Trobada de Vladímir Putin i Petró Poroixenko, sota els auspicis del Consell d’Europa, per a trobar una sortida al conflicte entre Rússia i Ucraïna
© Palazzo Chigi
El 2014 va significar un canvi radical en la política internacional de Rússia. L’any va començar de manera optimista, amb uns Jocs Olímpics d’Hivern a Sotxi que havien aconseguit donar una millor imatge del país. Tanmateix, l’escalada primer política i després militar a Ucraïna van arrossegar la presidència de V. Putin a una successió de fets amb greus conseqüències en l’àmbit internacional. El Kremlin es va sentir enganyat i agredit per una revolució a Kíev, que tenia tot l’aspecte d’haver estat provocada per Occident en contra dels interessos russos i fins i tot menyspreant la mediació de Moscou. En conseqüència, i aprofitant la confusió del moment polític a Ucraïna, Rússia va promoure un seguit de moviments, dubtosos des del punt de vista de la legalitat internacional, però que van disposar del suport dels sectors més radicals de l’entorn presidencial i d’un gran consens social dins de Rússia. Des de final de febrer, nombrosos grups d’homes armats –identificats posteriorment com a grups autòctons amb suport de tropes russes i, fins i tot, les forces russes– van prendre posicions a la península de Crimea, en un ampli i ben planejat desplegament, que va dur a la incorporació d’aquesta regió ucraïnesa a la Federació Russa, a final de març. L’annexió va ser condemnada com a contrària al dret internacional per diversos estats occidentals i organitzacions i també per l’Assemblea General de les Nacions Unides, que, per contra, va significar un creixement de la popularitat de Putin dins de Rússia.
Després de l’annexió de Crimea, la inestabilitat d’Ucraïna va continuar afectant Rússia, i Putin va negar la legitimitat a les noves autoritats de Kíev, a la vegada que va donar suport polític als sectors russòfons que es manifestaven, de manera cada cop més contundent, a l’est i al sud d’Ucraïna. Quan aquestes manifestacions van donar lloc a una revolta directa i armada contra el Govern ucraïnès, va ser possible identificar la influència i, fins i tot, la presència de Rússia i de les seves forces armades entre els insurgents. Els rebels van disposar d’un suport diplomàtic obert del Kremlin, i com més enllà va anar, més evident va ser l’interès de Rússia a alimentar un conflicte que desestabilitzava un país que havia deixat de ser un aliat.
Les conseqüències directes dels esdeveniments van ser la consolidació de l’aïllament de Rússia, país que va ser expulsat, de fet, del G-8, en no ser convidat a les reunions; va ser fortament criticat en fòrums internacionals, com el del G-20 celebrat a Brisbane al novembre o a les Nacions Unides, i els països occidentals van iniciar un fort boicot diplomàtic i comercial en diferents onades per a pressionar Moscou i aconseguir que disminuís la presència a Ucraïna. Putin va reaccionar menyspreant el boicot, limitant al seu torn la importació de béns europeus, alhora que va potenciar les relacions amb el grup de països del BRICS a fi de buscar nous mercats per a vendre el seu gas –com la Xina, la qual va absorbir part dels hidrocarburs que Europa va deixar de comprar, encara que el preu que Pequín va pagar segons aquests nous acords no es va fer públic, i que es va apuntar que van perjudicar notablement l’economia russa– i per a comprar productes agrícoles a l’Amèrica Llatina. Els resultats d’aquesta política van ser qüestionats, i es va calcular que el boicot sobre Rússia i la minva del preu del petroli probablement van ocasionar una forta recessió a l’economia russa (del –1,5%, segons l’FMI) per al 2014.
La nova imatge de Rússia, amb una potència forta i agressiva, li va donar prestigi intern, però va afeblir les aliances amb països tradicionalment amics de Rússia, com ara Bielorússia i el Kazakhstan. Tot plegat va portar a una evolució dubitativa de la posició russa en el conflicte d’Ucraïna, i Rússia va acabar acceptant la retirada de part de les tropes de territori ucraïnès, va prendre un cert distanciament respecte a les forces rebels i, finalment, va promoure un clima de treva amb els acords de Minsk sobre el conflicte del Donbass.
L’onada de fervor patriòtic que va portar Rússia al conflicte ucraïnès i la sensació d’hostilitat externa van deixar poc espai per a l’oposició a Putin, la qual va estar mancada d’un espai social on desenvolupar-se. Tanmateix, sí que es van produir algunes manifestacions, fins i tot, força nombroses, de solidaritat amb Ucraïna i per demanar la pau en aquell país.
D’altra banda, el clima d’intransigència social es va mantenir, i si al 2013 hi havia hagut 20 morts en atacs xenòfobs, fins al setembre del 2014 ja se n’havien produït 14, sense comptar els esdeveniments de Crimea ni del Caucas del Nord. Els atacs de grups radicals van ser no només contra estrangers, sinó també contra minories ètniques, homosexuals, organitzacions no governamentals, etc. Finalment, al setembre el Govern va ordenar tancar la històrica i prestigiosa organització Memorial, dedicada des de la perestroika a denunciar els crims de l’era soviètica.