Al cap de més d’un any d’haver-se anunciat la formació d’un Govern d’unió nacional, al desembre finalment va sortir a la llum format per quaranta-set carteres, de les quals set van anar a parar a les mans de membres de l’oposició. El president, Joseph Kabila, va mantenir el primer ministre Augustin Matata Ponyo en un Govern en el qual també eren presents els opositors Thomas Luhaka i Germain Kambinga, del Moviment per a l’Alliberament del Congo (MLC), i Daniel Madimba Kalonji, de la Unió per la Democràcia i el Progrés Social (UDPS). A l’est del país, l’exèrcit i la missió de les Nacions Unides (MONUSCO) van combatre les milícies de les Forces Democràtiques Aliades (ADF), un grup ugandès implantat a la zona de Beni, a la província de Kivu Nord. L’ofensiva, anomenada Sokola (‘neteja’, en lingala), va començar al gener amb l’objectiu de forçar la rendició del grup acusat de cometre matances de la població civil. Una altra guerrilla, les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR), formada en bona part per hutus ruandesos, va començar la seva desmobilització: al maig, van lliurar les armes els primers combatents i, al novembre, van arribar a un camp d’acantonament creat a Kisangani un centenar de rebels i les seves famílies. Aquests fets van anar precedits per una carta, a l’abril, de les FDLR adreçada als caps d’estat de la Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC), en la qual asseguraven que deixaven la lluita armada. Segons els experts, quedaven uns 1.500 combatents de les FDLR a Kivu Sud i a Kivu Nord, dedicats al saqueig dels recursos naturals, en connivència amb polítics locals. Finalment, al nord de Katanga, una província rica en minerals, les milícies Mai Mai Bataka, formades per lubes, van atacar les zones que habitaven els twes, fet que va obligar milers de persones a deixar les seves llars. Malgrat la inestabilitat del país, l’economia va créixer més del 8% gràcies a les inversions en serveis, la construcció d’infraestructures i les exportacions de minerals i de fusta.