Jacob Zuma, líder del Congrés Nacional Africà (CNA), va ser elegit president de la república el 6 de maig pel Parlament. Dues setmanes abans, la seva formació havia renovat la majoria parlamentària gràcies als 264 escons aconseguits --d'un total de 400-- en les eleccions legislatives. L'Aliança Democràtica (AD) es va confirmar com la principal força de l'oposició amb 67 escons. El Congrés del Poble (COPE), fundat un any abans per membres del CNA contraris al protagonisme de Zuma, va obtenir un resultat discret: 30 parlamentaris. En el seu discurs d'investidura, Zuma, el quart president de la Sud-àfrica postapartheid, va prometre que crearia 500.000 llocs de treball l'any 2009 i impulsaria un ambiciós programa de desenvolupament social. La promesa es va fer en un moment de recessió, la primera en 17 anys, que ha provocat la pèrdua de 300.000 llocs de treball, sobretot en la indústria de l'automòbil i les mines. Per donar confiança al món financer, el president va reforçar el poder de l'artífex de la política econòmica, Trevor Manuel. Ministre d'Economia els darrers tretze anys, Manuel va ser designat president de la Comissió Nacional de Planificació, de nova creació. Com a ministre d'Economia, va nomenar Pravin Gordan, excap del Tresor Públic. En el Govern, heterogeni, també hi figuraven dos dels seus aliats en el pols amb Thabo Mbeki: Blade Nzimande, líder del Partit Comunista, i Tokyo Sexwale. En canvi, Zuma no va comptar amb Winnie Mandela, la controvertida exdona de Nelson Mandela. En les eleccions a les assemblees provincials, el CNA va obtenir la majoria en totes, menys en Western Cape, feu de l'Aliança Democràtica (AD) on viu una bona part dels mestissos sud-africans. Malgrat el seu discurs, més proper a la població que el de Mbeki, i l'aliança amb els comunistes i la Confederació de Sindicats de Sud-àfrica (COSATU), Zuma va d'haver d'enfrontar-se ben aviat amb el malestar dels suburbis, afectats per l'atur, la violència i la manca de serveis socials. En les protestes, van demanar al president que creï llocs de treball per a la població dels suburbis, majoritàriament negra. Zuma es va implicar en la crisi de Zimbabwe i va donar suport al pacte entre el president Robert Mugabe i el dirigent opositor, Morgan Tsvangirai; va millorar els vincles amb Angola, arran del viatge a Luanda, i va mantenir les bones relacions amb els Estats Units, la Unió Europea i la Xina.