El nou president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, durant la seva investidura a la Rada
© The Presidential Office of Ukraine
Sens dubte, el fet més rellevant de l’espai exsoviètic durant el 2019 van ser les eleccions presidencials a Ucraïna, entre el 31 de març i el 21 d’abril. El mediàtic Volodímir Zelenski, estrella de televisió que l’any anterior havia registrat un partit polític amb el mateix nom que el seu programa Sluha Narodu (‘Servidor del Poble’), va guanyar els comicis contra el president en exercici, Petró Poroixenko, per un 73% dels vots a la segona volta. El president electe va voler aprofitar l’empenta de la seva victòria electoral per a convocar eleccions a la Rada, el Parlament ucraïnès, el 21 de juliol, i, en efecte, el seu partit va obtenir el control de la cambra, amb 254 dels 450 diputats. Zelenski no renega del nacionalisme ucraïnès, però el seu discurs, especialment pel que fa al conflicte del Donbass, és molt menys agressiu que el del seu predecessor, cosa que dona esperances als defensors de les converses de pau amb els rebels i amb Rússia, que els defensa, protegeix i finança. Des dels comicis presidencials, la tensió a l’est d’Ucraïna va minvar, i, al desembre, el nou president es va reunir a París amb Vladímir Putin per a tractar del conflicte. Aquesta trobada li va ocasionar fortes crítiques dins d’Ucraïna, però va dur a un alto el foc efectiu i a un inici de col·laboració entre tots dos països. En qualsevol cas, l’aparició d’aquest nou líder a Ucraïna reflecteix el cansament de la societat ucraïnesa envers un conflicte sagnant que ja fa cinc anys que dura, que ha exacerbat el discurs nacional ucraïnès i que ha perjudicat enormement les relacions amb la veïna Rússia sense haver aportat, de moment, un gran acostament a les institucions europees.
A banda de les eleccions ucraïneses, hi va haver altres moviments polítics a l’antiga URSS. Un dels que va cridar més l’atenció va ser la dimissió del president kazakh, Nursultan Nazarbàiev, el 19 de març. Nazarbàiev ostentava la presidència del país des de la seva independència, el 1991 (de fet, liderava el país ja des de l’època soviètica), i era l’últim supervivent al poder des d’aquells fets a tot l’espai exsoviètic. De qualsevol manera, la seva renúncia va ser estudiada i pacífica, i tot indica que té previst quedar-se no gaire apartat del poder. Un fet simptomàtic que ho demostra va ser que, tot seguit a la seva renúncia, el Parlament kazakh va aprovar el canvi de nom de la capital del país, d’Astana a Nursultan, de manera que ara el centre polític del país té el nom del seu primer president. Per si no quedés prou clar, a les eleccions a nou president, el 9 de juny següent, Qassim-Jomart Toqaev, el candidat de l’antic president, va vèncer per un còmode resultat del 71%.
Un altre país que va viure un procés electoral, en aquest cas convuls, va ser Moldàvia. Les eleccions del febrer no van deixar un resultat clar, amb tres partits competint per l’electorat, però cap d’ells amb una majoria clara. Al juny es va produir una crisi constitucional que va acabar no tan sols amb la dimissió del Govern de Pavel Filip, sinó també del Tribunal Constitucional en ple, ja que el president del país es va negar a acatar les seves resolucions. La nova primera ministra, Maia Sandu, es va veure obligada a renunciar al novembre arran d’una moció de no-confiança i va ser substituïda per Ion Chicu, considerat un polític proper als interessos russos.
Pel que fa a Rússia, el 2019 es va mantenir en una certa estabilitat, amb Vladímir Putin amb una forta popularitat al capdavant d’una economia que es va recuperant. Amb una oposició pràcticament sota control, Putin va poder concentrar els seus esforços en una intensa activitat internacional i es va beneficiar en gran mesura de les inestabilitats que es van anar produint a Occident, a l’Amèrica Llatina i a l’Orient Mitjà. En aquesta última regió, Rússia va aconseguir presentar-se com una potència triomfadora i respectada després del seu paper a la guerra de Síria i uns equilibris diplomàtics certament difícils. En efecte, Rússia va mantenir una bona relació amb països tan diferents com són Síria, Turquia i l’Iran i una relació fluida amb Israel i l’Aràbia Saudita. Al final del 2019, Putin va pactar amb l’OPEP una important reducció en la producció de petroli per tal de mantenir-ne els preus alts. Les relacions de Rússia amb Occident van entrar en una fase de tensió estabilitzada, en què es van mantenir les sancions mútues malgrat que va continuar, i fins i tot es va estimular, el comerç amb Europa, sobretot l’energètic. Pel cantó estratègic, Moscou va anunciar les primeres grans maniobres militars conjuntes amb la Xina, però pocs observadors van veure en aquest fet una autèntica amenaça envers Occident, especialment perquè fa anys que el pressupost militar rus va minvant.