Una coalició de grups armats anomenada Séléka va derrocar el president François Bozizé, el 24 de març. Bozizé, que havia perdut el suport dels governs txadià i francès, els quals l’havien ajudat en rebel·lions anteriors, no va poder resistir l’ofensiva de Séléka, iniciada tres mesos abans des del nord del país. Tan sols va disposar de l’ajut de 400 soldats sud-africans, enviats pel president Jacob Zuma, que van ser retirats després de perdre catorze homes en un enfrontament amb la guerrilla. Una vegada al poder, Séléka va ser incapaç de restablir l’ordre, en especial a Bangui, la capital. Malgrat el discurs conciliador del cap de Séléka, Michel Djotodia, convertit en president de la República Centreafricana, els enfrontaments entre Séléka i les milícies lleials a Bozizé van ser constants, sense que els soldats de la Força Multinacional d’Estats de l’Àfrica Central (FOMAC), en bona part txadians, poguessin fer res per aturar-los. Des del seu exili al Camerun, Bozizé va acusar el Govern txadià d’estar al darrere de la coalició que l’havia tret del poder. A Bangui, els tribunals van implicar Bozizé en la violació dels drets humans i la mort del coronel Charles Massi, cap de la Convenció dels Patriotes per la Justícia i la Pau, detingut el 2010 al Txad i després traslladat a la República Centreafricana. Els enfrontaments van derivar en un xoc comunitari entre musulmans, afins a Séléka, i cristians, que van crear les seves pròpies milícies, conegudes com antibalaka . Davant el caos, el 5 de desembre, el president francès, François Hollande, amb el vistiplau del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, va enviar 1.600 soldats en l’anomenada “operació Sangaris”. Al mateix temps, el Consell de Seguretat va crear la Missió Internacional de Suport a l’Àfrica Central (MISCA), integrada en part pels soldats de la FOMAC.