A partir del mes de març es van produir manifestacions per a reclamar llibertats i reformes polítiques i l’aixecament de l’estat d’excepció. El 15 de març, desenes de sirians es van manifestar a la capital, Damasc, en contra de l’autoritarisme, els tribunals d’excepció i la corrupció. Entre els manifestants es trobaven nombroses famílies de presoners polítics. Les manifestacions van prosseguir els dies següents a Damasc i a Daraa, al sud del país, on l’actuació repressiva de les forces policials va fer nombroses detencions. El 28 de març, el Govern, dirigit des del 2003 pel primer ministre Mohammad Naji Otri, va presentar la dimissió al president, Baixar al-Assad, en un discurs a la nació, va atribuir les manifestacions contra el seu règim a conspiradors, però va anunciar la formació d’un comitè jurídic encarregat d’estudiar la possibilitat d’abolir les lleis d’excepció, en vigor des del 1963.
Al principi d’abril, el ministre d’Agricultura, Àdil Safar, va ser nomenat cap del Govern. Aquest canvi es va produir després de conèixer que diverses persones podrien haver mort a la ciutat de Latakia en les manifestacions, les quals es van estendre a Alep, al nord-oest, i Homs, al centre, on la repressió va provocar nombrosos morts. El 21 d’abril, el president al-Assad va promulgar un decret que aixecava l’estat d’excepció, però la repressió del moviment de protesta va continuar. El dia 25, l’exèrcit, amb el suport de blindats, va entrar a Daraa, i un centenar de persones van morir. Al maig va intervenir a Banias (nord-oest) i a Homs, mentre eren arrestats centenars de militants i d’opositors al règim.
Després d’una primera sèrie de sancions, el 29 d’abril, contra diversos responsables del règim sirià, entre els quals hi havia el germà petit d’al-Assad, Maher, cap de la Guàrdia Republicana i responsable directe de la repressió del moviment de protesta, els Estats Units van adoptar, al maig, noves sancions contra aquest últim i contra sis dirigents sirians (el vicepresident, el primer ministre, el ministre d’Interior, el ministre de Defensa, el cap d’informació militar i el director de la seguretat política) pel seu paper en la repressió sagnant de la revolta. Els béns als Estats Units de les personalitats sancionades van ser congelats i va ser prohibida tota transacció comercial entre ells i els residents americans. També a l’abril i al maig, la Unió Europea va aprovar sancions contra Síria, per a congelar els béns i prohibir els visats de 35 persones, inclòs el president al-Assad i quatre empreses, així com un embargament d’armes. Després, la UE va afegir una desena de responsables més, entre ells el germà petit d’al-Assad, Maher.
Al mes de juny, mentre continuava la repressió, al-Assad va decretar una amnistia general que prometia una obertura política basada en el multipartidisme i la creació d’un organisme per a llançar un diàleg nacional però compost per càrrecs governamentals i alts responsables del partit Baas. Els opositors, reunits a Antalya, a Turquia, van exigir la dimissió de Baixar al-Assad, mentre van continuar les manifestacions i la repressió. Al final de mes, l’exèrcit sirià, desplegat des del començament de les revoltes al nord, cosa que va provocar la fugida de més de 10.000 persones a Turquia, va estendre la repressió a la frontera libanesa i a l’est, a la ciutat de Hama, i va provocar nombroses víctimes civils.
El 23 d’agost, el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar una resolució que condemnava les violacions sistemàtiques dels drets humans comeses per les autoritats sirianes i va decidir enviar al país una comissió internacional independent per a investigar els abusos. La resolució es va basar en un informe redactat per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans en què s’informava d’homicidis, desaparicions forçoses, tortura i persecucions comeses per les forces de seguretat o per l’exèrcit sirià. L’informe va estimar que aquests fets podrien constituir crims contra la humanitat i va recomanar referir els fets al Tribunal Penal Internacional. Poc després, la Unió Europea va adoptar noves sancions contra Síria, amb la congelació dels béns i la prohibició de visats a quinze persones i cinc societats properes al règim.
Al principi d’octubre, l’oposició siriana contra al-Assad es va integrar al Consell Nacional Sirià, creat per a representar la revolució siriana a l’interior i a l’exterior. La trobada va tenir lloc a Istanbul; el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, va condemnar reiteradament la repressió de les revoltes, durant les quals haurien mort més de 3.000 persones i milers haurien estat empresonades.
La repressió va continuar al llarg de la tardor, amb desenes de víctimes, mentre la Lliga Àrab va aprovar a mitjan novembre la suspensió de la participació de Síria a l’organització. També va donar un ultimàtum a les autoritats sirianes per a enviar una missió internacional d’observació. Davant la negativa d’al-Assad, al final de novembre la Lliga va aprovar sancions econòmiques contra el país.