El protagonisme de l’any 2010 va recaure en 2 processos d’indubtable rellevància domèstica i internacional. El primer va ser el que va consagrar com a successor de Kim Jong Il un dels seus fills, Kim Jong Un. Després de diversos anys d’incerteses motivades, en part, pel deteriorament físic de Kim Jong Il, la remodelació del Govern al juny va donar més poder a alguns dels seus col·laboradors més fidels, mentre que la celebració al setembre del primer congrés del Partit Coreà dels Treballadors des del 1980 va servir per a elevar el rang de Kim Jong Un i per situar-lo en una posició preferent dins el sistema polític. Aquesta aposta es va confirmar al cap de poc durant la desfilada militar per commemorar el 65è aniversari del partit, en la qual Kim Jong Un va aparèixer al balcó presidencial molt a prop del seu pare. En un sentit molt semblant es va interpretar la visita de Kim Jong Il a Pequín a l’agost per presentar el seu fill a les autoritats xineses.
El segon procés, més destacat, va ser l’empitjorament de les relacions amb un dels països veïns, Corea del Sud. L’any ja va començar amb tensions a conseqüència del fet que Seül rebutjava l’oferta nord-coreana de signar un tractat de pau definitiu que posés fi a la guerra que va culminar amb la divisió de la península l’any 1953. Més enllà del contingut del tractat, el rebuig sud-coreà va ser degut a la negativa de Pyongyang de reprendre les converses a 6 bandes i, de manera més particular, de posar fi al seu programa nuclear. Al cap de pocs dies, aquestes tensions van augmentar amb el llançament de diversos trets nord-coreans sobre la Línia Límit del Nord, la frontera divisòria fixada per les Nacions Unides a la mar Groga. Molt més greu va ser, no obstant això, l’enfonsament del vaixell sud-coreà Cheonan al març en unes circumstàncies sospitoses que, segons un informe publicat al cap d’un mes, van apuntar com a causa més plausible el llançament d’un torpede per part de l’exèrcit nord-coreà. Seül aleshores va demanar al Consell de Seguretat que censurés l’actuació nord-coreana, però Pyongyang va emetre un comunicat negant qualsevol implicació en l’incident i titllant la decisió sud-coreana de “provocació intolerable”. Malgrat les acusacions mútues, la tensió va anar minvant a poc a poc fins que al juliol els Estats Units van anunciar la imposició de noves sancions econòmiques a Corea del Nord durant una visita de la secretària d’Estat nord-americana a la capital sud-coreana. Sense reconèixer oficialment cap vincle, Pyongyang va respondre a aquesta mesura amb el llançament de nous trets sobre la Línia Límit del Nord i amb la captura d’un vaixell sud-coreà a l’agost, al qual va acusar d’haver-se endinsat a les seves aigües territorials. Després d’un mes de protestes del Govern sud-coreà, Corea del Nord, no obstant això, va alliberar els tripulants del vaixell i, en un intent de rebaixar el clima de tensió, va acceptar l’ajut sud-coreà per pal·liar els efectes de les inundacions que a l’agost van afectar algunes regions del sud del país. En una direcció similar, a l’octubre els 2 països van reprendre el programa de reunions familiars suspès des de l’any 2006. Amb tot, no va ser aquest el punt final de l’escalada de tensió. Al novembre, l’exèrcit nord-coreà va atacar l’illa sud-coreana de Yeonpyeong, a la mar Groga, provocant la mort de 2 soldats i més d’una desena de ferits. La major part dels analistes van considerar aquest atac aeri com un dels més greus de les darreres dècades, però després d’algunes setmanes d’acusacions mútues, de condemnes de la comunitat internacional a l’acció nord-coreana i de maniobres militars d’un i altre país, la tensió es va anar calmant a poc a poc al final de l’any.
En un altre ordre de coses, l’any 2010 també va ser testimoni de l’expulsió i posterior execució del ministre de Finances Pak Nam-ki, al qual Kim Jong Il va acusar de ser el responsable del mal funcionament de l’economia i del fracàs del pla governamental per a revaluar la moneda oficial.