La mort de Kim Jong Il d’un infart al desembre va obrir la porta al segon relleu generacional en el tancat règim comunista nord-coreà. Reverenciat i temut dins el seu país i fortament criticat a l’exterior, l’estimat líder va aconseguir el control absolut de Corea del Nord l’any 1994 després de la mort del seu pare, el fundador de la República Democràtica de Corea, Kim Il-sung. Disset anys després, va ser el menor dels seus tres fills, Kim Jong Un, que va heretar les regnes del país.
El procés de successió s’havia iniciat l’any 2008, quan Kim Jong Il va patir una apoplexia que el va deixar parcialment immobilitzat, però els gestos més significatius van tenir lloc cap al final de l’any 2010, moment que Kim Jong Un va ser nomenat vicepresident de la poderosa Comissió Militar Central del Partit Comunista Nord-coreà i general d’alta distinció de l’exèrcit. Conscient que la joventut del seu fill (de només 30 anys) podia ser una font de feblesa, en aquell moment Kim Jong Il va ascendir també tres dels seus més fidels col·laboradors (un germà i una germana amb el seu marit) amb l’objectiu que, un cop arribés el moment, ajudessin el seu hereu a mantenir l’ordre i evitessin qualsevol revolta. A més, al llarg de l’any Kim Jong Il va realitzar diverses purgues dins el partit i es va reunir amb les màximes autoritats xineses i russes per obtenir el suport internacional necessari per al seu successor.
Malgrat el reconeixement unànime de l’existència de nombroses incerteses en el futur, al final de l’any la majoria dels analistes van veure aquestes gestions com el preludi d’una transició tranquil·la. Molts d’ells van reivindicar també la cabdal importància de tres qüestions per a la futura estabilitat del país: les relacions amb la veïna Corea del Sud, el desenvolupament econòmic i el problema de la malnutrició.
Pel que fa a les primeres, l’elevada conflictivitat que les va caracteritzar durant el darrer trimestre de l’any 2010 va donar pas gradualment a un major grau de cooperació, tot i que limitada. Al gener, les autoritats de Pyong˘yang van proposar al Govern de Seül la celebració d’una reunió bilateral que es va celebrar al febrer i que, malgrat no obtenir resultats concrets, va servir per a trencar l’escalada de tensió. Un efecte molt semblant van tenir les trobades entre els negociadors nord-coreans i sud-coreans en temes nuclears, que es van celebrar a Bali i a Pequín al juliol i al setembre, respectivament.
Amb relació al desenvolupament econòmic, Corea del Nord va prendre algunes mesures per a millorar la situació, com ara la creació d’una Oficina General per al Desenvolupament Econòmic o l’establiment d’un projecte industrial conjunt amb la República Popular de la Xina a l’illa de Hwanggumphyong, al riu Yalu.
Cap d’aquestes iniciatives va impedir, però, que al final d’any el país encara se situés entre els més pobres del món.
Finalment, respecte al problema de la malnutrició, el 2011 les Nacions Unides van publicar un informe que situava en més de sis milions el nombre de ciutadans nord-coreans afectats de malnutrició, al voltant del 25% del total de la població. La Unió Europea, Corea del Sud, els Estats Units i la Federació Russa, entre d’altres, es van comprometre a enviar importants ajuts per a tractar de millorar aquesta situació, però també van fer una nova crida a la introducció de reformes en el sistema econòmic i a la modificació de les prioritats pressupostàries del país, tradicionalment molt orientades a l’increment de les seves capacitats militars.