El 17 de febrer, una sentència de l’Audiència Provincial de Palma condemnava Iñaki Urdangarin a sis anys i tres mesos de presó per diversos delictes relacionats amb desviacions de fons públics i, alhora, els delictes fiscals que se’n derivaven. Una condemna que no es va fer efectiva perquè Urdangarin va recórrer al Tribunal Suprem, que va decidir evitar l’ingrés a presó i permetre que el marit de la infanta Cristina pogués desplaçar el seu domicili habitual a Ginebra, Suïssa, sense que tampoc no se li reclamés cap mena de fiança. En la mateixa sentència –per l’anomenat "cas Nóos"–, la germana del rei actual i filla de l’anterior va ser condemnada a una multa de 265.088,42 euros per considerar que s’havia beneficiat de les activitats del seu marit, però sense conèixer l’origen delictiu dels diners. També al principi del 2017, el 28 de febrer, va ser detingut Tolo Cursach, un important empresari de la nit mallorquina, acusat de liderar una extensa xarxa de corrupció i favors, amb ramificacions en la policia local de Palma i del PP mallorquí.
Políticament, les institucions balears van posar en primer pla la reclamació del Règim Especial de les Illes Balears, una consideració jurídica –teòricament vigent– que hauria de millorar el tractament fiscal i financer del territori, però que era sistemàticament ignorada per les autoritats de l’Estat. També es van tirar endavant algunes reformes legislatives importants, com una normativa més restrictiva per al lloguer turístic i la recuperació de la llengua catalana com a requisit per als professionals de la sanitat.
Andorra
Per a Andorra, el 2017 va ser un any de transició tant pel que fa a l’organització institucional interna com a la seva relació amb la Unió Europea. Al llarg de tot l’any, el debat polític es va centrar en les lleis de transferències i competències, que van causar una forta polarització pel fet de regular les relacions entre el Govern andorrà i els diversos comuns (ajuntaments), establint una major jerarquització entre administracions. Una de les mesures més polèmiques va ser la cessió obligatòria de terrenys municipals al Govern per a planificar projectes d’interès nacional o també els criteris de transferències de fons públics a les corporacions locals. El 20 d’octubre, el Govern d’Antoni Martí de Demòcrates per Andorra va aconseguir que el Consell General aprovés el paquet legislatiu gràcies al suport parcial del Grup Liberal que, a partir d’aquí, va patir una greu crisi interna. De tota manera, l’aprovació parlamentària encara no garantia l’aplicació de la nova legislació perquè a mitjan desembre gran part de l’oposició va presentar, conjuntament, un recurs d’inconstitucionalitat que podria afectar la normativa.
En l’àmbit extern, el Govern d’Andorra va intensificar les negociacions per a l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. Al final d’any, el cap de Govern, Antoni Martí, va anunciar un acord parcial per al sector del tabac pel qual la UE acceptarà un període transitori de trenta anys amb el manteniment, durant els sis primers, de l’actual diferència impositiva, que s’anirà anivellant progressivament. En l’àmbit institucional va tenir una especial significació política la visita del cap del Govern andorrà i el síndic general (equivalent al president del Parlament), Vicenç Mateu, al palau de l’Elisi. Allà els va rebre el president de la República Francesa i copríncep d’Andorra, Emmanuel Macron, que –per primera vegada a la història– els va lliurar un retrat oficial que incloïa la bandera andorrana al fons.
L’any 2017, va continuar la reestructuració del sistema financer andorrà, cada vegada més distant de ser considerat un paradís fiscal a partir del procés de transparència i homologació.
El 2017 va ser un any intensament electoral a la Catalunya del Nord. Les eleccions presidencials van confirmar la tradicional fortalesa territorial del Front Nacional amb una victòria clara de Marine Le Pen a la primera volta, el 23 d’abril, que va obtenir el suport del 30,05% dels vots, molt per sobre d’Emmanuel Macron (18,46%), que va quedar en tercer lloc, per darrere del candidat esquerrà Jean-Luc Mélenchon. Tot i així, a la segona volta del 7 de maig, els nord-catalans van optar per Macron, que va derrotar Le Pen per una distància de sis punts, inferior a la mitjana estatal.
Aquest important suport a l’extrema dreta es va concretar a les eleccions legislatives del mes de juny, on Louis Aliot –parella sentimental de Marine Le Pen– va aconseguir, per un estret marge de mig punt, una de les vuit actes de diputat que va obtenir el Front Nacional a l’Assemblea Nacional Francesa. Els altres tres escons en joc van anar a parar als candidats macronistes de La République En Marche! Cal destacar que els candidats catalanistes de Sí al País Català van aconseguir percentatges que van oscil·lar entre el 2,48% i el 3,91%, per sobre dels registres històrics.
En l’àmbit social, la Catalunya del Nord es va commocionar per l’accident en què un autocar escolar va ser envestit per un tren, el 14 de desembre, en un pas a nivell de Millars (Rosselló), en el qual van morir sis adolescents i a causa del qual quatre dies després la conductora de l’autocar va ser detinguda. Les investigacions es van centrar a determinar si la barrera del pas a nivell estava oberta o tancada.
Franja de Ponent
La crisi política catalana va tenir un fort impacte sobre la societat de la Franja de Ponent, molt vinculada a Catalunya no tan sols per qüestions lingüístiques, econòmiques i socials, sinó també per tota mena de serveis públics compartits. El referèndum de l’1 d’octubre i les amenaces i mesures excepcionals preses pel Govern espanyol van generar cues d’impositors catalans a moltes oficines bancàries de la Franja, la primera setmana d’octubre, temerosos de no poder disposar dels seus dipòsits en territori català, un perill que es va demostrar infundat en pocs dies.
També va planar sobre la Franja el conflicte al voltant de diversos grups d’obres d’art que es conservaven al Museu de Lleida i que, originàriament, havien estat al monestir de Santa Maria de Sixena. Aquestes obres –abans fins i tot d’acabar el recorregut judicial– van ser retornades per la Generalitat, que va ser intervinguda per l’article 155, i traslladades, immediatament, per la Guàrdia Civil. Aquest desenllaç del conflicte va instaurar un precedent negatiu per als interessos de la Generalitat en la reclamació d’unes altres 113 obres d’art, dipositades també al museu lleidatà, que provenen d’esglésies de la Franja de l’època en què depenien del bisbat de Lleida.