El congrés del Congrés Nacional Africà (CNA), celebrat al final de novembre, va permetre respirar al president sud-africà, Jacob Zuma, qüestionat per diversos escàndols polítics i financers. El secretari general del partit, Gwede Mantashe, va assegurar que en lloc de censurar Zuma calia treballar per la unitat de la formació, en el poder des de les primeres eleccions plurals, del 1994, de cara a les eleccions del 2019, en què, segons estableix la Constitució, Zuma no pot aspirar a un tercer mandat. Unes setmanes abans, el CNA ja li havia donat suport en rebutjar la moció de confiança presentada pel principal partit opositor, l’Aliança Democràtica (AD). La proposta va ser rebutjada per 214 vots contra 126. Tanmateix, el malestar en el si del CNA per la impopularitat de Zuma va ser evident, i fins i tot tres ministres en van demanar la dimissió: el de Turisme, Derek Hanekom; el de Salut, Aaron Motsoaledi, i el de Treballs Públics, Thulas Nxesi. La pèrdua de part del capital polític del CNA, acumulat gràcies a la lluita contra l’apartheid i el carisma de Nelson Mandela, va quedar palesa en les eleccions municipals, de l’agost, en les quals va perdre ciutats tan importants com Tshwane (antigament, Pretòria), Nelson Mandela Bay i Johannesburg, i el 8% dels vots en benefici d’Aliança Democràtica i de Lluitadors per la Llibertat Econòmica (EFF), de Julius Malema.
Des que va ser vicepresident amb Thabo Mbeki (1999-2005), els escàndols, de corrupció i també sexuals, persegueixen Zuma. Tanmateix, cap va assolir les dimensions del conegut com "cas Gupta", pel nom d’una família índia que s’enriquia amb contractes governamentals gràcies als seus vincles amb el president i que, fins i tot, va aconseguir la substitució del ministre de Finances Nhlanhla Nene pel més dòcil David van Rooyen. El descrèdit de Zuma es va produir en un any d’estancament econòmic, amb un creixement del 0,2% i un atur disparat, del 27,1%.