La guerra civil a Síria es va agreujar al llarg del 2012 i la repressió exercida pel règim va continuar causant centenars de víctimes, malgrat el desplegament de la missió d’observació de la Lliga Àrab, al desembre del 2011, encarregada de supervisar l’aplicació d’un pla de sortida de la crisi basat en una aturada de la violència i la retirada de l’exèrcit de les ciutats.
Al final de gener, el Consell Ministerial de la Lliga va decidir augmentar el nombre d’observadors i adoptar un nou pla que preveia la transferència de poders del president sirià al vicepresident, Faruk al-Xara, per a la formació d’un govern d’unió nacional encarregat de preparar eleccions legislatives i presidencials sota supervisió internacional. Tanmateix, l’Aràbia Saudita, seguida d’altres monarquies del golf Pèrsic i de Jordània, van anunciar la retirada dels seus observadors. Mentrestant, la violència es va redoblar amb enfrontaments entre les forces governamentals i grups rebels i de desertors a les províncies d’Idlib, Homs i Damasc, en què van morir almenys 400 persones en una setmana.
Paral·lelament, des de principi d’any, les accions internacionals es van multiplicar contra el Govern sirià. Al final de gener la Unió Europea va adoptar noves sancions contra vint-i-un responsables de l’exèrcit i de la seguretat implicats en la repressió, cinc bancs i tres companyies petrolíferes que financen el règim sirià. Per altra banda, el 4 de febrer, el vet rus i xinès va impedir l’aprovació pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides d’un projecte de resolució que demanava el suport al pla de sortida de la crisi de la Lliga Àrab. A mitjan febrer, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar una resolució que denunciava la repressió a Síria per 137 vots a favor, 12 en contra (entre d’altres, Rússia, la Xina, Cuba, l’Iran, Corea del Nord i Veneçuela) i 17 abstencions.
El 24 de febrer va tenir lloc una Conferència Internacional sobre Síria a Tunísia. Convocada pel Grup d’Amics de Síria, va reunir representants de més de seixanta països i de l’oposició siriana, encara que Rússia i la Xina no van participar-hi. La declaració final va demanar al Govern sirià aturar tota forma de violència per permetre l’accés a l’ajut humanitari. També va donar suport al pla de pau de la Lliga Àrab, va reconèixer el Consell Nacional Sirià com a representant legítim i va reiterar el compromís d’aplicar i reforçar les sancions. El dia anterior a la reunió, l’exsecretari general de l’ONU, Kofi Annan, va ser nomenat emissari conjunt de les Nacions Unides i de la Lliga Àrab sobre la crisi de Síria.
El dia 1 de març va ser el Consell de Drets Humans de l’ONU qui va adoptar una resolució per a demanar a Síria que posés fi a les violacions dels drets humans i un accés de l’ONU i les agències humanitàries al país segons l’ONU, 7.500 persones havien mort a Síria des de l’inici de la repressió al març del 2011. La resolució va ser aprovada per trenta-set vots contra tres (Xina, Rússia i Cuba) i tres abstencions. Les monarquies del golf Pèrsic van decidir expulsar els ambaixadors sirians i retirar els seus de Damasc, com també ho van fer els Estats Units i la majoria de països de la Unió Europea. El 21 de març el Consell de Seguretat de l’ONU va fer una declaració, adoptada pels quinze membres, que exhortava Síria a aplicar el pla del mediador Kofi Annan. Rússia i la Xina, que van vetar dues propostes de resolució que condemnaven la repressió a l’octubre del 2011 i al febrer del 2012, no s’hi van oposar.
Mentrestant la violència va continuar a la província de Homs, bastió de l’oposició, amb un balanç de desenes de morts.
El 27 de febrer, el règim sirià va organitzar un referèndum, boicotejat per l’oposició, sobre una nova constitució a Síria, que suprimeix la preeminència del partit Baas però manté grans prerrogatives per al cap d’estat. Amb una participació del 57%, la reforma es va aprovar per un 89,4% de votants.
El Grup d’Amics de Síria liderat pels membres permanents del Consell de Seguretat, Turquia i països de la Lliga Àrab es va reunir a Istanbul l’1 d’abril, per tercera vegada, on va acordar l’adopció de noves sancions i donar suport al pla de pau de Kofi Annan, i imposava al president sirià el 10 d’abril com a data límit per a la seva aplicació. Reconeixent el Consell Nacional Sirià com a representant legítim de tots els sirians, va demanar que tota l’oposició es reunís sota el seu lideratge.
Mentrestant, el règim sirià va continuar bombardejant àrees de Damasc, Homs, Idlib, Alep i Daraa. El 5 d’abril el Consell de Seguretat de l’ONU va lliurar una altra declaració que demanava a les autoritats sirianes que complissin les seves promeses de retirada militar abans del 10 d’abril i que totes les parts posessin fi a la violència. Després d’una intensificació dels combats, amb més de 200 morts, l’exèrcit sirià va anunciar la suspensió de les seves operacions l’11 d’abril, i l’endemà va entrar en vigor un alto el foc. Això va permetre que els dies 14 i 21 d’abril el Consell de Seguretat de l’ONU aprovés per unanimitat les resolucions 2042 i 2043 que autoritzaven el desplegament de 189 observadors encarregats de la relació entre el règim d’al-Assad i l’oposició, de verificar el cessament de la violència de tots els actors, i creaven la Missió de Supervisió de les Nacions Unides a Síria (UNSMIS). No obstant això, l’alto el foc no es va respectar, ja que van continuar els bombardejos sirians, especialment sobre Homs.
Al maig, l’oposició del Consell Nacional Sirià va boicotejar les eleccions legislatives a les quals van concórrer els nous partits creats arran del referèndum constitucional del febrer. Tanmateix, la meitat dels 250 escons estaven reservats a organitzacions obreres i camperoles, controlades pel partit Baas, que són d’atribució directa pel president. La comunitat internacional va denunciar els comicis i va afirmar que no es podia avançar en el procés democràtic enmig d’una situació de violència. A més dels enfrontaments entre exèrcit i forces rebels, es van produir atemptats a Damasc, imputats a un nou grup, el Front al-Nusra. El 14 de maig la UE va adoptar noves sancions, i va congelar els béns de dues empreses i de tres persones considerades una font de finançament del president al-Assad.
En aquest context, el 25 de maig més de 100 persones van ser massacrades a la ciutat de Houla, a prop de Homs, al centre del país, la majoria per obusos o executades, la qual cosa va evidenciar que l’exèrcit no estava complint amb l’alto el foc, com tampoc ho estava fent l’Exèrcit Lliure de Síria, que es va considerar no vinculat al compromís. Arran del fet, Burhan Ghaliun, cap dimissionari del Consell Nacional Sirià, va fer una crida a la població per a prendre les armes. Dos dies després, el Consell de Seguretat de l’ONU va adoptar unànimement una declaració que condemnava la massacre de Houla i demanava a Damasc no utilitzar armes pesants i retirar l’exèrcit de les ciutats.
Al juny la violència es va intensificar encara més a tot el país, amb centenars de morts, i va ocasionar la suspensió d’activitats dels observadors internacionals. A més, la tensió entre Síria i la veïna Turquia va augmentar quan un avió de combat turc, el dia 22, va ser abatut per les forces sirianes, que van considerar que havia violat el seu espai aeri. Paral·lelament, el 23 de juny el president al-Assad va encarregar al ministre d’Agricultura, Riyad Hijab, la formació d’un nou govern.
Al final de juny, Kofi Annan es va entrevistar a Ginebra amb el Grup d’Amics de Síria. A la reunió es va acordar un full de ruta que preveia un govern de transició format per representants del règim d’al-Assad i de l’oposició, però el pla va ser rebutjat per aquesta darrera. Els dies 2 i 3 de juliol l’oposició, encapçalada pel Consell Nacional Sirià, es va reunir al Caire, sota els auspicis de la Lliga Àrab, per tal d’elaborar una plataforma comuna, però no van arribar a cap consens. La reunió va ser boicotejada per l’Exèrcit Lliure de Síria i per la Comissió General de la Revolució Siriana, que rebutja tota negociació amb el règim. El 6 de juliol va tenir lloc a París una altra reunió del Grup d’Amics de Síria, on es va concloure que al-Assad havia d’abandonar el poder i es va decidir incrementar l’ajut a l’oposició. El mateix dia, el Consell de Drets Humans de l’ONU va tornar a condemnar la violència i les violacions dels drets humans al país, en una declaració aprovada per quaranta-un vots a favor, tres abstencions i tres vots en contra (Xina, Rússia i Cuba). Aquest mes, segons dades de l’ONU, almenys 12.000 persones haurien mort des de l’inici de la revolta al març del 2011. Al principi de juliol, l’ONG Human Rights Watch va denunciar l’ús generalitzat de la tortura a les presons.
Un atemptat a Damasc, al juliol, va ferir el ministre de l’Interior, Muhàmmad Ibràhim al-Xaar, i va matar alts responsables de la seguretat nacional, incloent-hi el viceministre de Defensa, Àssif Xàwkat un dels responsables de la seguretat al país i cunyat del president al-Assad, el cap de la seguretat nacional, Hixam al-Ikhtiyar, el ministre de Defensa, el general Dàwud Ràjiha, i el general Hassan Turkmeni, encarregat de gestionar el conflicte. Al final de mes es van reestructurar els serveis de seguretat, que estaven dispersos entre diferents ministeris, i es va nomenar nou cap d’aquests serveis el general Ali Mamluk, anterior cap de seguretat de l’Estat.
Al mateix mes de juliol, el Consell de Seguretat de l’ONU va adoptar per unanimitat una resolució que allargava un mes més la UNSMIS, i precisava que la missió no es prorrogaria si l’exèrcit no retirava les armes pesants de les ciutats i el nivell de violència no es reduïa per a permetre acomplir el pla de pau de Kofi Annan. Dies abans, el 19 de juliol, Rússia i la Xina van vetar, per tercera vegada, una resolució que amenaçava el règim sirià amb sancions. Mentrestant, al país es van intensificar els combats.
Al final de juliol, la UE va adoptar noves sancions i va reforçar l’ajut humanitari, congelant els béns de vint-i-sis persones, essencialment militars i membres dels serveis d’informació, i tres noves empreses, entre les quals hi havia la companyia aèria nacional Syrian Air. Des de l’inici del conflicte, 155 persones i 52 empreses han estat sancionades per la UE, que també va reforçar l’embargament a les armes, amb una nova obligació de controlar els vaixells i els avions sospitosos de transportar armes i material militar que es pogués utilitzar en la repressió. L’ajut als refugiats a Jordània, Líban i Turquia, que són 120.000 segons l’ONU, es va establir en 63 milions d’euros. La guerra ha provocat també el desplaçament de més d’un milió de persones a l’interior del país.
A l’agost, Kofi Annan va dimitir a causa de la militarització del conflicte, la desunió al Consell de Seguretat i la manca de suport per a la seva missió, formalment finalitzada el mateix mes. L’algerià Lakhdar Brahimi va ser nomenat nou enviat especial. Mentre continuava la violència, estesa a Damasc i Alep, capitals política i econòmica del país, el dia 6 el primer ministre sirià, Riyad Hijab, recentment nomenat, va fugir del país i es va sumar a l’oposició. L’Organització de la Conferència Islàmica va suspendre la participació de Síria durant la cimera extraordinària celebrada a la Meca, a l’Aràbia Saudita, en la qual van participar dirigents dels cinquanta-set estats membres, tot i que l’Iran es va oposar a la decisió.
Paulo Pinheiro, president de la Comissió Internacional d’Investigació sobre Síria, va presentar les conclusions del seu informe al setembre davant el Consell de Drets Humans de l’ONU, i va subratllar les violacions flagrants dels drets humans i que s’havien comès crims contra la humanitat i crims de guerra pel règim sirià i per les Xabiha, les seves milícies, amb assassinats, execucions sumàries, detencions arbitràries, violència sexual, violació dels drets dels infants, pillatge i destrucció d’infraestructures civils, com escoles i hospitals. L’informe va establir també la responsabilitat del règim en la matança de Houla, al maig. Els membres dels grups rebels també van ser acusats de cometre actes inacceptables, executant soldats capturats i utilitzant presoners per a fer detonar explosius. El Consell de Drets Humans va decidir prolongar sis mesos la comissió d’enquesta.
A l’octubre van tenir lloc una sèrie d’atemptats terroristes a Alep que van provocar més de 40 morts i més de 100 ferits. Van ser reivindicats pel Front Jabhat al-Nusra, vinculat a al-Qaida. Alep era, des del juliol, l’escenari de violents combats entre l’exèrcit sirià i els grups rebels. A mitjan agost, una ofensiva militar ja havia ocasionat prop de 300 morts només en dos dies. El dia 29 de setembre, el soc d’Alep, classificat al patrimoni mundial de la UNESCO, va ser parcialment destruït durant els combats. Segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, almenys 30.000 persones haurien mort en els divuit mesos de conflicte.
A mitjan novembre, bona part dels grups opositors al règim d’al-Assad van crear la plataforma Comissió Nacional per a les Forces de la Revolució i l’Oposició, reconeguda pels principals països àrabs, la UE i els Estats Units. Creada en una reunió a Qatar, la Comissió integra l’anterior Consell Nacional Sirià i té l’objectiu d’unificar totes les forces rebels.