Reunió de Vladímir Putin amb comandaments de l’èxèrcit rus per a valorar les accions militars a Síria (Moscou, 17 de novembre)
© Oficina del President de Rússia
Durant el 2015, Rússia va mantenir les mateixes dinàmiques que havia iniciat l'any anterior. En aquest sentit, es va mantenir el conflicte amb Ucraïna --el front del Donbass va restar inalterat respecte a l'any anterior--, i no es van produir canvis en l'àmbit diplomàtic. Igualment, les sancions dels Estats Units i la Unió Europea van continuar en una situació que molts observadors consideren de manteniment de la pressió en ambdós sentits. Enguany es van afegir al bloqueig econòmic alguns dels aliats incondicionals (Japó, Austràlia, Canadà, etc.), encara que el bloc antirús va mostrar algunes esquerdes, perquè països com Grècia, Hongria, Xipre, Espanya o Polònia, amb economies greument afectades per les contrasancions russes, en algun moment van manifestar la seva incomoditat amb les sancions.
L'economia russa també es va veure enguany afectada negativament pel descens sobtat, a partir del final del 2014, del preu internacional del petroli. Això va afectar directament no tan sols els plans de recuperació de l'economia russa, sinó també els de les economies d'alguns països que s'havien plantejat com a alternatives al comerç europeu, com ara Veneçuela, el Brasil o l'Argentina. Tot plegat ha acabat afectant seriosament l'economia russa: el consum intern es va contreure, el deute va augmentar, el ruble es va depreciar enormement i, segons l'FMI, l'economia va tenir un creixement negatiu del --3,8% el 2015.
Tanmateix, el Govern rus va donar un missatge optimista, i va assenyalar que les sancions havien afectat el país encara que no tant com molts observadors vaticinaven. El cert és que el país va evitar una molt temuda crisi bancària i va aconseguir aturar la depreciació del ruble, cap al mes d'abril. D'altra banda, es van produir efectes inesperats arran de la crisi, que duen els polítics russos a l'esperança: la manca de proveïments externs va portar l'economia russa a la tan ajornada reindustrialització, i malgrat que la recerca de mercats alternatius als BRICS --a l'Amèrica Llatina i a l'Àfrica-- no va donar els resultats esperats, sí que es va aconseguir una diversificació de les exportacions que pot canviar les estructures econòmiques del país de manera decisiva. Finalment, la societat russa, que esperava moltes més limitacions a causa de les sancions econòmiques d'Occident, va premiar el seu líder, i els sondejos van elevar la popularitat de Putin a quotes sense precedents, fins a vorejar el 90%, perquè li reconeixen el coratge per enfrontar-se a les potències mundials en bé de l'orgull nacional rus, a la vegada que ha dirigit el país cap a la supervivència amb dignitat.
S'ha de veure encara quant de temps duraran les sancions i les seves conseqüències reals; en els dos sectors es detecten símptomes de fatiga, però també d'adaptació a les condicions establertes per la nova situació. Rússia descarta, a curt termini, la seva candidatura d'ingrés a l'OCDE o de reingrés al G-7, i l'Europa occidental busca proveïdors energètics alternatius cada cop amb més fortuna.
Mentrestant, Rússia s'ha volgut erigir en el líder dels països descontents amb el sistema mundial de presa de decisions, amb fortuna desigual. Així, els països més radicals com Veneçuela, Corea del Nord, Síria o Cuba van veure aquest lideratge amb bons ulls. Per contra, altres socis dels BRICS no van rebre tan bé la política agressiva de Rússia.
A la tardor del 2015, Putin va iniciar una nova fase d'intervencionisme a Síria. A més del suport diplomàtic i econòmic al règim sirià d'Al-Assad, va iniciar l'ajut militar en forma de bombardejos selectius vers els enemics del règim en una guerra tan prolongada com complicada. En principi, aquestes operacions, per les quals Rússia utilitza la base militar de què ja disposava a la costa siriana, van tenir l'acord i el coneixement de les forces occidentals implicades en el conflicte. Tanmateix, el garbuix d'aliances en el conflicte no ho va fer fàcil: d'una banda, els Estats Units i l'OTAN tenen com a enemics primordials el règim sirià i l'Estat Islàmic, i donen suport a l'oposició democràtica siriana. De l'altra, Rússia dóna suport a Al-Assad contra tots els seus enemics, inclosos l'Estat Islàmic i l'oposició democràtica. Per això, Occident va protestar quan els avions russos van bombardejar els opositors sirians aliats d'Occident, especialment quan els russos ho van fer sobrevolant territori turc, és a dir, territori de l'OTAN. Per contra, Occident va intentar insistir en la necessitat de coordinar els atacs contra l'enemic comú, l'Estat Islàmic. Enmig d'aquesta situació, el 31 d'octubre, un avió rus amb 212 passatgers que tornaven de vacances a Egipte va explotar en ple vol sobre la península del Sinaí. En un primer moment tant Rússia com Egipte van negar la possibilitat d'un atemptat terrorista, malgrat la reivindicació de l'Estat Islàmic i les sospites occidentals, però al cap de pocs dies Putin va ordenar la repatriació de tots els turistes russos a Egipte --com ho havia fet el Regne Unit--, una mesura que no suposava acceptar la teoria del terrorisme pel Govern rus, en espera de la resolució final dels experts.
Entretant, la situació dels drets humans a Rússia es va mantenir en nivells baixos. Als habituals abusos al Caucas, sobre la llibertat de premsa o d'associació o sobre els drets de col·lectius com ara els immigrants o els homosexuals, cal afegir casos d'assetjament i desaparicions d'activistes tàrtars i ucraïnesos a Crimea. Així, al febrer, va ser assassinat a Moscou Borís Nemtsov, destacat opositor, aparentment per persones originàries del nord del Caucas.