Política internacional
Introducció
Protestes contra el bloqueig bloqueig saudita i la guerra del Iemen
© Felton Davis (CC)
Tot i el desplaçament de la geoestratègia cap a l’eix Àsia/Pacífic, l’Orient Mitjà va continuar sent el taulell on es dirimeixen alguns dels nusos gordians de la política mundial en l’actualitat. La capacitat productora de petroli, encara i per bastant temps essencial per a l’economia mundial, fa protagonistes de la política internacional els països de la regió i les seves aliances.
L’Iran va viure mobilitzacions i marxes pel bloqueig d’internet imposat pel govern, i, malgrat que va intentar evitar una altra crisi com la del 2009, es van posar en evidència diferents sensibilitats dins del poder per a solucionar els problemes interns o els atacs exteriors.
Turquia, país soci clau de l’OTAN, va continuar distanciant-se dels països que conformen l’organització per la compra de bateries antiaèries S400 al Kremlin, com a resposta clara al suport dels Estats Units a les forces kurdes sirianes. A més, Erdoğan va acusar obertament els Estats Units d’estar rere el cop del 2016, la lluita contra el qual encara va seguir permetent la condemna de periodistes a cadena perpètua. Les eleccions del juny van reforçar encara més el poder d’Erdoğan en sumar la condició de cap d’estat i de govern.
Al mateix temps, l’assassinat del periodista saudita Jamal Khashoggi a l’ambaixada de l’Aràbia Saudita a Istanbul li va permetre reforçar el seu perfil de líder regional.
Turquia, amb agenda pròpia a la guerra de Síria, va prendre l’enclavament kurd d’Afrin. Mentrestant, al final de febrer les tropes de Baixar al-Assad van fer el mateix amb Ghuta, fet que va provocar les protestes del Consell de Seguretat de l’ONU, bloquejades per Rússia. La guerra a Síria continuava després de vuit anys, amb mig milió de morts i una nova fase de confrontació.
Contra l’opinió del Pentàgon i del Consell de Seguretat Nacional, el president Donald Trump va anunciar voler retirar les tropes de Síria. Mentrestant, en una operació conjunta, Washington, Londres i París van atacar amb míssils posicions d’Al-Assad per eliminar la seva capacitat de fabricar armes químiques. I, per generar més tensió a la regió, Trump va anunciar el trasllat a Jerusalem de l’ambaixada dels Estats Units durant el 2019.
Els houthis, aliats de l’Iran al Iemen, van guanyar terreny, però l’Aràbia Saudita i els Emirats van mantenir la seva ofensiva militar, amb el suport dels Estats Units. Al setembre, l’ONU va confirmar que al Iemen la gent es moria de gana a causa del bloqueig saudita, i es va afirmar que patia la pitjor crisi humanitària del món.
La guerra va continuar a l’Afganistan, on l’Estat Islàmic es va estenent a mesura que perd espai a l’Iraq i a Síria a la vegada que entra en competició pel territori amb els talibans. Tanmateix, el Pentàgon no va oferir dades sobre quant de territori controla el Govern i quant els talibans.
Els Estats Units i Rússia atien una nova cursa armamentista
La proposta de construcció del mur a la frontera mexicana, suposadament per a frenar la migració del sud, va marcar l’any sencer de la política nord-americana amb amenaces també de deportació d’immigrants de diferents països, en alguns casos amb dècades de residència i feina als Estats Units. Aquestes amenaces van anar en contra de la justícia nord-americana, que va qüestionar la legalitat d’aquestes eventuals expulsions. D’altra banda, davant la previsió d’arribada a la frontera d’una caravana d’immigrants sortida d’Hondures, Trump va anunciar que hi portaria l’exèrcit, mentre que es va aplicar una política de separació de famílies a la frontera, política condemnada fins i tot per l’ONU. Trump, sense límits, va trencar l’acord nuclear amb l’Iran al maig, fet que va suposar un enfrontament amb la Unió Europea, que no hi veia motius; alhora, va decidir de retirar els Estats Units del Consell de Drets Humans de l’ONU.
La majoria de nord-americans van valorar com un “fracàs” el primer any de govern Trump. Una opinió que es va concretar en el canvi de majoria a la Cambra de Representants en favor dels demòcrates, en les eleccions de mig mandat, al novembre. Un canvi d’opinió molt clar es va produir especialment entre les dones, que es van manifestar al final de gener en mobilitzacions gegantines contra Trump i pels drets i les igualtats de gènere.
El cas del Russiagate, l’eventual intervenció de serveis russos per a influir en la campanya electoral que va donar la victòria a Trump, relacionant també familiars del president amb inversors russos, va provocar l’enfrontament amb jutges, fiscals, mitjans d’informació i l’FBI, fins al punt que els demòcrates i alguns republicans van acusar el president de soscavar les institucions.
La bomba, però, va ser la decisió de retirar-se del tractat de control d’armes nuclears signat amb l’extinta URSS el 1987. Un avís que obre, sense matisos, una nova cursa d’armaments que alarma tot el món.
Els 17 morts en una escola de Florida en una nova matança va tornar a fer emergir el vell problema de la venda d’armes, animades per Trump, però també el de la relació violència i racisme. Aquesta vegada, però, va generar també un moviment d’estudiants a tot el país en defensa del control d’armes anomenat #neveragain.
Finalment, Trump va animar la guerra comercial tant amb els competidors tradicionals com amb els aliats –la Xina, la UE i els socis del G7–, en considerar que “el món ens roba” i ser una víctima de l’Organització Mundial de Comerç.
Davant aquesta complexa situació, al principi d’any Rússia va llançar un ambiciós pla de renovació del seu exèrcit i de l’arsenal militar a deu anys vista, amb una versió moderna del caça bombarder més gran del món, el Tu160, i nous míssils nuclears. Ferm en la seva posició i advertint del perill d’una nova cursa d’armaments, el Kremlin va provar amb èxit, al final de l’any, un míssil hipersònic, suposadament capaç d’evitar l’escut protector dels Estats Units.
D’altra banda, sense rivals de pes, Putin va guanyar unes noves eleccions presidencials, al març, amb un resultat que, fins i tot, va superar les pròpies expectatives, i va sobrepassar el 70% dels vots. Al maig, va inaugurar el pont que uneix la península de Crimea i Rússia, malgrat la protesta d’Ucraïna i la UE.
L’esquerra guanya a Mèxic
L’elecció d’Andrés Manuel López Obrador (conegut com AMLO), candidat de l’esquerra i declaradament antineoliberal, com a president de Mèxic, va frenar una mica la deriva cap a la dreta a l’Amèrica Llatina. El canvi a Mèxic obre expectatives, pel pes del país a la regió i per la proximitat als Estats Units.
Mentrestant, un dels grans canvis cap a la dreta, el de l’Argentina, va revelar un greu fracàs. Les estadístiques econòmiques, clarament, van empitjorar amb el Govern de Macri, contra el qual es van fer tres vagues generals. Tanmateix, el que més va mobilitzar el país va ser el vot sobre la legalització de l’avortament, una llei aprovada pel Parlament i rebutjada, després, pel Senat, però que va mostrar un nou i fortíssim moviment feminista.
Sense rivals de pes, perquè l’oposició va decidir no participar-hi, les eleccions presidencials veneçolanes les va guanyar Nicolás Maduro tranquil·lament. Els resultats no van ser reconeguts ni pels Estats Units ni per la UE, tot i que l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, com a observador, va defensar la netedat del procés i va cridar a rellançar el diàleg amb l’oposició.
Empresonat sense proves fefaents, Luiz Inácio Lula da Silva no va poder ser candidat a president del Brasil, al capdavant del PT, tot i ser el candidat amb més suport en les enquestes. Més tard, l’assassinat, al març, d’una regidora del PSOL (esquerra) a Rio de Janeiro va albirar el to de l’onada dretana que va donar la victòria a l’exmilitar Jair Bolsonaro en les presidencials d’octubre, en la segona volta.
La victòria de l’uribista Iván Duque va donar un nou president a Colòmbia contrari als acords de pau signats pel president sortint Juan Manuel Santos i la guerrilla de les FARC, que es va reconvertir en partit. La nova presidència va crear incògnites amb relació a la realització dels acords i, en general, la pacificació del país.
A l’Equador, el president Lenín Moreno va liquidar bona part del llegat del seu predecessor Rafael Correa, especialment la reelecció indefinida, amb un referèndum constitucional avalat pel 36% del cens.
A Bolívia es van produir mobilitzacions de les classes mitjanes urbanes contra el govern d’Evo Morales, acusat d’afavorir els indígenes, tot i que el país va viure un creixement sense precedents.
A Cuba, mentrestant, Raúl Castro va deixar la presidència del país, que va passar a ocupar Miguel Díaz Canel, amb 57 anys. Castro va mantenir, però, la presidència del Partit Comunista. Al juliol, l’Assemblea Nacional va esborrar el terme comunisme, però va mantenir el caràcter dirigent del Partit, a la vegada que va admetre, de manera oficial, la propietat privada i la inversió estrangera.
A Nicaragua es va produir el major moviment popular contra el matrimoni Ortega, president i vicepresidenta. Primer, en defensa de les pensions i, després, contra el Govern. La repressió va activar la intervenció de l’ONU.
Reconciliació i pau a la península de Corea
El president dels EUA, Donald Trump, i el de Corea del Nord, Kim Jong-un, es van trobar en una cimera històrica a Singapur
Malgrat que l’any va començar amb un “El meu botó (nuclear) és més gros” de Donald Trump a l’anunci del president nord-coreà Kim Jong-un d’incrementar la producció nuclear, el 12 de juny va esdevenir una nova cita històrica, la primera reunió entre el president dels EUA i el de Corea del Nord, a Singapur. Aquest va ser l’any de la reconciliació entre les dues Corees. La imatge va ser l’equip conjunt dels dos països als Jocs Olímpics d’Hivern, celebrats a Corea del Sud. Mentrestant, es van produir reunions entre els presidents dels dos països. Al març es va anunciar que s’iniciava la desnuclearització i Pyongyang es va comprometre a renunciar a l’arma nuclear si es garantia la seguretat del règim. A l’abril, es va produir la cimera històrica de les dues Corees: els dos presidents van travessar la línia de Panmunjon i van signar un acord per convertir l’armistici del 1953 en un acord de pau.
La Xina va eliminar de la Constitució el límit de dos mandats presidencials, per permetre així la continuïtat de Xi Jinping com a líder més enllà del 2023. Xi iguala així el fundador de la república, Mao Zedong, i manarà sobre el país, el partit i l’exèrcit. L’Assemblea Nacional va eliminar aquest límit per 2.958 vots a favor i 2 en contra.
Aprofundint en la diplomàcia econòmica, al principi de setembre es va celebrar el Fòrum de Cooperació Xina-Àfrica, a Pequín. Els intercanvis econòmics, de prop de 10.000 milions de dòlars anuals la primera dècada del 2000, l’any 2017 superaven els 170.000 milions. El president xinès va prometre una pluja de milions i va oferir condonar deutes, tot garantint no ficar-se en els afers interns dels països; a canvi, la Xina obtindrà mà d’obra barata, recursos naturals i un mercat en expansió.
Al juliol, Pequín va alliberar Liu Xia, vídua del premi Nobel Liu Xiaobo, perquè viatgés a Alemanya, després d’un acord negociat amb la cancellera Angela Merkel. En l’àmbit de drets humans, l’ONU va denunciar l’existència de camps d’internament d’uigurs a la Xina. D’altra banda, va créixer la repressió contra activistes en defensa dels drets laborals, al temps que la justícia de Hong Kong va condemnar, al gener, el líder de l’anomenada “revolta dels paraigües”.
Per motius ben diferents, Corea del Sud va condemnar l’expresidenta Park Geun-hye a vuit anys de presó per corrupció; mentrestant, Cambodja va condemnar per genocidi els dos últims màxims responsables dels khmers rojos.
Pel que fa a la minoria rohingya birmana, actualment desplaçada a Bangladesh i sense perspectiva de retorn, un alt diplomàtic dels Estats Units va acusar la líder Suu Kyi, premi Nobel de la pau, de la crisi per “falta de lideratge moral”, i l’ONU va acusar Birmània d’haver comès un “genocidi”, apuntant la cúpula militar com a responsable.
Àfrica
En complir-se set anys de l’inici de la Primavera Àrab, la crisi i l’austeritat van disparar la tensió social a Tunísia, on es van produir protestes, saquejos i morts, al principi d’any, per tot el país. Va créixer el desencís en el bressol de les revoltes nord-africanes, tot i que amb una democràcia molt consolidada. Al proper Egipte, tot un altre tarannà, el president Abd al-Fatà al-Sissí es va assegurar la reelecció arrestant o atemorint opositors, segons va denunciar Human Rights Watch, amb un 97% dels vots, tot i que només hi va participar el 41% del cens.
Mentrestant, la pobresa i la desigualtat van avivar noves revoltes al Marroc. El mes de juny, van ser condemnats a vint anys de presó els líders de la dita revolta del Rif. Al setembre, algunes ONG marroquines van denunciar que el Marroc deté i envia a la seva frontera sud els migrants subsaharians.
Però el Marroc encara té pendent el procés de descolonització del Sàhara Occidental, i un procés de pau que l’ONU intenta gestionar sense èxit, gràcies al suport explícit de Washington. A l’abril, es va proposar a l’ONU un nou text d’acord.
Sens dubte, Líbia, el país més castigat del Magrib, va continuar en descomposició perquè és territori assetjat pel fanatisme gihadista, la corrupció i la delinqüència.
D’acord amb un informe d’Oxfam, la República Democràtica del Congo, amb 4,3 milions de desplaçats i productor principal d’alguns dels minerals fonamentals per a les noves tecnologies, va viure en un nivell màxim d’emergència.
A Sud-àfrica, van fer fora el president Jacob Zuma, implicat en desenes de casos de corrupció i amiguisme. El seu vicepresident, Cyril Ramaphosa, antic sindicalista i ara home de negocis, va assumir la presidència amb l’objectiu de recuperar posicions del CNA per a les eleccions de l’any 2019.
Unió Europea
Introducció
El 2018 va començar amb sospites a l’hora d’avaluar si el Govern de Varsòvia estava posant en perill l’estat de dret com a conseqüència de la reforma judicial plantejada. Al mateix temps que es van anunciar retallades pressupostàries davant les incògnites del resultat del Brexit i les exigències, també imprevisibles, dels moviments migratoris, segurament els dos temes que, juntament amb la guerra comercial amb els Estats Units, van marcar de manera més important l’agenda de la Unió Europea aquest any.
Així, la Comissió Europea va plantejar condicionar els ajuts als països membres al respecte a l’estat de dret i a les seves receptes econòmiques, amb referència a Polònia, però també a Hongria, on, en les eleccions del 9 d’abril, el president Orbán va guanyar amb un creixent suport, fet que va causar gran satisfacció als partits euròfobs, d’ultradreta i al Partit Popular Europeu, del qual el partit hongarès Fidesz forma part.
Bulgària, el país més pobre i “més corrupte de la UE”, segons l’ONG Transparència Internacional, va assumir la presidència rotatòria de la UE i va demanar d’entrar a l’espai de Schengen i a la zona euro.
Els problemes amb Polònia van ressorgir al juliol, quan Brussel·les va decidir denunciar el país per la suposada purga del Tribunal Suprem. La Comissió va portar la reforma judicial polonesa al Tribunal de Justícia de la UE, al final de setembre, i va demanar mesures cautelars per a interrompre la substitució dels jutges del Suprem. El 19 d’octubre, el Tribunal va frenar la reforma.
Alhora, també al setembre, el Parlament Europeu, amb una majoria de vots molt àmplia, va decidir iniciar un procés de sanció a Hongria per violar de manera greu els drets fonamentals i els valors de la UE. Així, es va activar un procediment per a aplicar sancions sense precedents, com és l’aplicació de l’article 7, que podria treure el dret de vot a Budapest.
També en un acte sense precedents, la Comissió va rebutjar els pressupostos de l’Estat italià, al final d’octubre.
Brexit
Reunió entre Theresa May i Jean-Claude Juncker per a la negociació del Brexit
© EC/Berlaymont
A principi d’any, encara se li va oferir al Regne Unit la possibilitat de tirar enrere el Brexit. Una sortida que, segons la major part d’anàlisis, s’anuncia dolorosa per al Regne Unit, però que també deixa tocada la Unió Europea.
La UE va rebutjar les propostes de Londres, presentades al març, i es va limitar a oferir un acord de lliure comerç. “Brexit és Brexit”, van recordar els responsables europeus, com poc abans havia dit Theresa May per advertir que no hi havia marxa enrere possible a la sortida. O sigui, que es perdran les obligacions i també els drets associats a aquest estatus, i, per tant, no hi haurà accés parcial al mercat únic, amb referència a les peticions de la primera ministra britànica sobre acords en alguns sectors.
A mitjan juliol, May va presentar el seu llibre blanc de propostes. La premier britànica va aconseguir al novembre el “sí” del seu Govern al pla Brexit, però estava pendent el del Parlament. Finalment, el 25 de setembre, la UE va aprovar la proposta britànica de Brexit.
Relacions internacionals
Com a actor internacional, tot i la dificultat de tenir una posició conjunta i sòlida, al final de febrer, la Unió Europea va sancionar alts càrrecs del règim veneçolà per la repressió civil i el deteriorament democràtic del país i va intentar constituir-se en mediadora entre Israel i Palestina, tot augmentant l’ajuda als palestins davant les retallades del president nord-americà Donald Trump. La cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, va afirmar que els Estats Units són essencials per a la pau, però que també ho és la Unió Europea.
Davant la sortida dels EUA de l’acord nuclear amb l’Iran, al maig, la UE va intentar preservar-lo, tot oferint garanties i inversions a l’Iran, que, per la seva banda, es va mostrar disposat a cooperar. Al final de setembre, per esquivar les sancions contra l’Iran i continuar negociant, la UE va pactar amb la Xina i Rússia un mecanisme que, alhora, salvés l’acord nuclear.
Amb Veneçuela, però, la posició va ser ben diferent. Aquí sí que la UE es va apuntar a l’aplicació de més sancions contra el Govern de Maduro, al final de maig, per les suposades irregularitats comeses en les eleccions en aquell país.
Canvis institucionals
Pel que fa a les institucions, el Parlament Europeu va votar, al principi de febrer, contra la proposta de llistes transnacionals a les eleccions. La proposta, defensada principalment pels partits d’esquerres en un intent de federalitzar la cambra i la Unió, va trobar l’oposició del Partit Popular Europeu, dels euroescèptics i dels tories britànics. El que sí es va aprovar va ser l’augment de cinc diputats per a l’Estat espanyol en la propera cambra, és a dir, 59 eurodiputats, tot i que el nombre total es reduirà a 705.
A mitjan febrer, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va proposar un president únic de la UE, de la Comissió i del Consell Europeu, elegit a les urnes. Aquesta proposta, que podria ser una gran innovació en la direcció de la construcció federal d’Europa, sembla molt lluny del que volen la majoria de països membres de la UE.
Al començament de maig, la Comissió Europea va proposar un canvi de prioritats de la UE, amb retallades en cohesió i PAC, per a finançar la defensa i el control de fronteres, i la possibilitat que es puguin congelar els fons dels països que violin l’estat de dret. Un altre canvi, que va ser aprovat al final del mes, fa referència als ajuts: s’augmenten als països del sud en detriment dels de l’est.
Amb relació a la política de Defensa, tot i que es va aprovar, al començament de juny, destinar 6.500 milions per a arreglar les carreteres i altres infraestructures per al pas dels tancs i altres necessitats militars de l’OTAN, la Comissió va decidir destinar 13.000 milions a millorar la capacitat militar europea, deixant fora dels projectes els EUA i el Regne Unit. Al novembre, Alemanya i França es van pronunciar a favor de la constitució d’un exèrcit europeu.
Guerra comercial i política amb els EUA
Sempre hi ha hagut competència i lluita pels mercats, però amb el president Trump s’han trencat fins i tot les més mínimes normes de cortesia. Al començament de març, Brussel·les va fer públiques les mesures en forma de represàlies per a pressionar Trump a no aplicar els aranzels que havia anunciat. D’altra banda, la UE, davant el temor que Trump intentés dividir-la amb l’aplicació selectiva de taxes comercials, li va advertir que no negociaria compensacions comercials ni de seguretat. Finalment, l’última setmana de març, el president Trump va decidir no aplicar els aranzels a l’acer i donar una treva, però sense recuperar la confiança dels socis europeus.
De fet, la primera setmana de maig, la UE va llançar una oferta per a evitar la guerra comercial, tot millorant l’accés dels cotxes nord-americans al mercat europeu. Però no va aconseguir impedir el conflicte. En començar el mes de juny, els EUA van imposar aranzels del 25% a l’acer europeu, del Canadà i de Mèxic. Mentrestant, la UE va respondre taxant, entre d’altres, el bourbon, el blat de moro dolç i les Harley Davidson; alhora que apel·lava a l’Organització Mundial del Comerç.
L’agressivitat del president Trump es va desfermar al juliol, abans de la cimera de Hèlsinki amb Vladímir Putin, quan va arribar a plantejar una ruptura amb la UE, malgrat que va intentar mantenir les formes. Tanmateix, com va afirmar el ministre d’Afers Estrangers alemany Heiko Maas: “Ja no es pot confiar plenament en la Casa Blanca.”
En tot cas, la UE i el Japó, tot desafiant el proteccionisme de Trump, van signar un pacte de lliure comerç per a un mercat de 600 milions de persones. Després, el president Juncker va visitar la Casa Blanca en un intent d’evitar nous aranzels, aquesta vegada sobre els cotxes.
Migracions
El vaixell Aquarius va continuar fent tasques de salvament a la Mediterrània; mentrestant, la Unió Europea va aprovar un acord per a frenar les arribades de migrants i blindar fronteres
Al començament d’any es van fer públiques algunes dades sobre l’arribada d’immigrants a la UE. Durant el 2017 havia caigut un 60%, però l’arribada a Espanya amb pastera s’havia duplicat respecte a l’any anterior.
Cada vegada és més clar que les polítiques per a frenar els fluxos migratoris s’orientaran a crear filtres fora de la UE. Per això, el Consell Europeu, reunit al final de juny, es va plantejar la creació de centres a l’estranger on decidir la concessió d’asil. Mentrestant, el president del Consell, Donald Tusk, va proposar tancar les fronteres i crear centres de desembarcament a l’Àfrica, mentre que França i Itàlia van proposar la creació de centres de selecció a la UE.
Finalment, el Consell va evitar la fractura amb un acord mínim i concedint suport financer a Espanya i a altres països que reben un nombre més gran de persones migrants.
Al setembre, el president de la Comissió va demanar públicament més control a les fronteres, suposadament per a frenar els populismes, amb la creació d’un cos de 10.000 guàrdies de fronteres el 2020, i es va arribar a un acord en què es va imposar la línia dura: frenar el màxim d’arribades, blindar fronteres i signar acords amb Egipte i altres països del nord d’Àfrica per a evitar les sortides cap a Europa. L’any, però, es va tancar amb un acord migratori, promogut per l’ONU, que trenca el consens que la UE ja havia acordat.
Països Catalans
Catalunya
L’any 2018 va començar a Catalunya amb una certesa i diverses incògnites. D’una banda, estava clar que l’independentisme disposava de la majoria parlamentària que li havien proporcionat les eleccions del 21 de desembre de 2017, i revalidava la victòria contra corrent –amb bona part dels seus dirigents empresonats o a l’exili– del bloc independentista, encapçalat per Junts per Catalunya (JxCat), seguit per ERC i la CUP. Tanmateix, els poders de l’Estat, tant polítics com institucionals, havien deixat clar que impedirien com fos la investidura de Carles Puigdemont, reclamada unànimement des de la majoria independentista. A més, va continuar vigent el mandat de l’article 155 de la Constitució espanyola, que imposava el control directe, de Madrid, en les institucions i l’Administració catalanes. A partir d’aquell moment convuls van entrar en joc nous lideratges i línies estratègiques que van divergir progressivament. El 17 de gener el bloc independentista, amb l’abstenció de Catalunya en Comú, va elegir Roger Torrent com a quinzè president del Parlament de Catalunya. Torrent va obrir ronda de consultes i, cinc dies més tard, va proposar Carles Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat, una decisió que va ser ràpidament recorreguda pel Govern espanyol davant del Tribunal Constitucional. Els magistrats van decidir, per unanimitat, posar com a condició prèvia a la investidura que Puigdemont retornés del seu exili a Bèlgica, que s’entregués a la justícia espanyola, i, posteriorment, demanés un permís especial al jutge instructor. Aquestes mesures van fer totalment impracticable la candidatura de Puigdemont i van forçar Torrent a ajornar el ple d’investidura, previst per al 30 de gener, tot i les protestes de JxCat i la CUP.
En aquell context es va anunciar la primera visita de Felip VI a Catalunya després del seu discurs del 3 d’octubre de 2017, en què va justificar la duresa de la repressió de l’Estat contra la ciutadania durant la jornada del referèndum de l’1 d’octubre. El 25 de febrer, Felip VI va inaugurar el Mobile World Congress a Barcelona, sense que el rebés cap representant de la Generalitat, encara escapçada pels efectes de l’aplicació de l’article 155. Tampoc no hi van assistir ni l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ni el president del Parlament, Roger Torrent. La visita del cap de l’Estat va generar una sonora cassolada popular i diverses mobilitzacions convocades pels Comitès de Defensa de la República (CDR), unes sigles que van incrementar el seu protagonisme al llarg de l’any. El 23 de març, el Tribunal Suprem va anunciar el processament de 13 dirigents polítics pel delicte de rebel·lió –penat amb més de trenta anys de presó– en una llista que en aquell moment encara incloïa Carles Puigdemont i la resta dels exiliats. Marta Rovira, secretària general d’ERC, també va ser acusada de rebel·lió, però el mateix dia de la citació va aconseguir fugir a Suïssa, des d’on va reprendre l’activitat política com a secretària general del seu partit.
Carles Puigdemont retorna a Waterloo (Bèlgica) després que el tribunal alemany de Schleswig-Holstein va denegar la seva extradició a Espanya pels delictes de rebel·lió i sedició
© RTVE
A partir d’aquí es va iniciar un període de més de tres mesos en què els tribunals espanyols van anar impedint, amb arguments diversos, les candidatures de Jordi Sànchez (en dues ocasions) i la segona votació de Jordi Turull, que no havia obtingut el suport de la CUP i que va ser empresonat pel jutge Pablo Llarena, juntament amb Josep Rull, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Raül Romeva el 23 de març. Només dos dies més tard, Carles Puigdemont va ser detingut per la policia alemanya quan tornava, amb cotxe, d’un viatge a Finlàndia. Durant quatre mesos es va lliurar una batalla judicial entre el Govern espanyol, que reclamava Puigdemont pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Finalment, un tribunal de Schleswig-Holstein va denegar l’extradició pels dos delictes més importants i el Tribunal Suprem va decidir retirar l’euroordre contra Puigdemont davant de l’evidència que només podria jutjar-lo per una acusació menor que, fins i tot, podria acabar permetent la reelecció de l’acusat. Això va significar una derrota judicial de l’Estat espanyol, el 28 de juliol, que va reforçar el lideratge del president a l’exili, fins al punt que els sectors més afins de JxCat es van tornar a plantejar la seva candidatura a la presidència. El Tribunal Constitucional va tallar d’arrel aquesta possibilitat des del punt de vista de la legalitat espanyola, amb una interlocutòria, el 26 d’abril, que amenaçava fins i tot amb sancions de tipus penal als membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que s’atrevissin a tramitar la candidatura.
Mentrestant, el 14 de maig, el bloc independentista va investir Joaquim Torra, independent a les llistes de JxCat, com a 131è president de la Generalitat de Catalunya. Torra va aconseguir l’abstenció de la CUP pocs dies abans que finalitzés el termini que hauria dissolt el Parlament i generat unes noves eleccions catalanes. La constitució del nou Govern la van obstaculitzar de nou els tribunals espanyols, que no van acceptar que es restituís en el seu càrrec als consellers empresonats o exiliats. Això va allargar la suspensió de l’autogovern dues setmanes més.
Finalment, el Govern Torra va prendre possessió el 2 de juny, el mateix dia que ho va fer el nou govern socialista de Pedro Sánchez gràcies a una moció de censura que havia obtingut el suport, entre d’altres, d’ERC i el PDeCAT. La suspensió de l’autogovern havia durat, exactament, 7 mesos i 5 dies.
L’èxit de la moció de censura contra Mariano Rajoy, amb el suport dels partits independentistes, va canviar el context polític espanyol i el 9 de juliol es va produir la primera visita oficial del president Torra a la Moncloa, on el va rebre Pedro Sánchez, el nou president socialista, en un clima d’aparent cordialitat. Aquest desglaç institucional va tenir uns resultats limitats: essencialment, la represa de les comissions bilaterals Estat-Generalitat i el trasllat dels presos polítics a Catalunya, un cop acabada la instrucció del jutge Pablo Llarena.
Des de la presa de possessió del nou govern, el sistema institucional català va començar a recuperar el control de la maquinària administrativa, també per part del Parlament. Però, en paral·lel, es va fer més notòria la divergència creixent entre els diversos sectors de l’independentisme, partidaris d’estratègies no sempre compatibles. La CUP es va situar visiblement a l’oposició i va reclamar la via unilateral i popular com a única opció per materialitzar una República efectiva i viable. Això es va notar sobretot en la crítica al paper dels Mossos d’Esquadra, als quals la CUP va acusar d’haver assumit una dinàmica repressiva pròxima a la de les forces i cossos de seguretat de l’Estat.
L’Onze de Setembre va mantenir l’extraordinari nivell de mobilització social de l’independentisme, amb una manifestació que va omplir la Diagonal de Barcelona, entre la plaça de les Glòries i el Palau de Pedralbes. La Guàrdia Urbana va xifrar els manifestants en un milió, la mateixa quantitat que l’any anterior.
Però la mobilització popular no va evitar el conflicte estratègic que va afectar internament l’aliança entre JxCat i ERC. La pressió constant dels tribunals espanyols va tornar a aflorar, el mes d’octubre, quan el jutge Pablo Llarena va suspendre sis diputats de la majoria, entre ells Carles Puigdemont, i va obligar els grups a substituir-los en el vot. La divergència va arribar al punt que ERC va sumar els seus vots al del PSC a la Mesa del Parlament per imposar la delegació a JxCat en una ruptura que el Govern va reconduir in extremis.
El 28 d’agost, Pedro Sánchez va anunciar formalment que reuniria el seu govern a Barcelona abans que s’acabés l’any. Aquesta decisió, després de la irrupció de Vox a Andalusia i de la manca de resultats en les converses Estat-Generalitat, es va convertir en un problema polític per al govern del PSOE. La CUP i bona part de l’independentisme van interpretar com una provocació l’elecció de la data (21 de desembre, justament l’aniversari de les eleccions convocades per Mariano Rajoy el 2017), fins al punt que alguns sectors del Govern –incloent-hi el president Torra– se’n van distanciar. Com a gest de distensió, els quatre presos que anteriorment havien iniciat una vaga de fam (Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull) en protesta pel que ells consideraven com un bloqueig del Tribunal Constitucional per impedir-los l’accés a la justícia europea, la van abandonar després de vint dies de dejuni. En qualsevol cas, el Consell de Ministres es va mantenir a Barcelona, amb un gran desplegament policial. El govern Sánchez hi va aprovar un increment del salari mínim, un canvi del nom de l’aeroport, que es va passar a dir Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, i una "reparació" del president Lluís Companys, afusellat per la dictadura. Aquestes mesures van ser considerades poc més que simbòliques pel Govern català, tot i que el fet que ambdós executius aprofitessin per reunir-se a Barcelona va ser considerat, unànimement, com un símptoma de distensió. Els aldarulls per la jornada de protesta, convocada pels CDR, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i altres organitzacions, van ser menors dels esperats, amb tretze detinguts i cap ferit de consideració.
Pel que fa als partits, el 2018 va ser l’any de la creació de la Crida Nacional per la República, un moviment polític de vocació transversal dins de l’independentisme impulsat per Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Quim Torra, entre altres. Tot i que diverses veus –com els presos Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn– van demanar públicament que el PDeCAT s’integrés dins de la Crida, les negociacions no van aconseguir tancar cap acord concret. En paral·lel, el 8 de desembre es va presentar el Consell per la República, presidit per Carles Puigdemont, una organització privada que aspira a fer les funcions d’un govern a l’exili, en coordinació amb el Govern de la Generalitat. D’altra banda, cal destacar l’exili del raper mallorquí Valtònyc, acusat d’enaltiment al terrorisme, apologia a l’odi ideològic, incitació a la violència i injúries a la corona.
En l’àmbit antirepressiu van destacar les mobilitzacions en favor de Tamara Carrasco, detinguda, el 10 d’abril, per la Guàrdia Civil al seu domicili de Viladecans per un suposat delicte de terrorisme. Posteriorment, el seu cas va simbolitzar, per a àmplies capes de la societat, la desproporció i l’arbitrarietat del sistema policial i judicial espanyol a causa de la feblesa de les proves aportades i, per contra, la severitat de les mesures cautelars que se li van aplicar.
La proximitat de les eleccions municipals de maig del 2019 també va generar una iniciativa amb vocació unitària en forma de primàries independentistes, autoorganitzades amb el suport de lʼANC. El 16 de desembre es va conèixer que el guanyador, Jordi Graupera, s’havia imposat amb un 79% dels vots i, per tant, evitava una segona volta. La iniciativa la van criticar molt els partits independentistes, que van entendre que, en comptes de sumar, les primàries independentistes tendien a conformar un quart espai independentista, i s’incrementava així la dispersió del vot.
Lluny de l’independentisme, la pèrdua del govern i la dimissió de Mariano Rajoy també van provocar un procés d’eleccions internes que va generar canvis notables al Partit Popular (PP) català. El 10 de novembre, Alejandro Fernández va ser elegit nou president del PP de Catalunya, en substitució de Xavier García Albiol, que havia dimitit i a qui el partit va assignar l’objectiu de recuperar l’alcaldia de Badalona, perduda a les eleccions municipals del 2015.
Més enllà del conflicte nacional, el 2018 també va marcar l’eclosió a Catalunya de diversos moviments socials, amb mobilitzacions importants al carrer. El 8 de març, en la celebració del Dia Internacional de les Dones, es van mobilitzar prop de 200.000 persones a Barcelona, segons dades de la Guàrdia Urbana. Les manifestacions es van reproduir en diverses capitals de comarca, essencialment contra la discriminació laboral i contra la violència masclista. A partir dels mesos de febrer i març, els pensionistes també van protagonitzar diverses manifestacions, amb el suport de sindicats i entitats socials, que reclamaven l’increment de les pensions amb un mínim fix de 1.000 euros i la recuperació del nivell adquisitiu anterior a la crisi. Les mobilitzacions es van allargar durant tot l’any tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
A finals del 2018 es van convocar diverses jornades de vaga de treballadors del sector públic, amb els metges al capdavant, que van pressionar el Govern. L’11 de desembre es va signar un acord de recuperació de les pagues extres no percebudes durant els anys anteriors i algunes millores de tipus laboral i professional que van significar una treva en les mobilitzacions dels treballadors públics de Catalunya.
País Valencià
En l’àmbit polític valencià, el 2018 va començar com ho havien fet els anteriors: amb l’impacte judicial de la corrupció dels anys de majoria absoluta del Partit Popular al País Valencià. El 26 de gener, Ricardo Costa, antic secretari general del PP valencià i membre destacat del cercle de confiança del president Francisco Camps, va confessar, en primera persona i amb tota mena de detalls, els circuits de diner negre que circulaven pel partit i el coneixement que tenien d’aquestes maniobres tant la direcció valenciana com la de Madrid. La trama valenciana del "cas Gürtel" va fer desfilar per l’Audiència Nacional els principals protagonistes dels anys d’esplendor de la València del PP, entre els quals cal destacar Francisco Camps, que el mes de febrer també va ser imputat per una altra suposada línia de corrupció relacionada amb la visita a València de Benet XVI, el juliol del 2006.
Al llarg del 2018 el valencianisme polític també es va veure sacsejat per la crisi política catalana, amb nombrosos actes de solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. L’empresonament de diversos dirigents polítics catalans i la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya va generar una concentració de resposta davant la Delegació del Govern a València, convocada per diverses entitats cíviques, que va aplegar centenars de persones, entre les quals dirigents destacats de Compromís, com els diputats Mònica Àlvaro, Míriam Campello i Josep Nadal. Es van convocar actes de denúncia paral·lels a Vila-real, Alacant, Elx i Dénia. Les mobilitzacions en favor dels presos i els exiliats van ser constants i descentralitzades al llarg de tot l’any. Per contra, també es va incrementar l’activitat dels grups ultradretans, protagonistes de nombroses agressions, especialment en les mobilitzacions de la diada del 9 d’octubre.
El 25 d’abril es va recuperar la televisió pública valenciana. À Punt va començar les emissions amb una graella provisional, però de ràpida penetració social. PP i Ciutadans van criticar especialment que À Punt descartés emetre curses de braus, una decisió que, a parer seu, convertia la televisió pública valenciana en un mitjà de comunicació decantat ideològicament.
A l’agost, es va produir la primera crisi seriosa a l’interior del govern valencià, quan el president Ximo Puig va decidir donar suport a l’objectiu de dèficit que marcava el govern de Pedro Sánchez. Aquest anunci no va agradar gens als socis de Compromís, que el van considerar unilateral i contrari als objectius de despesa social de la Generalitat. La disputa s’emmarcava en la negociació d’uns pressupostos generals de l’Estat que no es van poder aprovar al llarg del 2018.
Illes Balears
Aspecte de Sant Llorenç de Cardassar després de la riuada que va costar la vida a 13 persones
© RTVE
Les inundacions de Sant Llorenç des Cardassar van marcar políticament l’any 2018 a les Illes Balears. La tarda del 9 d’octubre, unes precipitacions excepcionals –237 l/m2 en algunes zones– van afectar especialment la població llevantina i van causar un total de 13 víctimes mortals. El desastre va generar una allau de crítiques contra el Govern balear pel col·lapse d’alguns serveis de seguretat i prevenció, que van quedar desbordats per les dimensions de l’afectació i la seva repercussió a Sant Llorenç des Cardassar. El Govern va calcular en més de 90 milions d’euros els danys de les inundacions, que van deixar molt malmesa la zona. Les imatges del desastre van generar la solidaritat de centenars de voluntaris, que van ajudar a netejar la capa de fang i a recuperar la normalitat als carrers. Precisament un dels voluntaris, Òscar Tarela, va protagonitzar la imatge més simbòlica d’aquelles inundacions quan va oferir una escombra a Felip VI, de visita al lloc del desastre, que el monarca va rebutjar –una seqüència aprofitada a fons pel republicanisme polític i social. A l’octubre, les crítiques als serveis de previsió i emergència es van reproduir quan un cap de fibló va deixar tota l’illa de Menorca sense subministrament elèctric durant dos dies.
El 18 de juny, Iñaki Urdangarin, marit de la infanta Cristina de Borbó, va ingressar a la presó de Brieva, a Àvila, per complir la condemna de cinc anys i deu mesos que tenia pendent pel cas Nóos, un dels més emblemàtics de la corrupció política a l’Estat espanyol. El cunyat del rei Felip VI va ocupar una cel·la individual, la mateixa on va estar tancat Luis Roldán, en una presó de dones on ell era l’únic home. Aquesta circumstància i el fet que es blindessin les visites i els moviments –fins al punt que no es va publicar ni una sola fotografia ni del pres ni dels seus familiars– va generar crítiques associades a una suposada situació de privilegi. Cinc dies abans, l’antic president de les Illes, Jaume Matas, també havia ingressat al centre penitenciari d’Aranjuez per una condemna de tres anys i vuit mesos de presó derivada del mateix "cas Nóos".
Un altre procediment per corrupció, el "cas Cursach", va tenir una deriva inesperada quan el jutge instructor, Miquel Florit, al desembre, va ordenar la confiscació dels ordinadors i telèfons mòbils de diversos periodistes, amb la intenció de determinar l’origen i la identitat dels responsables d’algunes filtracions. Aquest fet va provocar la protesta immediata de totes les organitzacions professionals de periodistes a tot l’Estat, amb l’argument que s’estava conculcant, de manera flagrant, el dret al secret professional dels informadors.
El 15 de novembre, la presidenta Francina Armengol va anunciar un acord amb el Govern del PSOE per a aprovar un nou Règim Especial de les Illes Balears que s’hauria d’aplicar a partir del 2019 i que implicaria importants reduccions del preu dels transports i compensacions fiscals per equilibrar l’impacte econòmic de la insularitat.
Andorra
El 2018, Andorra va viure un període d’agitació social sense precedents en la història del Principat. Els dies 15 i 16 de març, els sindicats van convocar dues jornades de vaga de funcionaris, amb la intenció de paralitzar gran part de l’activitat del país. Els treballadors públics protestaven per la modificació de les condicions laborals, que incloïen la conversió de triennis en quinquennis per als complements d’antiguitat i la introducció d’alguns complements vinculats a la productivitat, impulsats pel Govern andorrà. Les protestes van provocar llargues cues a les fronteres andorranes a causa de l’excés de zel dels funcionaris, que revisaven un per un els vehicles com a forma de protesta complementària.
Les protestes sindicals van tenir repercussió al carrer. El 17 de desembre, un miler de persones es van concentrar a Andorra la Vella per reclamar "Una Andorra més social" i "Una Andorra de tots" en protesta pels canvis laborals que abaratien l’acomiadament, decidits pel partit de centredreta Demòcrates d’Andorra, que governa al Principat amb majoria absoluta des de l’any 2011. Les mobilitzacions, liderades per partits i sindicats d’esquerra i centreesquerra van derivar en una demanda de reorientació de les polítiques del Govern, en protesta contra la precarietat laboral, els preus de l’habitatge, el cost de la vida, el nivell adquisitiu de les pensions i la penalització de l’avortament. Aquestes demandes estaven vinculades a una protesta bàsica relacionada amb la dificultat d’adquirir drets polítics per part dels residents, un fet que, segons els convocants, limita decisivament el control democràtic de l’acció de govern.
D’altra banda, el 20 d’agost, Àngel Ros va prendre possessió com a nou ambaixador d’Espanya a Andorra. Ros va tancar, d’aquesta manera, 14 anys com a alcalde de Lleida i una llarga carrera dins l’estructura del Partit dels Socialistes de Catalunya, que el va portar fins a la presidència del partit. Els pactes municipals amb Ciutadans i una actitud de distanciament respecte als antics postulats catalanistes del socialisme català havien malmès la seva imatge davant una part de l’electorat lleidatà, fet que va contribuir al recanvi a l’alcaldia de la ciutat. El nomenament de Ros com a ambaixador a Andorra va generar les protestes dels diplomàtics de carrera, que van acusar el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, d’haver decidit nomenar Ros per criteris de conveniència política del seu partit.
Catalunya del Nord
A finals del 2018, la gran mobilització dels coneguts com "armilles grogues" a l’Estat francès va tenir una correlació important a la Catalunya del Nord. Nombrosos talls de carretera i mobilitzacions massives van paralitzar intermitentment els transports, amb una especial afectació a la frontera hispanofrancesa. Els manifestants rebutjaven diverses mesures fiscals del govern Macron que consideraven lesives per als interessos de les classes mitjanes, sobretot les dels territoris més allunyats de la metròpoli parisenca. Precisament un peatge al sud de Perpinyà va ser l’escenari d’un dels deu accidents mortals causats per les mobilitzacions en tot França quan un home de 36 anys va morir pel xoc del seu vehicle contra un camió que havia estat aturat per diversos activistes.
El 2018 també va tenir un fort component de solidaritat política d’amplis sectors nord-catalans amb la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme del sud. La imatge més simbòlica va ser la rebuda de l’alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, al president de la Generalitat, Joaquim Torra, amb un llaç groc molt visible a la solapa de l’americana, el 31 d’agost. Aquesta acció va motivar la protesta de l’ambaixador espanyol a París i, fins i tot, una intervenció del ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, al Congrés dels Diputats en suport del diplomàtic espanyol. De tota manera, les mobilitzacions de suport als independentistes del sud van sovintejar durant tot l’any, fins al punt que un centenar llarg d’alcaldes nord-catalans van adreçar una carta al president de la República, Emmanuel Macron, en la qual li demanaven la implicació en un conflicte que consideraven perjudicial per a la qualitat de la democràcia i els drets civils dels ciutadans europeus.
Franja de Ponent
En l’àmbit polític, la Franja va acusar els efectes del conflicte polític català en diversos àmbits. El 23 de gener es va acabar el trasllat de l’última obra de la col·lecció d’obres originàries del monestir de Santa Maria de Sixena, en un llarg litigi que va resoldre el Govern espanyol en favor de l’aragonès per la via de prendre decisions contràries als interessos de la Generalitat a partir de l’article 155. Vilanova de Sixena és un municipi castellanoparlant, que havia estat vinculat històricament al Bisbat de Lleida. Tot plegat va incrementar la tensió política entre Catalunya i Aragó, més encara tenint en compte que el president aragonès, Javier Lambán, va situar-se com un dels líders de l’ala més espanyolista del PSOE.
Paral·lelament, la Direcció General de Política Lingüística de la Diputació General d’Aragó –creada i gestionada per la Chunta Aragonesista, dins del pacte de govern amb el PSOE– va impulsar una política decidida a avançar en el reconeixement i l’oficialització de les llengües aragonesa i catalana a l’Aragó. A l’agost, el Govern aragonès va adreçar una carta a 208 municipis –56 d’ells catalanoparlants–, en la qual els preguntava si desitjaven ser inclosos en les àrees lingüístiques del català o l’aragonès. Les respostes, marcades pel component local, van arrenglerar-se, aproximadament, amb les diverses tesis dels partits aragonesos, amb la dreta en contra i l’esquerra a favor. Aquest panorama confús va fer que fins i tot alguns alcaldes es neguessin a respondre sobre una qüestió filològica molt allunyada de l’àmbit de decisió municipal.