El 4 de desembre de 2011 es van celebrar eleccions a la Duma, o Parlament de la Federació Russa. Amb una participació del 60%, Rússia Unida, el partit presidencialista, va obtenir el 49% dels vots (238 escons del total de 450). En segon lloc, el Partit Comunista va ser votat pel 19% dels participants, cosa que li va donar 92 diputats. Després, Rússia Justa, el partit de Nikolai Levitxev, va obtenir el 7,7% dels vots i 64 escons, i el Partit Liberal Democràtic, de Vladímir Jirinovski, el 8,1% i 56 diputats. El partit prooccidental Iàbloko i altres formacions menors van quedar fora del Parlament per les fortes condicions existents tant per a poder presentar candidats com per a ser elegits (calia un 7% dels vots). Organitzacions internacionals com ara l'OSCE van denunciar nombrosos fraus als comicis, i la secretària d'estat dels EUA, H. Clinton, va declarar que les eleccions no havien estat "ni lliures, ni justes". Per al tàndem presidencial Medvédev-Putin els resultats no van ser del tot positius. Malgrat que continuaven tenint majoria absoluta a la Duma, els seus diputats havien perdut un 15% dels vots i deixaven de tenir una majoria còmoda que els permetés qualsevol modificació legislativa i constitucional. Per primer cop, el poder a Rússia va mostrar signes de debilitat.
L'anunciat retorn de Vladímir Putin a la presidència de Rússia es va produir finalment amb les eleccions del 4 de març de 2012. L'antic president va aconseguir el 63,6% dels vots, molt lluny del seu rival més directe, l'incombustible líder comunista G. Ziugànov, amb el 17%. La victòria de Putin va ser controvertida, no només per les denúncies internacionals (l'OSCE hi va detectar excessives irregularitats) ni per les dades sospitoses (Putin va obtenir el 99,97% dels vots a Txetxènia), sinó per les mobilitzacions populars que van acompanyar les eleccions.
En efecte, per primer cop hi va haver nombroses manifestacions per a exigir transparència en el procés electoral i en protesta d'aquestes irregularitats, manifestacions que van ser fortament reprimides. Les mobilitzacions, tanmateix, van ser de signe divers, des de comunistes nostàlgics a liberals proeuropeus o fins i tot de l'extrema dreta més reaccionària i racista, però els analistes coincideixen a dir que reflecteixen un profund canvi social a Rússia, en què unes classes urbanes joves i ben informades, amb les necessitats bàsiques ja cobertes, tenen un nivell d'exigència més alt quant a la seva participació política, les llibertats individuals i el tracte que reben de l'administració. L'anomenada "revolució de les classes mitjanes" va eclipsar en part el retorn d'un Putin que, d'altra banda, va recuperar un discurs agressiu i populista que a molts russos els recorda la política dura necessària dotze anys enrere, quan Putin va exercir de salvador de la pàtria, però potser no tan necessària a hores d'ara. Aquest retorn a la presidència va marcar, d'altra banda, l'equador d'un llarg lideratge en què Putin tanca un període d'administracions breus i irregulars (dues presidències consecutives amb ampli suport, del 2000 al 2008, i un període en què va haver de cedir la presidència a Medvédev i relegar-se al càrrec de primer ministre, entre el 2008 i el 2012) i inicia el que probablement seran dues administracions llargues, de sis anys amb la nova legislació, que el mantindran al Kremlin fins el 2024.
Les manifestacions populars van donar una imatge més flexible i amable de la societat russa, fins al punt que Umaran Dokka, el líder de la resistència nord-caucàsica, va declarar, al febrer del 2012, que renunciava a considerar els civils russos com a còmplices de la repressió de l'Estat i, per tant, objectius potencials de la seves accions militars.
Tanmateix, el retorn de Putin es va caracteritzar per les accions contundents que van recordar el caràcter més dur del dignatari. Un dels fets més coneguts i controvertits va ser la repressió contra un grup feminista punk, les Pussy Riot, que al mes de març van ocupar la catedral del Crist Salvador de Moscou per a fer-hi una pregària cantada contra Putin. Tres de les integrants del grup van ser detingudes i condemnades a fortes penes de presó, mentre que altres membres van fugir a l'exili. Al judici, molt mediàtic, hi va ser Putin per mostrar la seva fermesa i la seva aliança amb l'Església ortodoxa (prèviament, el patriarca havia demanat el vot per a ell), però li va representar una forta condemna de defensors dels drets polítics tant de l'interior com de l'exterior de Rússia.
Putin va mantenir i reforçar una posició internacional de cooperació amb les altres potències, però de defensa dels seus interessos. En aquest sentit, les relacions amb les potències occidentals es van tensar notablement arran del suport de Rússia al règim sirià de Baixar al-Assad, al qual exporta abundant material armamentístic. La raó principal d'aquest suport és l'interès de Moscou a mantenir la seva base militar en territori sirià, l'única que Rússia té al Mediterrani; s'especula, però, sobre la necessitat que té Putin de mantenir una actitud de fermesa davant les altres potències, sobretot per a consolidar un suport social intern que, potser, comença a esquerdar-se.