Rússia va continuar buscant una adaptació incòmoda al sistema internacional. Els principals punts de discòrdia van ser bàsicament el suport del Kremlin al règim de Síria i la situació dels drets humans a l’interior del país. En tots dos casos hi van haver fortes tensions amb Occident, tant a través de la premsa de totes dues bandes i com a través del discurs agressiu de la diplomàcia russa, fets que, tanmateix, no van amagar una forta col·laboració política i, sobretot, econòmica, entre Rússia i els països occidentals.
El suport de Moscou al règim d’Al-Assad, la presència russa a la base siriana de Tartus o la contínua exportació d’armament rus al país en guerra civil van provocar les crítiques dels països occidentals, cada cop més obertament partidaris de l’oposició siriana. Tanmateix, a partir de l’estiu del 2013 i després de les confuses explosions d’armament químic a Damasc, Rússia va passar a admetre la possibilitat de negociacions internacionals per acabar la guerra, mentre que entre els països de l’OTAN va créixer la desconfiança en els opositors sirians, cada cop més disgregats i radicalitzats. Tot plegat va contribuir a rebaixar la tensió internacional sobre el conflicte i a apropar les posicions de Rússia i d’Occident a la regió.
Un altre motiu de tensió de Rússia amb els Estats Units va ser la inesperada arribada a Moscou de l’exconsultor tecnològic nord-americà Edward Snowden, acusat de filtració de secrets estratègics dels EUA. Després d’un període d’incertesa a l’aeroport de Xeremètievo, Putin va concedir a Snowden al mes de juliol asil temporal, fet que va provocar una forta tensió amb Washington que va anar minvant a mesura que el tècnic esdevenia un hoste incòmode per a Moscou.
Moscou va continuar intentant reforçar el seu lideratge regional dins l’antic espai soviètic, però va topar amb més dificultats que li poden fer perdre en aquesta regió importants aliats, desitjosos de diversificar les seves exportacions d’hidrocarburs. Així, en països com ara Ucraïna o Moldàvia l’aliança amb Rússia es veu cada cop més com una llosa que impedeix a aquests països acostar-se a la Unió Europea, mentre que l’Àsia Central va repensar la seva política de contractes energètics (i, per tant, geoestratègics), ateses les perspectives que ofereixen tant la UE com la Xina.
Pel que fa als drets humans dins de Rússia, als fets que anys enrere havien provocat la indignació de la premsa occidental (Pussy Riot, limitació d’adopcions internacionals de nens russos, assassinats de periodistes, situació al Caucas, etc.), el 2013 s’hi van afegir dues situacions greus fortament airejades pels mitjans de comunicació: la situació dels gais russos i el tractament de les comunitats estrangeres a les ciutats de Rússia. En tots dos casos la gravetat dels fets és que determinades decisions administratives generen reaccions socials violentes en la mateixa línia que la marcada per les autoritats, que d’altra banda no es mostren eficaces a l’hora de reprimir els excessos produïts.
En el cas dels drets dels gais, arran de determinades accions legals (com ara la il·legalització per la Duma de tota propaganda homosexual o la prohibició de l’ajuntament de Moscou de la Marxa de l’Orgull Gai els propers 100 anys), es van donar casos de bandes juvenils que es van dedicar a perseguir, capturar, torturar i, en alguns casos, matar joves gais, i després penjar els vídeos dels fets a internet. Amb prou feines es van produir detencions per aquests fets, en qualsevol cas emparats per un cert beneplàcit social.
De la mateixa manera, un cert clima xenòfob i racista envers les comunitats asiàtiques que viuen a les ciutats russes es va veure esperonat per l’espectacular detenció d’un ciutadà azerbaidjanès a Moscou a l’octubre. Després de dies de violents avalots contra les comunitats asiàtiques i musulmanes de la capital russa arran de l’assassinat d’un jove rus, la policia va difondre un vídeo en què el presumpte assassí, l’azerbaidjanès O. Zeinàlov, era detingut, maltractat i dut davant el ministre de l’Interior, que va felicitar els agents per la seva detenció. La manca d’una actuació eficaç en els avalots xenòfobs i el contrast amb l’actitud arrogant de les autoritats envers els presumptes delinqüents van encendre les alarmes internacionals pel que fa a una societat russa que es percep cada cop més intolerant i reaccionària.
Aquests incidents van allunyar l’atenció pública de situacions tradicionalment més crítiques al país, com la continuïtat del conflicte sagnant al Caucas. Només entre els mesos de setembre i octubre es van produir a la regió 86 morts i 80 ferits (entre els morts, 40 eren miltants antigovernamentals, 32 agents de l’ordre i 14 civils), segons dades de l’organització Caucasian Knot.
Pel que fa a l’economia, Rússia va experimentar més que cap altre país l’anomenat desinflament dels BRICS. Amb un creixement el 2013 de només l’1,5%, el país va quedar molt lluny de les grans xifres que, a la primera dècada del segle, feien veure Rússia com un dels grans centres de poder internacional. Això pot explicar, en part, la minva de tensions geoestratègiques o la recerca d’una diversificació productiva que allunyi Rússia de l’excessiva dependència que viu pel que fa l’exportació d’hidrocarburs. La inflació va presentar també dades preocupants, d’un 6,7% per al 2013, la qual cosa pot repercutir negativament en el benestar de la població, si més no de les seves classes populars.