Tot i presentar una economia ofegada a causa de la crisi financera internacional, el Govern portuguès també es va doblegar davant les pressions de les agències de ràting i el Banc Central Europeu, per acabar presentant programes procíclics d’austeritat que, com en altres països, acabarien pagant els sectors socials més castigats per la crisi: 23 milions d’euros diaris durant 3 anys era la xifra astronòmica de l’ajust anunciat el 9 de març. Però a les agències de classificació de risc no els va semblar suficient i la credibilitat creditícia del país va continuar caient, fins que el 29 d’abril el Govern socialista i l’oposició socialdemòcrata van assolir un acord pel qual es renunciava definitivament a fer créixer l’economia a fi de rebaixar el dèficit, i es va fixar amb claredat la principal víctima: les polítiques socials. El 13 de maig, el Govern de José Sócrates va incomplir l’última promesa que li restava per incomplir en anunciar un massiu augment d’impostos; al final de juliol va autoritzar l’obertura dominical dels hipermercats, amb el consegüent perjudici per al petit comerç; al cap de pocs dies va anunciar la clausura de 701 centres d’educació primària, i, a les acaballes de l’estiu, va dictar retalls salarials en el sector públic i un nou augment de l’IVA. Tanmateix, a partir del novembre van començar a saltar les alarmes i creixia el rumor sobre la suspensió de pagaments i la necessitat del país de recórrer a un salvament financer internacional. Per contestar el tercer pla d’estalvi de l’any, el 24 de novembre, sindicats i moviments socials van convocar una vaga general que, no obstant tenir un seguiment massiu, no va aconseguir frenar l’aprovació del pressupost més restrictiu dels darrers trenta anys.