Al llarg del 2017 van créixer les acusacions contra els serveis secrets russos per haver interferit en processos polítics occidentals, com ara les eleccions presidencials als EUA (trobada del president rus, Vladímir Putin, amb el president nord-americà, Donald Trump, a Hamburg, 7 de juliol de 2017)
© kremlin.ru
El 10 de setembre de 2017 hi va haver eleccions a governador en disset de les vuitanta-cinc entitats federals de Rússia i als parlaments de sis regions. No hi va haver sorpreses, els disset governadors sortints, tots homes, tots militants del partit governamental Rússia Unida, van ser reelegits sense problemes. Els parlaments regionals també van donar, en tots els casos, àmplies majories absolutes per al mateix partit. Aparentment, Vladímir Putin va aconseguir mantenir el control quasi absolut sobre la vida política a Rússia. I per si el monopoli de la vida social i parlamentària no fos suficient, el sistema polític rus va intentar diverses vegades imposar-se a qualsevol tipus d’oposició, i va reprimir les influències exteriors, la premsa independent i els escassos polítics o moviments que podrien fer ombra a les posicions oficials. Durant l’any 2017 va destacar la persecució soferta per l’opositor Aleksei Navalni, que va anunciar la intenció de presentar-se a les eleccions presidencials russes del 2018. Poc després d’aquest anunci, un jutjat de Kirov va ratificar una sentència, prèviament anul·lada, que condemnava Navalni per corrupció a cinc anys de presó. Tot i la suspensió, no es va poder presentar a les eleccions. Al llarg de l’any, Navalni i els seus seguidors van ser arrestats diverses vegades: al juny-juliol va passar vint-i-cinc dies a la presó i el 20 d’octubre va ser sentenciat a vint dies d’arrest per participar en protestes no autoritzades. Organitzacions russes i internacionals van denunciar aquestes condemnes com intents d’entorpir la seva carrera política.
Un fet destacat el 2017 va ser que el Govern rus va qualificar el centre d’estudis d’opinió pública Levada, un dels més prestigiosos de Rússia i del món, d’“agent estranger”. Aquesta qualificació ha servit tradicionalment al Govern rus per negar subvencions, limitar activitats i, fins i tot, clausurar diverses organitzacions crítiques amb Putin o defensores dels drets humans. La decisió, que el centre va denunciar, va xocar notablement, atès que els estudis duts a terme per Levada tradicionalment han remarcat l’arrelament social del president Putin i de les seves polítiques.
Des del punt de vista internacional, cal destacar dos fets rellevants. En primer lloc, una reducció de la tensió que hi havia hagut els anys anteriors. Així, per exemple, Rússia no va pressionar especialment en el conflicte ucraïnès, malgrat que el conflicte es va mantenir ben viu, ni tampoc en altres regions dels països veïns que mantenen una fràgil independència unilateral gràcies al suport rus, com són Nagorno-Karabakh, Abkhàsia, Ossètia Meridional o Transdnístria. Els contactes amb Turquia, que havien fet aixecar suspicàcies a Occident, sobretot després del cop d’estat turc fallit, també van semblar prendre una via més assossegada. La presència militar russa a l’Orient Mitjà, més concretament a Síria, es va anar reduint a uns nivells acceptables per a Occident, especialment a mesura que l’amenaça de l’Estat Islàmic es va esvair. Les maniobres militars conjuntes amb Bielorússia de l’estiu, “Zapad”, van aixecar protestes occidentals, però, un cop acabades, no sembla que hagin suposat un desplaçament permanent de tropes. Alguns observadors van apuntar que la retirada de l’anomenat hard power rus, si més no temporalment, es devia al fet que la crisi econòmica havia arribat finalment al pressupost de defensa, la qual cosa va fer que l’exèrcit rus passés de 600.000 efectius el 2011 a 200.000 a finals del 2016.
En segon lloc, al llarg del 2017 van créixer les acusacions contra els serveis secrets russos per haver interferit en processos polítics occidentals, des de les eleccions presidencials als EUA del 2016 fins al Brexit, passant pels processos electorals a França, els Països Baixos o Alemanya, o fins i tot en relació amb el creixement de l’independentisme català. Aquestes interferències, segons el cas i les fonts, van poder anar des de la pressió mediàtica (especialment des dels mitjans propagandístics russos, com ara Russia Today o Sputnik) fins a la manipulació de resultats electorals, suborns o finançament de campanyes, tot plegat amb l’objectiu comú de desestabilitzar els països occidentals. En casos extrems, com a Montenegro o Moldàvia, es va acusar Moscou de planejar autèntics cops d’estat. Òbviament, Moscou va negar aquestes acusacions, tot i que sovint s’ha argumentat, no sense raó, que Rússia i els seus països veïns han estat víctimes precisament d’aquestes maniobres des d’Occident en el passat.
Un dels escassos èxits de la diplomàcia russa, d’altra banda molt activa, va ser la incorporació de l’Índia i el Pakistan a l’Organització de Cooperació de Xangai (OCX), una organització de seguretat que fins al juny del 2017 aplegava Rússia, la Xina i diversos països de l’Àsia Central. Aquesta organització, que de vegades s’ha presentat com a comparable i fins i tot rival de l’OTAN, representa la projecció dels desitjos russos de crear una estructura estable en matèria de seguretat fora de les aliances occidentals i que podria identificar-se com la consolidació d’una aliança militar dels BRICS. Tanmateix, la majoria dels observadors van relativitzar l’abast real de l’OCX després de la incorporació de l’Índia i el Pakistan, rivals entre ells i amb poques coincidències amb la resta de socis.
Quant a l’organització internacional estrella per a la projecció internacional de Rússia, la Unió Euroasiàtica, va mantenir una existència serena després del seu ambiciós llançament el 2016, malgrat que no va admetre el Tadjikistan, el que hauria estat el sisè membre, sobretot per rivalitats en l’espai centreasiàtic, i que Bielorússia semblava que havia iniciat un inesperat gir prooccidental que podia condicionar les seves relacions amb Rússia.
D’altra banda, l’economia es va anar recuperant notablement, i l’FMI va augurar per al país un creixement de l’1,8% per al 2017, amb una inflació del 4,2%. Aquesta serenor econòmica, que ha mostrat tanta inestabilitat els darrers anys i que encara està sotmesa a boicots internacionals, es va deure sobretot a l’estabilització a l’alça dels preus del petroli, després que Rússia i l’Aràbia Saudita pressionessin el conjunt dels productors a fi d’evitar mantenir uns preus massa baixos per garantir l’estabilitat del proveïment mundial. Sigui com sigui, la societat russa sembla que va viure un respir en les seves condicions materials per primer cop des del 2013, i això naturalment va repercutir un cop més en la popularitat de Putin, que va poder albirar sense preocupació les eleccions de març del 2018 com una nova ratificació del seu poder, aquest cop fins al 2024.