La guerra civil va continuar, i els combats i els atemptats es van succeir. Sobre el terreny, l’exèrcit va concentrar les seves ofensives sobre la perifèria de Damasc i la província de Homs, al centre del país. La ciutat d’Al-Qussayr, plaça forta dels rebels situada entre Damasc i el litoral libanès, va ser el centre dels enfrontaments amb l’exèrcit, amb el suport de combatents de Hezbol·là, que finalment la van reconquerir al juliol. Pel que fa als atemptats, el 15 de gener, l’atac contra la Universitat d’Alep va provocar la mort de més de 80 persones; el 16, una massacre comesa per l’exèrcit sirià a Homs es va saldar amb la mort de més de 100 civils; el 21, un atemptat reivindicat pel Front Gihadista Al-Nusrah, aliat d’Al-Qaida, va matar 42 persones a Al-Sàlmiya (Hama); el 21 de febrer una sèrie de quatre atemptats van matar prop de 100 persones, majoritàriament civils, en un barri comercial de Damasc; el 30 d’abril, un nou atemptat a la capital va fer almenys 13 morts i 70 ferits; i el 3 de maig es va perpetrar una massacre de més de cent persones a Bàniyas, a l’oest del país, quan el barri sunnita de Ras al-Nabà va ser pres a l’assalt per l’exèrcit sirià; el 2 de maig, més de 50 persones ja havien estat assassinades a Al-Bayda, poble sunnita pròxim a Bàniyas. Segons l’ONU, prop de 70.000 persones han perdut la vida des del començament de la revolta contra el règim al març del 2011 i un milió han buscat refugi en altres països.
Pel que fa al suport internacional a l’oposició política del país, al final de gener es va celebrar una reunió a París entre la Coalició Nacional Siriana (CNS) i representants d’una cinquantena de països, d’organitzacions regionals i internacionals. En la trobada, la CNS va demanar que s’incrementés la quantitat de 200 milions de dòlars en ajudes –acordats en la reunió del Grup dels Amics de Síria, celebrada a Marràqueix al desembre del 2012– i també que es facilités armament. La comunitat internacional, però, va refusar lliurar armes a una oposició siriana mal organitzada i molt dividida, per por que caiguessin en mans de grups gihadistes. També al gener, es va celebrar a Kuwait una Conferència Internacional de Donants sota el patrocini de les Nacions Unides, en la qual Kuwait, els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita van prometre cada país 300 milions de dòlars per a ajuda alimentària i medicaments. El Grup d’Amics de Síria, reunit a Roma al final de febrer, va anunciar un reforç de l’ajuda política i material mèdic a la Coalició Nacional Siriana, sobretot a l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS), per tal de canviar l’equilibri del poder sobre el terreny, i van anunciar també el reconeixement de la CNS com a representant única i legítima del poble sirià.
Paral·lelament, es van agreujar els problemes interns de l’oposició. A mitjan març, Ghassan Hitto –kurd, naturalitzat nord-americà– va ser elegit primer ministre interí de la CNS per 35 dels 49 vots emesos; els altres 21 membres de la CNS no van voler participar en la votació. Al cap de pocs dies, 12 membres de la CNS van anunciar la seva marxa, criticant la representativitat del nou primer ministre i acusant els Germans Musulmans d’haver-hi imposat la seva candidatura, i el president de la CNS, Àhmad Muadh al-Khatib, va anunciar la seva dimissió, que no va ser acceptada. Per la seva banda, l’Exèrcit Lliure Sirià tampoc va reconèixer Hitto. Malgrat les divisions internes, la CNS va ocupar la cadira de Síria al si de la Lliga Àrab i va obrir la seva primera “ambaixada” a Qatar, del qual rep el principal suport. La crisi es va reobrir amb la dimissió a mitjan abril d’Al-Khatib, i Gola Tallar –antic presoner polític i cap del Consell Nacional Sirià en la clandestinitat, grup que constitueix el nucli dur de l’actual CNS– va ser designat president interí de la CNS. Al final de maig la CNS, dominada pels grups islamistes, va arribar a un acord sobre la seva ampliació per a incloure representants del Pol Democràtic, corrent liberal laic dirigit per Michel Quilo, i membres civils del comandament de l’Exèrcit Lliure Sirià. Dies després, la Comissió General de la Revolució Siriana, principal instància representant dels opositors a l’interior de Síria, va anunciar la seva retirada de la CNS, acusant-la d’estar sotmesa a països estrangers, com Qatar o l’Aràbia Saudita. Al principi de juliol, la CNS va elegir un nou president, Àhmad al-Assi al-Jarba, sunnita proper a l’Aràbia Saudita i sostingut pel Pol Democràtic.
Pel que fa a les relacions internacionals, a mitjan maig, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar una resolució, la cinquena des del 2011, en què demanava una transició política al país. Adoptada per 107 vots a favor, 12 en contra i 59 abstencions, va llançar una crida a favor de la instauració d’un règim polític democràtic i pluralista, en què proclamava la CNS com l’interlocutor vàlid i representatiu i condemnava totes les violències i particularment el recurs creixent a les armes pesants per les autoritats sirianes. Per la seva banda, la Unió Europea va mantenir la resta de sancions preses des del 2011 contra el règim d’Al-Assad, però va aixecar l’embargament d’armes destinades als rebels, com demanaven França i el Regne Unit, a partir de l’agost, en espera de la conferència internacional (Ginebra 2) proposada pel secretari d’estat nord-americà, John Kerry, i el ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, per a trobar una solució política al conflicte.
La situació va canviar radicalment a partir del 21 d’agost, quan un atac amb armes químiques va ocasionar centenars de morts als pobles de Ghuta i Muadamiyat al-Xam, situats a la perifèria de Damasc i controlats per les forces rebels. Part de la comunitat internacional va responsabilitzar Al-Assad de la massacre, mentre que aquest va apuntar a les forces rebels. El 16 de setembre, es va presentar al Consell de Seguretat l’informe que confirmava l’ús de coets carregats de gas sarín, als barris d’Ayn Tarmà i Zamalkà (Ghuta), però que no es pronunciava sobre l’autoria de l’atac. Els membres del Consell de Seguretat de l’ONU no es van posar d’acord sobre una resolució; tanmateix, el president americà Barack Obama, el primer ministre britànic David Cameron i el president francès François Hollande es van mostrar disposats a penalitzar militarment el règim sirià sense l’aval de l’ONU, mentre que Rússia va rebutjar l’ús de la força. No obstant això, ni el primer ministre britànic va aconseguir el vot favorable del Parlament, ni Obama va obtenir l’aprovació del Congrés americà, per la qual cosa es va diluir la possibilitat d’intervenció militar. A la cimera del G-20 de principi de setembre, Rússia va proposar que l’arsenal químic de Síria es posés sota control internacional, una proposta que el règim d’Al-Assad va acceptar immediatament.
A mitjan mes, es van iniciar converses a Ginebra entre els caps de les diplomàcies dels Estats Units i Rússia i l’enviat especial de les Nacions Unides, Lakhdar Brahimi, el qual va demanar a Damasc l’adhesió a la Convenció Internacional sobre la Prohibició d’Armes Químiques, també ràpidament acceptada pel règim sirià. Russos i americans van signar el 14 de setembre un acord per a desmantellar l’arsenal químic del règim que preveu el control i la destrucció d’aquestes armes en un termini fins a mitjan 2014. El 27 de setembre, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar per unanimitat aquest acord (Resolució 2118, que també va incloure un pla per a iniciar un procés polític que posés fi al conflicte). A l’octubre, l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques va iniciar els seus treballs al país.