Al desembre, les cerimònies per la mort de Nelson Mandela, primer president de la Sud-àfrica lliure de l’apartheid , van convocar milers de sud-africans i quasi un centenar de caps d’estat, que van reconèixer els seus valors de concòrdia i la seva valuosa aportació tant al desmantellament del règim de segregació racial implantat per la minoria blanca el 1948 com a la reconciliació entre les comunitats negra i blanca. En l’acte celebrat a l’estadi de Soweto va quedar palesa la pèrdua de popularitat del president del país Jacob Zuma, que fou xiulat pels assistents, que, en canvi, van aplaudir el president dels Estats Units, Barack Obama, i el cap d’estat de Zimbàbue, Robert Mugabe. A uns quants mesos de les eleccions, en les quals Zuma serà el candidat de l’hegemònic Congrés Nacional Africà (CNA), aquest es va veure afectat per un nou escàndol de corrupció. Un diari va revelar que el president s’havia reformat la casa, amb diners del Ministeri d’Obres Públiques, en unes obres que van costar 200 milions de rands (14,5 milions d’euros). Al president també se’l va criticar per la gestió de la mina Marika, en què el 2012 la policia va matar 34 miners en vaga. Al cap d’un any, els companys dels miners morts van tornar a protestar per recordar els fets. A més, el van acusar de no actuar davant la violència, endèmica als suburbis; de l’atur, que no baixa del 25%, segons dades oficials, però que arriba al 40% entre la població negra, i de les desigualtats socials.
En política exterior, Zuma va mantenir protagonisme tant al continent com entre els països emergents, com a membre dels anomenats BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i la República de Sud-àfrica). Es va qüestionar, però, la seva decisió d’enviar un contingent a la República Centreafricana, en suport del president François Bozizé, que va ser retirat al març en morir tretze soldats.
L’economia va mantenir un creixement de quasi el 3%, una bona dada si es compara amb la de la zona euro, moderada davant les economies africanes més dinàmiques.