Al maig es va celebrar una trobada entre les institucions europees i Rússia per a restablir relacions polítiques i econòmiques
© Comunitat Europea
Després de l'agitat any anterior, sembla que Rússia va intentar recuperar una certa normalitat, més necessària que mai, atesa la forta crisi econòmica que l'afecta. Segons l'FMI, l'economia russa va decréixer el 7,5% el 2009, tot i que el mateix organisme va preveure que l'any següent el PNB podria recuperar xifres positives i situar-se en l'1,5% de creixement.
Les ferides obertes a Geòrgia l'any 2008 van anar tancant-se progressivament. El Govern de Medvédev no va voler portar l'enfrontament més enllà d'on va arribar durant el conflicte; tot i que va continuar protegint les regions separatistes d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, no va organitzar cap campanya internacional perquè siguin reconegudes per més països com a estats independents, i en general va sotmetre les seves accions a les disposicions dels organismes internacionals. En aquest sentit, un memoràndum independent internacional del mes de setembre va donar una certa victòria moral al Kremlin. Segons el text, totes dues bandes van cometre atrocitats durant el conflicte, però va ser Geòrgia qui va iniciar les hostilitats.
En realitat, sembla que Occident està més que disposat a restablir relacions cordials amb el Kremlin. Les causes d'aquesta actitud, cal buscar-les en dos fets clau: en primer lloc, el nou discurs de l'Administració d'Obama, que treu importància a l'anterior preocupació nord-americana sobre seguretat i vol mantenir lligams positius amb totes les potències del món. En segon lloc, la fatiga que produeix en molts sectors occidentals el suport lliurat a països febles prooccidentals que han emprès actituds agosarades que han posat en perill l'estabilitat internacional en sol·licitar protecció occidental davant l'abusiu lideratge rus. Evidentment, Geòrgia seria un cas extrem, que va estar a punt de menar cap a una guerra internacional, però l'afer del bloqueig ucraïnès als gasoductes russos en el seu camí cap a Europa occidental potser va ser l'afer que va exhaurir la capacitat d'Occident de permetre situacions que posessin en perill les seves relacions amb Rússia.
En aquest sentit, el juliol del 2009, 22 polítics i diplomàtics de l'Europa central i de l'Est, entre els quals hi havia 8 expresidents, van signar una carta oberta al president nord-americà Barack Obama demanant-li que reconsiderés la seva política d'amistat amb Rússia. Intent frustrat, però: poc després, l'OTAN va anunciar un nou marc de cooperació amb Rússia que inclourà l'abandonament dels plans d'instal·lació d'un escut de míssils defensius a Polònia i la República Txeca.
Des del punt de vista simbòlic, aquest acostament va tenir un doble repte en dues celebracions. Al setembre, el món va commemorar el 70è aniversari de l'inici d'hostilitats a la Segona Guerra Mundial. Polònia i altres països de l'Est van voler remarcar que els fets commemorats reflecteixen una agressió soviètica contra els seus països el 1939, coordinada amb la invasió nazi. Això va posar en una delicada posició la representació russa en els actes de celebració, ja que Moscou encara nega o minimitza aquests fets històrics. Poc després, al novembre, Europa i tot el món van celebrar el 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, i aquí tampoc no es van estalviar referències al final de l'opressió soviètica pels països que van viure aquells esdeveniments.
Les relacions de Rússia amb els seus veïns immediats, d'altra banda, també van viure alguns moviments interessants. En general, es pot dir que es va anar reforçant la tendència dels països de l'anomenat "estranger proper" a defugir el lideratge rus. Així, Moldàvia va viure una "revolució de colors" tardana que va deposar el president prorús Voronin; Armènia va establir relacions amicals amb Turquia, fet que sembla indicar un camí cap al final d'un conflicte que beneficia la ingerència russa; Ucraïna va provocar, al mes de gener, un nou enfrontament amb Rússia per qüestions d'abastament energètic; i la cimera de la Comunitat d'Estats Independents de l'octubre, a Chisinau, es va acabar amb un clar fracàs, quan diversos estats centreasiàtics van excusar la seva assistència o van enviar-hi delegacions de baix nivell. Per la banda favorable als interessos del Kremlin, cal dir que les passes seguides per Armènia van tenir com a efecte immediat un acostament de Rússia a l'Azerbaidjan, la qual cosa pot tenir repercussions en els nous projectes d'oleoductes i gasoductes al Caucas; i que els intents d'Ucraïna per aconseguir el suport d'Occident van resultar ineficaços, la qual cosa crea de nou un escenari en el qual el lideratge regional de Rússia té un fort consens internacional.
Però si bé la situació internacional de Rússia va semblar estabilitzar-se i normalitzar-se, la situació interna va continuar presentant un fort dèficit en el capítol dels drets humans. Al llarg de tot l'any es van produir manifestacions opositores fortament reprimides per la policia. Durant la tardor va haver-hi una autèntica pluja de denúncies públiques televisades en què policies russos van denunciar la immensa corrupció en què es veuen immersos els cossos armats.
Els crims relacionats amb la situació a Txetxènia van continuar: al gener va morir a trets a Moscou un advocat defensor de txetxens i la periodista que l'estava entrevistant. El 15 de juliol va ser assassinada, al Caucas, l'activista Natàlia Estemírova, que investigava crims comesos a Txetxènia. Un mes després, a Grozni, dos activistes pels drets humans van ser assassinats a trets per cinc homes, tres dels quals anaven uniformats. Un periodista va ser assassinat també durant les mateixes dates a la ciutat de Makhaixkala, al Daguestan.